05
de març
de
2022
Actualitzat:
15
de gener
de
2024,
17:00h
Sovint l'existència d'un enemic extern ajuda a aparcar discrepàncies i cohesionar les diverses sensibilitats. A Europa, aquest rival comú és, a dia d'avui, el president de Rússia, Vladímir Putin. L'ofensiva russa contra Ucraïna, que continua i fins i tot s'ha incrementat en els darrers dies malgrat els primers intents de negociació a Bielorússia, ha servit d'argamassa als diversos països de la Unió Europea (UE), que fins ara han respost de manera coordinada a l'embat del Kremlin a la frontera est. Els 27 han respost amb rapidesa i amb una sola veu -sovint es critica la polifonia de la UE i que és un gegant amb peus de fang- a la ingerència amb una condemna ferma, la imposició de sancions econòmiques inèdites i ajuda militar al govern de Volodímir Zelenski.
Dos anys més tard de l'esclat de la pandèmia i quan l'economia començava a aixecar cap, pocs pensaven viure una guerra en territori continental. De tota manera, l'ofensiva de Putin "ha servit per enfortir actors que creia febles", en paraules de la investigadora del CIDOB Carme Colomina. Un d'ells, Zelenski, convertit en líder de la resistència. Un altre, la UE, que ha aparcat les discrepàncies internes en termes de defensa i ha exhibit fermesa a l'hora d'aplicar sancions i enviar armament a Ucraïna. L'OTAN, que des de la caiguda de la Unió Soviètica ha maldat per trobar la seva raó de ser, també s'ha carregat d'arguments amb la reaparició de l'enemic rus.
En clau de sancions econòmiques i condemna a l'agressió, la resposta europea ha estat contundent, ràpida i unànime. També en la solidaritat amb Ucraïna i els milions de refugiats que generarà el conflicte. "Europa ha de donar una resposta ferma en termes polítics, econòmics i solidaris, i donar resposta en matèria humanitària", assenyala Albert Royo, president d'Horitzó Europa i expert en la UE, en declaracions a NacióDigital. Des que va arrencar la ofensiva russa, les sancions s'han multiplicat i Europa ha exclòs la majoria de bancs russos del sistema SWIFT. Dos grans entitats continuen dins d'aquest sistema de transferències bancàries, pensant principalment en els pagaments de gas. La qüestió energètica juga un paper clau, també, en el conflicte.
No es pot dependre del gas rus
"Necessitem ser independents del gas, el petroli i el carbó de Rússia". Són paraules de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. L'ofensiva del Kremlin també ha fet evident la necessitat europea d'aconseguir una major sobirania energètica i tecnològica, especialment respecte aquells recursos que arriben de Rússia. "Ja era una prioritat de la nova Comissió i s'estaven fent passes en aquest sentit, però el conflicte a Ucraïna ho fa més evident. No pots comptar amb l'energia que pugui arribar de l'Est", assenyala Royo. Segons ell, la situació actual facilitarà que moltes posicions dels estats membres de la UE s'alineïn en aquest sentit. "Alemanya anava a la seva, el nord i el sud estaven separats... Ara es desbloquejaran coses", indica.
L'any 2020, el 55% del gas que arribava a Alemanya, la principal economia de la UE, era de Rússia. La política energètica d'Angela Merkel, que durant anys va prioritzar mantenir les relacions bilaterals amb Rússia pel que fa al subministrament d'aquesta matèria primera, així com la política de França, centrada en l'energia nuclear, ha dificultat que la Unió Europea avanci en la sobirania energètica. "Les dues grans potències europees no han apostat amb força per una interconnexió real dels mercats gasistes, cosa que hauria facilitat que ara hi haguessin alternatives de subministrament pel sud. Ara, la consciència de la vulnerabilitat és molt més gran", assenyala Colomina. El Magreb, apunta Royo, tindrà un paper clau en els propers anys.
Canvi "radical" en política de seguretat
La guerra a Ucraïna ha comportat decisions sense precedents i un "canvi radical" en la política exterior de defensa de la UE. Una vintena de països, entre els quals Espanya, ha decidit enviar armament a Ucraïna, més enllà de les aportacions conjuntes de la Unió Europea. Alemanya ha abandonat el seu tradicional pacifisme. "La guerra de Putin és un punt d'inflexió. El món ha entrat en una nova era", ha dit aquesta setmana el canceller Olaf Scholz. "La invasió russa ha accelerat la integració i el consens en la política exterior i de seguretat comuna, ha forçat un nivell d'integració impensable fa només un mes", explica Colomina. L'ofensiva del Kremlin ha suposat, en aquest sentit, un "salt endavant" en la militarització d'Europa.
