Avui dia, la gent diu que viu a tal carrer i a tal número, sobretot a les ciutats. Tradicionalment, però, les cases sempre havien tingut un nom, com ara cal Ferrer, cal Corcó, cal Cigala, can Cargol, can Sarró i can Casta, entre molts d'altres. I si actualment encara se'n conserven, és perquè en la majoria dels casos les últimes generacions han adoptat el nom de la casa dels pares o dels avis, però no pas el de la casa on viuen, cosa que fa que es vagi perdent una mica el costum.
L'onomàstica és la disciplina que s'encarrega d'estudiar els noms propis i se subdivideix en dues branques, la toponímia —noms de lloc— i l'antroponímia —noms de persona—, de manera que és l'especialitat que també s'ocupa de recollir i preservar els noms de casa. Precisament, la Societat d'Onomàstica, entitat fundada el 1980 pel filòleg i escriptor Enric Moreu-Rey, juntament amb diversos professors universitaris i estudiosos, i adherida a partir del 2016 a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), vetlla per "fomentar l'inventari, l'estudi i la protecció dels noms" a Catalunya amb l'objectiu que no es perdin tradicions com la de posar noms a les cases.
Molt més que un simple nom
"Els noms de casa venen de les persones, però com que una casa és un lloc, estrictament passen a ser topònims", aclareix Rosa Maria Anglès, vocal de la Societat d'Onomàstica i autora de la tesi doctoral l'Onomàstica de l’Espluga Calba. La toponímia, però, no només s'ocupa d'estudiar els noms de lloc, sinó que també "ens dona informació sobre l'evolució de la llengua i de l'entorn, ens parla de les persones i del paisatge del passat i del present", expliquen membres de la Societat d'Onomàstica.
Concretament, els noms de casa "tenen origen en la tradició oral" i serveixen per "identificar la gent de manera més propera i familiar, sobretot als pobles petits on tothom es coneix", indica Anglès. Precisament per això també tenen un rerefons: no només configuren la història de les persones i les famílies, sinó també la nostra història en general. Per exemple, diu la vocal de la Societat d'Onomàstica, "el nom de cal Gravat ve de les persones que els quedava la cara gravada de la verola, una malaltia infecciosa que es va propagar arreu del món i que fins que no es va erradicar va segar la vida a molta gent". Un altre cas, prossegueix, és el de cal Marger, que "ve d'un ofici amb una llarga història arreu de la Mediterrània, però que avui dia ja no és tan conegut", senyal que hi ha professions històriques que es van perdent. I també explica el seu cas particular: "Casa meva era cal Pons perquè la família havia portat 300 anys aquest cognom".
Des d'oficis fins a renoms
Així doncs, veiem que les cases es coneixien pel nom dels propietaris, pel de l’activitat que s’hi desenvolupava o per trets físics. Per tant, tot plegat porta a fer classificacions de diferents categories de noms de casa. La investigadora Anglès, d'acord amb la seva tesi doctoral, afirma que els grups més nombrosos són el de noms de pila d'home —cal Magí, cal Manolo o cal Prudenci—, el de noms d'home hipocorístics, normalment diminutius —cal Peret, cal Lluquet o cal Biel—, el de noms d'ofici —cal Marger, cal Mestre o cal Metge— i el de renoms o malnoms, sobretot per característiques de la persona —cal Mut, cal Magre o cal Pardal—.
En canvi, els grups de noms de pila femenins i de noms de dona hipocorístics són menys nombrosos, atès que, "antigament, per al nom de casa s'adoptava el del marit, tot i que de vegades subsistien tots dos", assenyala Anglès. Així mateix, també hi ha altres classes de noms i renoms, com ara per naixença i situació familiar —cal Pubil—, per procedència, residència o ètnica —cal Gallego—, per edat —cal Noiet—, per indumentària —cal Butxaques— i per costums —cal Carquinyolis—, entre d'altres.
Llegat que es perd de generació en generació
El problema, però, és que amb l'arribada dels noms de carrer i dels números de casa aquesta tradició es va anar perdent de mica en mica, sobretot a les ciutats i als pobles que s'han anat convertint en llocs turístics. Tot i això, en alguns pobles, com ara a l'Espluga Calba (Garrigues), és un costum que encara es manté viu. Ho assegura Anglès: "Als pobles on hi ha les persones de sempre, amb poca immigració, encara es conserva aquesta tradició, és a dir, la gent es continua coneixent pel nom de casa".
De vegades, fins i tot els nous estadants adopten el nom de la casa i hi posen una placa per conservar el nom perquè els han explicat la història: "Al meu poble hi ha una casa que sempre ha estat cal Maleu, però els que hi viuen no ho són, sinó que han conservat el nom dels primers propietaris". Ara bé, això no sempre és així, també pot passar que els nous estadants hi posin el seu nom i, per tant, rebategin el nom de la casa, o que directament facin desaparèixer el nom i no mantinguin el costum.
A més a més, les noves generacions, en general, tampoc no segueixen la tradició. Per exemple, hi pot haver el cas de cal Ferrer i cal Ferreret, és a dir, "pare i fill o germà gran i germà petit que s'havia hagut de buscar la vida i comprar-se una casa més petita, o que un era més ric i l'altre més pobre", exposa Anglès. El tema és que els fills potser no són ferrers d'ofici i, igualment, mantenen el nom de la casa del pare, en comptes d'adoptar el de la nova o un altre de propi, perquè, al final, "un no tria el nom, sinó que ve de com et diu la gent del poble", conclou la portaveu.
Patrimoni que cal reivindicar i recuperar
Per això, la Societat d'Onomàstica i l'Oficina d'Onomàstica de l'IEC promouen que la gent elabori monografies locals especialitzades, és a dir, que publiqui llibres sobre el seu poble fent servir informants per conservar la riquesa de noms que hi ha als pobles. Al capdavall, l'objectiu és "salvar-los, valorar-los i registrar-los perquè la tradició no es perdi", però també, sobretot, "despertar la consciència que s'ha de respectar el territori", remarca Anglès. Així doncs, aquestes dues entitats també s'encarreguen de publicar les monografies especialitzades i diferents publicacions periòdiques, com ara la revista Noms i l'anuari Onomàstica, de coordinador les activitats dels investigadors, d'assessorar tècnicament diferents col·lectius, d'organitzar col·loquis, conferències i jornades d'onomàstica i de fer l'inventari de bibliografia i documentació.
A banda, alguns ajuntaments també han dut a terme els últims anys diferents iniciatives per recuperar i promocionar la tradició dels noms de casa, com ara l'Ajuntament d'Avinyonet del Penedès i l'Ajuntament de Llívia, amb la col·locació de plaques i la creació d'itineraris. Per exemple, l'Ajuntament de Mieres fins i tot va presentar i aprovar als pressupostos participatius 2022-2023 la iniciativa Les cases tenen nom, amb l'objectiu de mantenir viva la memòria històrica del poble. La proposta consistia a identificar les cases amb els seus noms tradicionals —l'investigador Joan Pontacq els va recuperar fa uns anys— i que, juntament amb els carrers, formen part del patrimoni històric de Mieres. D'aquesta manera, el projecte es concretava en la creació i la col·locació d’unes plaques, amb sis models de rajola diferents per triar adaptats a les característiques de les parets, amb el nom de cada casa.