20
d'abril
de
2018, 13:17
Actualitzat:
21
d'abril,
7:34h
Ciutadans creu haver trobat la carta que buscava per guanyar les eleccions municipals a Barcelona i derrotar Ada Colau. Serà Manuel Valls, l'exprimer ministre socialista francès.
Després d'ensopegar al seu país, ja fa temps que Valls intenta retrobar el camí de l'èxit arrecerant-se amb les posicions de Ciutadans contra el sobiranisme. Si a França ha topat amb la majoria de l'opinió pública, ara potser provarà sort a Catalunya si acaba acceptant l'oferta de Cs de ser el seu alcaldable per Barcelona. Serà, si es materialitza l'aposta, una nova giragonsa en una trajectòria política erràtica que va de jove promesa del socialisme reformista francès a enarborar la bandera de l'espanyolisme més ranci.
Manuel Valls mai hagués estat mariscal de Napoleó. Expliquen que l'emperador, abans d'atorgar la màxima distinció els seus generals, sempre preguntava si, a més de condicions militars, tenien sort. Valls ha estat un dels polítics francesos amb més mala sort. En diverses ocasions, va intentar sense èxit ser candidat a l'Elisi pel que era la seva organització política, el Partit Socialista Francès (PSF), sense sortir-se'n. Va governar com a primer ministre fent una política molt conservadora i enfrontant-se a l'electorat d'esquerres en el que molts analistes van considerar una estratègia suïcida.
Català en la intimitat
Fill del pintor Xavier Valls, que va emigrar a França a inicis dels anys quaranta, Manuel Valls va viure els seus primers anys al barri d’Horta de Barcelona. Amb la seva família, parla en català. Aquest és el principal vincle que manté amb la cultura catalana. Naturalitzat francès, mai va voler explicitar més complicitats que les imprescindibles amb les arrels familiars. Tampoc va fer mai cap manifestació de complicitat especial envers la cultura catalana.
Un cop francès, amb vocació política, va entrar al PSF i es va acostar als rengles de Michel Rocard, un dels grans dirigents socialistes, que volia representar una esquerra dissident, liberal i modernitzadora enfront el classicisme ideològic de François Mitterrand. Però Valls aviat va superar Rocard per la dreta. El jove aspirant al lideratge va mostrar de seguida una línia tan desacomplexadament pragmàtica que va xocar amb els principals dirigents del partit. Com a alcalde d’Evry, va destacar com a defensor d’una política de seguretat pública molt conservadora. Martine Aubry, figura rellevant de l’ala esquerrana del partit, va arribar a demanar-li que abandonés el PSF.
Després de guanyar les presidencials del 2007, el conservador Nicolas Sarkozy va intentar seduir diverses personalitats del PSF convidant-les a entrar al seu govern. Un dels objectes de desig va ser Valls, que va dir “no” al líder de la dreta francesa. Però tot i aquesta negativa, molts al PSF sempre van considerar Valls com un home secretament enamorat de la dreta.
En minoria al PSF
En les primàries del PSF del 2011, Valls va presentar la seva candidatura, però va obtenir tan sols un 5% dels vots. Una patacada severa. De seguida, demostrant sagacitat, es va adherir a François Hollande, guanyador enfront Nicolas Sarkozy en les presidencials del 2012. Hollande el va fer ministre de l’Interior, i després de la derrota dels socialistes a les municipals del 2014, Valls va ser ungit en el càrrec de primer ministre.
Amb els sindicats en contra
Quan era primer ministre, Valls va haver d’afrontar la revolta dels sindicats i de bona part del seu partit, el PSF, contra la llei del Treball, que eliminava la limitació a 35 hores de la jornada laboral. Valls va dir aleshores que “hi ha dues esquerres irreconciliables”. Uns mesos més tard, va llançar la seva candidatura a la presidència i el candidat va haver de reubicar-se i parlar com a candidat de l’esquerra. Les paraules d’ahir es van convertir de cop en una hipoteca.
François Hollande i Manuel Valls van jugar des del 2014 una partida d’escacs força complexa. Hollande, com tot president francès, va esperar que el seu primer ministre es cremés amb la gestió del govern i ell pogués sortir sa i estalvi. Valls, per la seva banda, va creure que Hollande seria arrasat i que només ell podria salvar el PSF de les runes. Però Benoît Hamon va construir un discurs més il·lusionant i el va superar. Finalment, va ser l'inesperat Emmanuel Macron qui va recollir el llorer del triomf i des de la primera hora va deixar clar que no comptava gaire amb Valls, que encarnava la vella classe política.
