Tots els actors implicats en el seguiment del mercat de l'habitatge apamen una certesa: el creixement del nombre de lloguers de temporada. Tothom n'assenyala la tendència a l'alça, des de l'Ajuntament de Barcelona al sector immobiliari, passant pels moviments pels drets dels llogaters. Ara bé, la xifra real és esmunyedissa i queda lluny dels registres oficials. Una anàlisi recent d'El Matí de Catalunya Ràdio constatava que la meitat d'anuncis a portals immobiliaris digitals ofertats l'últim mes ja eren de temporada a la capital catalana, però també a Tarragona i Girona. Mentrestant, els llogaters que accepten aquesta via per accedir a un sostre exposen diverses vulneracions de drets.
Això ha estat així els darrers anys, però encara s'ha disparat més -juntament amb el lloguer d'habitacions o co-living- arran de l'entrada en vigor de la regulació de lloguers estatal a Catalunya. El portal de dades Polis així ho certificava aquest dimarts, tot apuntant que a Idealista els contractes temporals ja representen el 42% del total d'anuncis. Malgrat això, l'acord polític no arriba. L'última evidència ha estat el "no" de Junts a tramitar inicialment al Congrés dels Diputats una proposta popular redactada pels sindicats d'inquilins. Un veto que ha aixecat polseguera.
Si bé ja fa temps que s'ha vist com els lloguers de temporada han estat utilitzats per apujar preus i retallar drets dels llogaters, sense haver d'assumir la regulació del negoci turístic, també és cert que aquesta eina conviu entre dues realitats de clients: els de la creixent arribada d'expats amb un alt poder adquisitiu sobretot a Barcelona, d'una banda, i els de l'enorme bossa de persones que tenen problemes per llogar un habitatge de llarga durada -amb preus de rècord i una alta demanda- i acaben recorrent a una opció menys regulada, d'altra banda. En tot cas, malgrat no estar regulat estrictament així, es tracta de contractes d'un mínim d'un mes i un màxim d'11 mesos. En teoria, només es poden fer si es justifiquen per motius de feina, estudis o altres realitats temporals, com un tractament mèdic. La pràctica és ben diferent.
I una situació passa amb l'anomenat co-living. "El que era el meu menjador ara és una habitació", explicava fa uns mesos la Sandra a aquest diari, una llogatera expulsada de casa seva. Llavors mostrava el preu de "525 euros" que oferia Idealista per només una habitació del seu antic pis. El seu cas exemplificava el camí que va obrir la propietat -gran tenidora- dels vint pisos de la finca del número 14 del carrer Occident, al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat. Era el pas posterior a haver començat a enviar cartes per burofax a totes les famílies de la finca per anunciar-los que no els renovava el lloguer, coincidint amb els mesos posteriors a l'aprovació de la llei espanyola que permetria l'arribada d'una regulació de lloguers. Ara les propietàries han optat per l'anomenat co-living, una opció que permet col·locar diverses persones sota un mateix sostre, multiplicar ingressos i esquivar els topalls al preu de la nova normativa. Una via amb uns resultats similars al lloguer de temporada, l'altra escletxa de la llei aprovada l'any passat.
Durant els primers compassos de la nova normativa de la regulació de lloguers vigent a Catalunya, diversos casos d'inquilins ja explicaven casos d'expulsions perquè passessin a viure-hi "turistes", "gent de pas" o "estudiants". La Sandra és el cas més clar. Ja no viu a l'edifici on ho havia fet els darrers anys i la propietat ha transformat el que era la seva llar. "El pis tenia tres habitacions i ara n'han fet cinc. S'han carregat el menjador. La meva habitació, que era doble, l'han partida i n'han fet dues. No sé com viurà aquesta gent... Menjant en un escriptori?", es preguntava l'antiga veïna de la finca.
Malgrat estar ja fora de l'edifici, la indignació la va fer situar-se al costat d'altres antigues companyes d'escala, com la Laura i la Marta, en una roda de premsa a peu de carrer. Les dues inquilines que encara vivien al seu pis i que ja havien rebut l'avís perquè marxin allargaven l'explicació de la impotència. "Vaig néixer al barri, treballo al barri, les meves dues filles estan escolaritzades al barri. Sempre he pagat el lloguer. I ara he de marxar i perdre-ho tot perquè això es converteixi en un espai un lloguer d'habitacions?", es plantejava la Marta. Com ella hi havia una dotzena de famílies a l'edifici que tenien previst resistir. També hi havia casos com el d'una veïna de 84 anys que també ha rebut el burofax perquè marxi de l'edifici.