Això genera inquietud. Hi ha diversos posicionaments sobre la política de defensa europea: hi ha qui pensa que és una carpeta que ha d'assumir l'OTAN mentre que altres veus assenyalen que Brussel·les també se n'ha de fer responsable. "Sense haver resolt aquest acord, Europa ha fet un canvi radical en l'essència de la política exterior i de defensa que no és fruit de la reflexió i el consens, sinó fruit de l'emergència, reactiu", apunta Colomina. La qüestió ha generat tensions entre socis al govern espanyol i hi ha discrepàncies sobre si convé o no enviar armament a Ucraïna. "El projecte de la UE és un projecte basat en la pau. Deixaria tota la reacció militar en mans de l'OTAN, que té l'experiència i s'ha creat per a això", assenyala Royo.
El rol d'Europa, des d'aquest punt de vista, s'hauria de basar en el soft power, també pensant de cara a la resolució del conflicte. "Europa faria bé de mantenir un discurs clar contrari al que fa el Kremlin, però guardar les cartes per jugar un paper en la cerca de la solucions. Caldrà donar una sortida a Putin, que no acceptarà una derrota, i alhora garantir la sobirania d'Ucraïna", argumenta Royo. Per ell, la guerra no hauria de servir per enfortir el projecte europeu. "El procés de construcció europea segueix altres dinàmiques. L'èxit depèn de la capacitat de resposta de les institucions a les necessitats i expectatives dels ciutadans de la UE", assenyala. La qüestió militar, doncs, quedaria en mans de l'OTAN, que també s'ha vist reforçada pels últims esdeveniments.
L'OTAN es carrega d'arguments
En els últims temps s'ha criticat la política expansionista de l'OTAN. Arran de la guerra a Ucraïna, també hi ha hagut retrets a l'Aliança Atlàntica, a qui s'acusa d'haver tensat relacions amb Rússia. Quan va caure el bloc comunista i el Pacte de Varsòvia va deixar d'existir, l'Aliança Atlàntica no es va dissoldre. Al contrari, com explicava el periodista Roger Mateosen un article a NacióDigital, es va descartar aleshores replantejar-la i crear un "sistema de seguretat mundial més cooperatiu i multipolar", i es va optar per expandir l'aliança militar. Sense l'enemic soviètic, l'OTAN ha fet processos de reflexió interna per reinventar-se, però ara, la situació suposa un retorn a "l'escenari clàssic" de confrontació amb Rússia.
Una de les conseqüències del conflicte és que reforça l'OTAN. L'Aliança Atlàntica es carrega d'arguments perquè torna a haver-hi un enemic extern i cal defensar-se. Ucraïna no forma part de l'organització i, per ara, l'aliança no es planteja posar soldats sobre el terreny, cosa que faria créixer exponencialment la tensió amb Rússia, però la invasió "ha unificat i donat sentit a l'OTAN". En només una setmana, països tradicionalment neutrals, com Suècia o Finlàndia, han començat a plantejar-se l'adhesió. L'ofensiva de Rússia, doncs, cohesiona Europa, reforça l'OTAN i precipita debats que s'han anat ajornant durant anys. Servirà tot plegat per frenar Putin? Aquesta és la gran pregunta que espera resposta.
Dos anys més tard de l'esclat de la pandèmia i quan l'economia començava a aixecar cap, pocs pensaven viure una guerra en territori continental. De tota manera, l'ofensiva de Putin "ha servit per enfortir actors que creia febles", en paraules de la investigadora del CIDOB Carme Colomina. Un d'ells, Zelenski, convertit en líder de la resistència. Un altre, la UE, que ha aparcat les discrepàncies internes en termes de defensa i ha exhibit fermesa a l'hora d'aplicar sancions i enviar armament a Ucraïna. L'OTAN, que des de la caiguda de la Unió Soviètica ha maldat per trobar la seva raó de ser, també s'ha carregat d'arguments amb la reaparició de l'enemic rus.
En clau de sancions econòmiques i condemna a l'agressió, la resposta europea ha estat contundent, ràpida i unànime. També en la solidaritat amb Ucraïna i els milions de refugiats que generarà el conflicte. "Europa ha de donar una resposta ferma en termes polítics, econòmics i solidaris, i donar resposta en matèria humanitària", assenyala Albert Royo, president d'Horitzó Europa i expert en la UE, en declaracions a NacióDigital. Des que va arrencar la ofensiva russa, les sancions s'han multiplicat i Europa ha exclòs la majoria de bancs russos del sistema SWIFT. Dos grans entitats continuen dins d'aquest sistema de transferències bancàries, pensant principalment en els pagaments de gas. La qüestió energètica juga un paper clau, també, en el conflicte.
No es pot dependre del gas rus
"Necessitem ser independents del gas, el petroli i el carbó de Rússia". Són paraules de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. L'ofensiva del Kremlin també ha fet evident la necessitat europea d'aconseguir una major sobirania energètica i tecnològica, especialment respecte aquells recursos que arriben de Rússia. "Ja era una prioritat de la nova Comissió i s'estaven fent passes en aquest sentit, però el conflicte a Ucraïna ho fa més evident. No pots comptar amb l'energia que pugui arribar de l'Est", assenyala Royo. Segons ell, la situació actual facilitarà que moltes posicions dels estats membres de la UE s'alineïn en aquest sentit. "Alemanya anava a la seva, el nord i el sud estaven separats... Ara es desbloquejaran coses", indica.