D'Iceta a Rivera
L'inquiet Valls va trobar aviat una nova causa per abraçar. Va decidir implicar-se en política catalana i afegir-se al bloc unionista contra el procés. Unes declaracions en favor de les intervencions d'Inés Arrimadas al Parlament van ser l'inici d'un canvi de parella política. Valls, que ja havia abandonat el PSF, va deixar enrere la seva proximitat amb el PSC de Miquel Iceta. Els socialistes catalans recorden encara la intervenció del llavors primer ministre francès en un míting del PSC a la vall d'Hebron del maig del 2014. Valls va passar d'Iceta a Albert Rivera i es va acostar la tardor passada a Ciutadans. El partit unionista el va convidar a un acte al Teatre Goya on Valls va compartir envelat amb un altre personatge també seduït pel cor taronja, Mario Vargas Llosa. Era el 16 de desembre del 2017. Val a dir que en pocs dies Valls va entrevistar-se amb Iceta, va intervenir en un acte amb Xavier García Albiol, el president del PP, i finalment amb Cs.
A partir d'aquest moment, les declaracions de Valls contra el sobiranisme han estat constants i sovint provocatives. Ha comparat el president Carles Puigdemnt a Le Pen, ha justificat la posició de l'estat espanyol enfront Catalunya, legitimant l'actuació de l'executiu de Mariano Rajoy i defensant que Espanya és una democràcia plenament homologable, assegurant que la justícia francesa encara hagués estat més dura que l'espanyola.
Desfilant amb Societat Civil Catalana
Del tot desbocat, Manuel Valls ja és un militant més de l'unionisme. Va decidir participar en la manifestació convocada per Societat Civil Catalana el 18 de març passat a Barcelona, sota el lema "Ara més que mai, seny". Aquell dia va proclamar rotund: "El procés sobiranista ha fracassat", tot assegurant que no hi havia cap possibilitat possible de mediació internacional. La decisió d'acudir a la manifestació fins i tot va provocar una crisi familiar. La seva germana, Giovanna Valls, que continua vivint a Horta, va mostrar el seu rebuig a l'actitud de Valls.
Les seves darreres preses de posició han estat com a destinataris els jutges alemanys. Valls, que mai ha sabut contenir-se, no ha dubtat a escometre contra la decisió dels tribunals d'Alemanya de no extradir Puigdemont i els ha etzibat que han de complir el que reclama el Suprem espanyol perquè "amb això no es juga". Fins i tot els recorda als jutges alemanys la història d'Europa i diu que si no fan cas al que vol Espanya, "es tornarà a l'Europa d'abans de la Primera Guerra Mundial".
El 2017, Manuel Valls va perdre qualsevol opció d'optar a l'Elisi. Després d'ensorrar el govern socialista presidint-lo, d'endur-se amb ell les aspiracions de François Hollande a ser reelegit, i de contribuir a l'ensorrament d'un Partit Socialista que mai va poder liderar, Valls creu que sempre li quedarà Barcelona.
Després d'ensopegar al seu país, ja fa temps que Valls intenta retrobar el camí de l'èxit arrecerant-se amb les posicions de Ciutadans contra el sobiranisme. Si a França ha topat amb la majoria de l'opinió pública, ara potser provarà sort a Catalunya si acaba acceptant l'oferta de Cs de ser el seu alcaldable per Barcelona. Serà, si es materialitza l'aposta, una nova giragonsa en una trajectòria política erràtica que va de jove promesa del socialisme reformista francès a enarborar la bandera de l'espanyolisme més ranci.
Manuel Valls mai hagués estat mariscal de Napoleó. Expliquen que l'emperador, abans d'atorgar la màxima distinció els seus generals, sempre preguntava si, a més de condicions militars, tenien sort. Valls ha estat un dels polítics francesos amb més mala sort. En diverses ocasions, va intentar sense èxit ser candidat a l'Elisi pel que era la seva organització política, el Partit Socialista Francès (PSF), sense sortir-se'n. Va governar com a primer ministre fent una política molt conservadora i enfrontant-se a l'electorat d'esquerres en el que molts analistes van considerar una estratègia suïcida.
Català en la intimitat
Fill del pintor Xavier Valls, que va emigrar a França a inicis dels anys quaranta, Manuel Valls va viure els seus primers anys al barri d’Horta de Barcelona. Amb la seva família, parla en català. Aquest és el principal vincle que manté amb la cultura catalana. Naturalitzat francès, mai va voler explicitar més complicitats que les imprescindibles amb les arrels familiars. Tampoc va fer mai cap manifestació de complicitat especial envers la cultura catalana.
Un cop francès, amb vocació política, va entrar al PSF i es va acostar als rengles de Michel Rocard, un dels grans dirigents socialistes, que volia representar una esquerra dissident, liberal i modernitzadora enfront el classicisme ideològic de François Mitterrand. Però Valls aviat va superar Rocard per la dreta. El jove aspirant al lideratge va mostrar de seguida una línia tan desacomplexadament pragmàtica que va xocar amb els principals dirigents del partit. Com a alcalde d’Evry, va destacar com a defensor d’una política de seguretat pública molt conservadora. Martine Aubry, figura rellevant de l’ala esquerrana del partit, va arribar a demanar-li que abandonés el PSF.