El rerefons del moviment immobiliari és fàcil d'entendre. Els lloguers del bloc es movien entre els 700 i els 1.000 euros, quan els llogaven les famílies amb contractes estables. Ara s'han vist habitacions entre 500 i 600 euros cadascuna. En pisos amb 5 habitacions com el de la Sandra, es pot arribar als 3.000 euros mensuals, amb aquest nou sistema. Actualment, els recomptes de les veïnes afectades de l'edifici del carrer Occident situen en 33 el nombre d'habitacions que ja es lloguen. En aquest temps, els veïns que queden han intentat negociar amb la les propietàries de la finca de manera col·lectiva, i ni en conjunt ni de manera individual s'ha aconseguit reconduir cap situació. De moment, prometen resistir.
Viure amb un contracte al marge de la llei
El boom més destacat, però, segueix sent el dels contractes de tot un pis per mesos. "Jo, abans d'arribar a viure-hi, no era conscient de com estava el panorama del lloguer a Barcelona. Així que, en trobar-me el que hi havia, un conegut em va oferir entrar a un pis amb un contracte de temporada i vaig acceptar", explica en Marc, amb nom fictici per evitar represàlies a l'hora d'explicar el seu cas. La seva situació exposa l'existència dels contractes de temporada apamats al marge de la llei: "Tenim un contracte signat, però no sé quin valor té. Paguem en efectiu. Cada mes ve un home a recollir els diners. Ja portem dos anys havent encadenat aquests contractes", apunta el jove, que detalla que viu en un pis del centre de la capital catalana i que, entre quatre persones, arriben a pagar prop de 2.000 euros. "Crec que es dona per entès que el que fan els propietaris és totalment il·legal", reconeix.
També la Marta, que insisteix a demanar també que es preservi el seu anonimat, s'ha trobat un cas similar. Se li ha fet un contracte temporal lluny dels estàndards de la legalitat. Ella hi va arribar arran de la pandèmia a un pis del Raval, se li va oferir un contracte de 12 mesos, que va assumir perquè se'l podia permetre i ho necessitava. És un pis petit i en un estat molt precari, però va decidir entrar-hi per 600 euros al mes. Des de llavors, ha lligat dos contractes sense haver d'oferir cap justificació. "Ni al principi. No em va demanar absolutament res. Ni nòmina, ni aval, ni res. Només em van dir que el màxim era un any, però que ja el renovaríem", recorda.
Ara, però, la gran empresa que gestiona el seu pis li ha etzibat que ha d'abandonar l'immoble de manera imminent, perquè ja no li volen renovar més el contracte. "Em diuen que em desnonaran, que hauria de pagar un procurador, i advocat, i les costes del judici", diu ara la Marta, que es veu confrontada per la mateixa propietat que fa un temps li va posar tot fàcil a canvi que pagués religiosament. Ella, però, té tota la intenció de lluitar per quedar-s'hi i no abandonar el que considera casa seva a Barcelona. Sap que legalment ho pot lluitar. Però, alhora, és conscient que els amos de l'edifici han posat un treballador de seguretat a viure al bloc, "i això intimida". La resta de la finca, que fa uns anys eren pisos per a residents, ara s'ha convertit en un cau d'estrangers que van i venen.
Carmen Molina, al seu torn, explica també una experiència d'expulsió immediata. "Ens van avisar d'un mes cap a l'altre que havíem de marxar i que no renovarien el contracte, després que empalméssim dos contractes de temporada", diu sobre un pis a Gràcia que compartien amb una amiga. "Ens van oferir aquestes condicions, i ho vam agafar. I després et planteges per què ho has fet. Però ho fas per necessitat, perquè moltes vegades és l'únic que trobes", enraona Molina. En el seu cas, el contracte tenia més forma de formalitat, malgrat caure en falsedats. Deia que l'amiga que signava el contracte vivia permanentment a Múrcia i venia aquí de manera puntual, quan era mentida. Hi pagaven 860 euros.
Però, per Molina, al marge de l'expulsió sobtada que va haver d'encaixar, el pitjor va ser les condicions que li van imposar. Ni va poder-se inscriure al contracte, i per tant no podia demanar el bo jove, ni va poder combatre algunes imposicions. "Ens obligaven a tenir contractat un servei de neteja que cridaven ells i pagàvem nosaltres. Que també és una manera de violar la nostra intimitat", recorda la noia. Alhora, recorda un altre greuge. "Se'ns feia entendre que era casa nostra, però no ens deixaven ni posar els subministraments al nostre nom per molt que ho demanéssim", exposa.