[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

La negociació pressupostària d'aquest cap de setmana ha fet evident que, en la política catalana, hi ha dos models que estan esgotats, si és que mai havien arribat a funcionar de forma profitosa. El primer és la fórmula de comptar amb suport extern de la CUP i anar-hi negociant els grans projectes, les lleis i els pressupostos com a socis parlamentaris. El segon és la convivència entre ERC i Junts al Govern. Vegem-ho. 

Avui Pere Aragonès intentarà resoldre el tràmit de les esmenes a la totalitat als pressupostos de 2022 amb un pacte amb els comuns. El president ha negociat aquests dies a fons amb la CUP i, en els darreres hores i ja en solitari, ho ha tornat a fer amb els comuns. Junts va ordenar ahir a la tarda al conseller d'Economia, Jaume Giró, no participar de les reunions "polítiques" tot i que el conseller sí que es va reunir en paral·lel a Palau amb el president. Els juntaires van saber per NacióDigital al matí que els pressupostos de Barcelona serien moneda de canvi per als de la Generalitat -una cosa ben lògica, per cert- i volen evitar a tot preu que Elsa Artadi pagui penyora a l'Ajuntament. Esperen que, arribat el cas, ho faci ERC en solitari.

Els republicans tenen més interès que els seus socis a entendre's amb els comuns perquè entenen que els permet no desdibuixar el seu perfil. Jordi Sànchez va deixar clar en la roda de premsa d'ahir a la tarda que havien evitat cedir més amb la CUP i que tampoc ho farien ara amb els comuns en temes que, per a ells, són "elements fonamentals". I en va citar tres: el Hard Rock o CRT de Vila-seca i Salou, els Jocs d'Hivern i l'ampliació del Prat. Vista la situació i que el Govern no té majoria al Parlament i, per tant, està obligat a negociar (i cedir fins on sigui raonable) o bé Junts busca encara un acord amb el PSC, amb qui està d'acord en aquests "elements fonamentals" a l'hora de definir el model de creixement del país, o bé assumeix que no hi haurà comptes amb el perjudici que comporta. No hi ha cap possibilitat que els "bons pressupostos" que Sànchez assegurava que ha fet Giró prosperin sense canvis. Aquest matí hi ha reunió extraordinària del Govern i per força s'hauran de moure coses. 

La papereta segurament es resoldrà in extremis amb els comuns, tal com ja va passar amb els primers i últims comptes que va aprovar el govern de Quim Torra, aleshores amb més protagonisme d'Aragonès, que era vicepresident i conseller d'Economia, que del president. El tràmit de les esmenes a la totalitat se superarà i el de les parcials fins a l'aprovació a finals de desembre serà més complicat perquè Junts qüestionarà el pacte que tanqui Aragonès. Pel camí, ERC haurà de fer costat als comptes d'Ada Colau, i tindrà menys força de la que hauria tingut si els hagués pactat amb la CUP per collar a Madrid amb la llei de l'audiovisual i els pressupostos estatals. En política, tot no pot ser. 

Ahir el president va topar de nou amb els seus socis de Junts, que van negar-se a participar de la reunió del Govern amb els comuns malgrat que l'havia preparada la conselleria d'Economia i fent evident la divisió. Giró ja havia negociat amb els comuns un cop que dimarts la CUP va anunciar l'esmena a la totalitat que van ratificar el dissabte després que, segons la diputada Eulàlia Reguant, no veiessin cap canvi rellevant en l'oferta final de l'executiu.

Només fa mig any que Aragonès és a Palau i, malgrat l'entramat de mecanismes de coordinació recollits a l'acord amb Junts, ha topat amb els socis en tres àmbits nuclears. ERC denuncia "deslleialtats" i Junts la falta d'entesa estratègica. Es tracta de la negociació amb l'Estat sobre l'aeroport del Prat, la no participació de Junts en la taula de diàleg i els pressupostos. Realment és sostenible seguir així? Té sentit? Cap a on porta? Només les urgències, l'ànim de gestionar el poder autonòmic o el d'alimentar una ficció a l'entorn l'icònic 52% independentista ho justificarien. Quan es resolgui el trencacolls pressupostari s'hauria d'avaluar si la fórmula és òptima per al moviment.

El 52% és, a hores d'ara, un miratge que justifica situar la CUP com a soci preferent, una condició que ERC diu que no li retirarà. Els anticapitalistes o bé han comès un error de càlcul de quines són les seves forces en la negociació dels comptes, o bé el van cometre fa sis mesos quan van acordar investir Aragonès. Algú es creia que els pressupostos podien ser molt diferents dels que s'han presentat (i modificat diverses vegades amb cessions rellevants)? Si, com ens diuen els tres implicats, la lògica d'aliances ha de seguir sotmesa a la divisòria entre els partits que són independentistes i els que no en són, és evident que cal un canvi. Un canvi i posar-se d'acord en quelcom similar a un full de ruta. El 52% és una majoria, sí. Però també és estreta. Hi poden ser els comuns, arribat el cas, però mai se n'han de despenjar ERC, Junts o la CUP en cap assumpte important.  

Així doncs, i per estrany que sembli llegit en un dia com avui, seria lògic que, vista la situació, la CUP entrés al Govern per assegurar que el 52% sigui efectiu, si és que les parts ho volen. De fet, és el que van demanar algunes veus de la coalició i va abonar la seva candidata en campanya quan prometia implicació. Els cupaires són, també en una posició minoritària -cosa que obliga a assumir contradiccions i que també permet transformar- als governs de Tarragona, Sant Cugat de Vallès o Figueres i per ara no hi hem observat les tensions d'aquests sis mesos d'aliança amb ERC al Parlament.