L'any 2020, el 55% del gas que arribava a Alemanya, la principal economia de la UE, era de Rússia. La política energètica d'Angela Merkel, que durant anys va prioritzar mantenir les relacions bilaterals amb Rússia pel que fa al subministrament d'aquesta matèria primera, així com la política de França, centrada en l'energia nuclear, ha dificultat que la Unió Europea avanci en la sobirania energètica. "Les dues grans potències europees no han apostat amb força per una interconnexió real dels mercats gasistes, cosa que hauria facilitat que ara hi haguessin alternatives de subministrament pel sud. Ara, la consciència de la vulnerabilitat és molt més gran", assenyala Colomina. El Magreb, apunta Royo, tindrà un paper clau en els propers anys.
Canvi "radical" en política de seguretat
La guerra a Ucraïna ha comportat decisions sense precedents i un "canvi radical" en la política exterior de defensa de la UE. Una vintena de països, entre els quals Espanya, ha decidit enviar armament a Ucraïna, més enllà de les aportacions conjuntes de la Unió Europea. Alemanya ha abandonat el seu tradicional pacifisme. "La guerra de Putin és un punt d'inflexió. El món ha entrat en una nova era", ha dit aquesta setmana el canceller Olaf Scholz. "La invasió russa ha accelerat la integració i el consens en la política exterior i de seguretat comuna, ha forçat un nivell d'integració impensable fa només un mes", explica Colomina. L'ofensiva del Kremlin ha suposat, en aquest sentit, un "salt endavant" en la militarització d'Europa.
Això genera inquietud. Hi ha diversos posicionaments sobre la política de defensa europea: hi ha qui pensa que és una carpeta que ha d'assumir l'OTAN mentre que altres veus assenyalen que Brussel·les també se n'ha de fer responsable. "Sense haver resolt aquest acord, Europa ha fet un canvi radical en l'essència de la política exterior i de defensa que no és fruit de la reflexió i el consens, sinó fruit de l'emergència, reactiu", apunta Colomina. La qüestió ha generat tensions entre socis al govern espanyol i hi ha discrepàncies sobre si convé o no enviar armament a Ucraïna. "El projecte de la UE és un projecte basat en la pau. Deixaria tota la reacció militar en mans de l'OTAN, que té l'experiència i s'ha creat per a això", assenyala Royo.
El rol d'Europa, des d'aquest punt de vista, s'hauria de basar en el soft power, també pensant de cara a la resolució del conflicte. "Europa faria bé de mantenir un discurs clar contrari al que fa el Kremlin, però guardar les cartes per jugar un paper en la cerca de la solucions. Caldrà donar una sortida a Putin, que no acceptarà una derrota, i alhora garantir la sobirania d'Ucraïna", argumenta Royo. Per ell, la guerra no hauria de servir per enfortir el projecte europeu. "El procés de construcció europea segueix altres dinàmiques. L'èxit depèn de la capacitat de resposta de les institucions a les necessitats i expectatives dels ciutadans de la UE", assenyala. La qüestió militar, doncs, quedaria en mans de l'OTAN, que també s'ha vist reforçada pels últims esdeveniments.
L'OTAN es carrega d'arguments
En els últims temps s'ha criticat la política expansionista de l'OTAN. Arran de la guerra a Ucraïna, també hi ha hagut retrets a l'Aliança Atlàntica, a qui s'acusa d'haver tensat relacions amb Rússia. Quan va caure el bloc comunista i el Pacte de Varsòvia va deixar d'existir, l'Aliança Atlàntica no es va dissoldre. Al contrari, com explicava el periodista Roger Mateosen un article a NacióDigital, es va descartar aleshores replantejar-la i crear un "sistema de seguretat mundial més cooperatiu i multipolar", i es va optar per expandir l'aliança militar. Sense l'enemic soviètic, l'OTAN ha fet processos de reflexió interna per reinventar-se, però ara, la situació suposa un retorn a "l'escenari clàssic" de confrontació amb Rússia.
Una de les conseqüències del conflicte és que reforça l'OTAN. L'Aliança Atlàntica es carrega d'arguments perquè torna a haver-hi un enemic extern i cal defensar-se. Ucraïna no forma part de l'organització i, per ara, l'aliança no es planteja posar soldats sobre el terreny, cosa que faria créixer exponencialment la tensió amb Rússia, però la invasió "ha unificat i donat sentit a l'OTAN". En només una setmana, països tradicionalment neutrals, com Suècia o Finlàndia, han començat a plantejar-se l'adhesió. L'ofensiva de Rússia, doncs, cohesiona Europa, reforça l'OTAN i precipita debats que s'han anat ajornant durant anys. Servirà tot plegat per frenar Putin? Aquesta és la gran pregunta que espera resposta.