Després de guanyar les presidencials del 2007, el conservador Nicolas Sarkozy va intentar seduir diverses personalitats del PSF convidant-les a entrar al seu govern. Un dels objectes de desig va ser Valls, que va dir “no” al líder de la dreta francesa. Però tot i aquesta negativa, molts al PSF sempre van considerar Valls com un home secretament enamorat de la dreta.
En minoria al PSF
En les primàries del PSF del 2011, Valls va presentar la seva candidatura, però va obtenir tan sols un 5% dels vots. Una patacada severa. De seguida, demostrant sagacitat, es va adherir a François Hollande, guanyador enfront Nicolas Sarkozy en les presidencials del 2012. Hollande el va fer ministre de l’Interior, i després de la derrota dels socialistes a les municipals del 2014, Valls va ser ungit en el càrrec de primer ministre.
Amb els sindicats en contra
Quan era primer ministre, Valls va haver d’afrontar la revolta dels sindicats i de bona part del seu partit, el PSF, contra la llei del Treball, que eliminava la limitació a 35 hores de la jornada laboral. Valls va dir aleshores que “hi ha dues esquerres irreconciliables”. Uns mesos més tard, va llançar la seva candidatura a la presidència i el candidat va haver de reubicar-se i parlar com a candidat de l’esquerra. Les paraules d’ahir es van convertir de cop en una hipoteca.
François Hollande i Manuel Valls van jugar des del 2014 una partida d’escacs força complexa. Hollande, com tot president francès, va esperar que el seu primer ministre es cremés amb la gestió del govern i ell pogués sortir sa i estalvi. Valls, per la seva banda, va creure que Hollande seria arrasat i que només ell podria salvar el PSF de les runes. Però Benoît Hamon va construir un discurs més il·lusionant i el va superar. Finalment, va ser l'inesperat Emmanuel Macron qui va recollir el llorer del triomf i des de la primera hora va deixar clar que no comptava gaire amb Valls, que encarnava la vella classe política.
Valls amb Martin Schulz en el míting del PSC. Foto: Adrià Costa
D'Iceta a Rivera
L'inquiet Valls va trobar aviat una nova causa per abraçar. Va decidir implicar-se en política catalana i afegir-se al bloc unionista contra el procés. Unes declaracions en favor de les intervencions d'Inés Arrimadas al Parlament van ser l'inici d'un canvi de parella política. Valls, que ja havia abandonat el PSF, va deixar enrere la seva proximitat amb el PSC de Miquel Iceta. Els socialistes catalans recorden encara la intervenció del llavors primer ministre francès en un míting del PSC a la vall d'Hebron del maig del 2014. Valls va passar d'Iceta a Albert Rivera i es va acostar la tardor passada a Ciutadans. El partit unionista el va convidar a un acte al Teatre Goya on Valls va compartir envelat amb un altre personatge també seduït pel cor taronja, Mario Vargas Llosa. Era el 16 de desembre del 2017. Val a dir que en pocs dies Valls va entrevistar-se amb Iceta, va intervenir en un acte amb Xavier García Albiol, el president del PP, i finalment amb Cs.
A partir d'aquest moment, les declaracions de Valls contra el sobiranisme han estat constants i sovint provocatives. Ha comparat el president Carles Puigdemnt a Le Pen, ha justificat la posició de l'estat espanyol enfront Catalunya, legitimant l'actuació de l'executiu de Mariano Rajoy i defensant que Espanya és una democràcia plenament homologable, assegurant que la justícia francesa encara hagués estat més dura que l'espanyola.
Manuel Valls, al capdavant de la manifestació de SCC. Foto: ACN
Desfilant amb Societat Civil Catalana
Del tot desbocat, Manuel Valls ja és un militant més de l'unionisme. Va decidir participar en la manifestació convocada per Societat Civil Catalana el 18 de març passat a Barcelona, sota el lema "Ara més que mai, seny". Aquell dia va proclamar rotund: "El procés sobiranista ha fracassat", tot assegurant que no hi havia cap possibilitat possible de mediació internacional. La decisió d'acudir a la manifestació fins i tot va provocar una crisi familiar. La seva germana, Giovanna Valls, que continua vivint a Horta, va mostrar el seu rebuig a l'actitud de Valls.
Les seves darreres preses de posició han estat com a destinataris els jutges alemanys. Valls, que mai ha sabut contenir-se, no ha dubtat a escometre contra la decisió dels tribunals d'Alemanya de no extradir Puigdemont i els ha etzibat que han de complir el que reclama el Suprem espanyol perquè "amb això no es juga". Fins i tot els recorda als jutges alemanys la història d'Europa i diu que si no fan cas al que vol Espanya, "es tornarà a l'Europa d'abans de la Primera Guerra Mundial".
El 2017, Manuel Valls va perdre qualsevol opció d'optar a l'Elisi. Després d'ensorrar el govern socialista presidint-lo, d'endur-se amb ell les aspiracions de François Hollande a ser reelegit, i de contribuir a l'ensorrament d'un Partit Socialista que mai va poder liderar, Valls creu que sempre li quedarà Barcelona.