» Estarem molt pendents a com es resol el trencaclosques pressupostari i si es defineix o no un nou terreny de joc, que en tot cas servirà per encarar l'escenari que vaig abordar en aquesta opinió sobre l'Espanya que ve. Tot plegat amb la repressió que no afluixa: avui passa pel TSJC el secretari de la mesa del Parlament, el cupaire Pau Juvillà. El seu "delicte", pel qual se'l podria inhabilitar, és negar-se a retirar uns llaços grocs d'una finestra de la Paeria. La proporcionalitat hauria de ser un principi de la justícia. 
 

---

Avui no et perdis

» Crònica | Els pressupostos, en l'aire; per Joan Serra Carné i Sara González.

» Els comuns reclamen que ERC avali els de Barcelona per salvar els del Govern; per Joan Serra Carné i Sara González.

» Totes les conseqüències del veto de la CUP als comptes; per Oriol March.

» Entrevista a Marta Rovira: «L'aliança amb la CUP és estratègica per no dependre de l''statu quo'»; per Sara González.

» Fil directe: «Esquerdes pressupostàries»; per Germà Capdevila.

» Taula de diàleg, ecologisme i aliança amb Yolanda Díaz: els comuns actualitzen full de ruta; per Joan Serra Carné i Sara González.

» Entrevista a Pau Juvillà: «No volem crear màrtirs»; per Bernat Surroca.

» N'hi ha prou si la Generalitat es retira de les causes contra independentistes?; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Apunts d'una amnistia»; per Montserrat Tura.

» Entrevista a Carlos Carrizosa: «No participaria en una aliança electoral amb Vox»; per Pep Martí.

» D'Algèria a l'Àrtic: cinc claus per entendre la guerra de l'energia; per Pep Martí.

» Opinió: «Lluís Llach per a tothom»; per Jordi Bianciotto.

» Entrevista a Joan Reig: «Tothom es pot sentir identificat amb els poemes del nou disc»; per Josep Maria Llauradó.

Català en guàrdia

» Passar de l'emergència a la utilitat, el diagnòstic dels experts sobre el català; per Pep Martí.

» Entrevista a Francesc X. Vila: «La Justícia ha espantat professors amb l'ús del català»; per Ferran Casas.

» Recupera aquí tot l'especial de NacióDigital sobre el català.
 

---

 El passadís

Fa uns dies vaig escriure, arran de l'última aparició de Jordi Pujol, que la seva figura s'està rehabilitant en alguns ambients, especialment als entorns de Junts (el PDECat mai no ha deixat de reivindicar-lo). Dissabte, al derbi Barça-Espanyol, on Xavi Hernández debutava com a entrenador, es va fer un nou pas malgrat que no venia de la política estricta. Joan Laporta, el president del Barça, va convidar Jordi Pujol a la llotja del Camp Nou i s'hi va fotografiar amb tota normalitat. L'any 2014, després de la confessió que tenia diners no regularitzats a l'estranger, Artur Mas va retirar al seu mentor el despatx, la paga, els assistents i el cotxe oficial i ell pràcticament va desaparèixer de la vida pública. Ara, a 91 anys i a l'espera del judici contra ell i els seus fills a l'Audiència Nacional per diversos delictes fiscals, torna a treure el cap qui ha estat un personatge central en la política catalana de les darreres dècades.

Vist i llegit

Dissabte al vespre una gran manifestació convocada per l'esquerra abertzale va recórrer els carrers de Bilbao amb el lema Lortu arte ("fins a aconseguir-ho"). Era el primer gran acte polític postpandèmia i EH Bildu va voler que coincidís amb els aniversaris dels assassinats de Santiago Brouard (un pediatre a qui van matar a trets a la consulta sicaris dels GAL) i Josu Muguruza (el diputat d'HB al Congrés que l'extrema dreta va matar a Madrid). A la marxa i a l'homenatge matinal a les dues víctimes hi havia també una àmplia presència de les formacions independentistes de tot l'Estat. De Catalunya hi eren ERC i la CUP. Sobre Brouard, partidari de la negociació i les vies pacífiques, i l'impacte que va tenir el seu assassinat us aconsello aquest 30 minuts de TV3 de l'any 1984 amb declaracions seves.    

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1963 era assassinat a la ciutat texana de Dallas John Fitzgerald Kennedy, el 35è president dels Estats Units. Al popular líder demòcrata el va succeir Lyndon B. Johnson, que guanyaria amb una gran majoria les eleccions de 1964. Per l'assassinat de Kennedy, que encara ara marca la societat americana, va ser detingut i després assassinat Lee Harvey Oswald. El magnicidi va desfermar nombroses teories conspiratives que mai s'han aturat sobre les raons del crim i els seus instigadors. Aquí un vídeo amb la seqüència dels fets.

 L'aniversari

El tenista alemany Boris Becker, guanyador de sis Grand Slams, fa avui 54 anys. Amb alguns quilos més que quan passejava el seu estil de servei i volea per les pistes d'arreu del món, Becker és ara entrenador. Conegut pel seu caràcter polèmic dins la pista -llegendària va ser la rivalitat amb André Agassi, que a les seves imprescindibles memòries relata les carícies mútues-, en aquest vídeo queden retratades les millors virtuts: servei poderós, joc àgil a la xarxa i, en cas que fos necessari, volees en ple salt. Només se li va resistir Roland Garros.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l