Llet, cacau, avellanes i sucre... Jo diria que ara mateix l'anunci no sona a les pauses publicitàries de la tele però, a que sabríeu acabar la tonada? Llet, cacau, avellanes i sucre... Nocilla! De versions de la cançoneta n'hi han hagut per donar i per vendre. Fa dos anys triomfava el cor de nens de New London i al 2011 Nutrexpa, l'empresa que comercialitza el producte en qüestió, va tirar per un estil més tipical spanish amb David Bisbal. La interpretació dels Siniestro Total és per a un públic, diguem-ne, més concret... En principi, per la inversió del departament de publicitat, deduiríem que la Nocilla hauria de ser la crema hegemònica per sucar el pa de berenar però vist l'èxit del Dia Mundial de la Nutella potser n'hauríem de parlar...

World Nutella Day té 30.000 amics a Facebook i a Twitter l'etiqueta #nutelladay va ser diumenge trending tòpic a Itàlia. La promotora de la iniciativa del Dia Mundial de la Nutella és Sara Rosso, una nord-americana que viu a Milà i a qui li agraden la cuina i els viatges, els dos motius del seu bloc, Ms. Adventures in Italy. Fa sis anys que cada 6 de febrer la Sara fa una crida als amants de la Nutella a celebrar l'amor vers aquest pot de crema d'avellanes i xocolata: a menjar-ne i a enviar-li receptes que n'incloguin. “Cada any més gent celebra el Dia de la Nutella i acostumem a doblar en tot les xifres de l'anterior edició”, explicava Rosso al Salsassec. L'eslògan? Teniem un somni. I una cullera. Aquest any gurús gastronòmics com l'escriptora Niguella Lawson o el bloguer John-Bryan Hopkins s'han sumat a la celebració, i als Estats Units, el Dia Mundial de la Nutella fins i tot ha competit amb la Súper Bowl a la cadena oficial que la retransmet, la NBC. I val a dir que no estem parlant de la Pepsi o la Coca-Cola: Nutella és un producte italià, italià, de la casa Ferrero.

The Unofficial Guide to Nutella és un llibre que compila història, anècdotes i receptes a l'entorn d'aquesta crema de cacau. L'autora d'aquesta publicació no podia ser altra que Sara Rosso, juntament amb la seva sòcia en aquesta aventura, Michelle Fabio. Amazon l'ofereix, només en versió digital, per 1,02 euros. “La meva recepta preferida és el pastís de xocolata sense farina, la que vaig fer el 6 de febrere de l'any passat”, ens confessava Sara Rosso. La fórmula d'aquest pastís està inclosa en el llibre però també en el recull de les receptes que hi ha a la web de la iniciativa. N'imagineu 10, 20 o 30? Doncs atenció perquè hi ha més de 700 receptes! Fins i tot n'hi ha una quinzena que expliquen cóm fer Nutella casolana.

I la Nocilla què? Ofereix més envasos i varietats i, en general, a la prestatgeria dels supermercats hi té més visibilitat. Això li hauria de donar avantatge, segons les infinites teories de la col·locació d'aliments en aquests comerços. Però ves que al final no els passi com a les cartes dels restaurants. Aquesta setmana el Huffington Post es feia ressó –atenció a la fotografia que utilitzen per il·lustrar la notícia- d'un estudi del San Francisco State University que destrueix la teoria del Punt Dolç amb que s'han dissenyat moltes cartes. Aquesta creença estableix que hi ha unes zones concretes de la carta on sistemàticament ens hi van més els ulls i on, voilà, s'hi acostumen a col·locar els plats que deixen més marge de benefici. Dit d'altra manera, que ara resulta quan ens posem a llegir, no hi ha cap diferència entre un llibre i la carta d'un restaurant.  Qualsevol altra cosa: Un mite.

Les carxofes són les grans víctimes de la setmana. Com explicava diumenge un article en aquest diari, el fred dels darrers dies farà que es perdi el conreu de carxofa al Baix Llobregat. És una mala notícia per als consumidors, per als restauradors i, sobretot, pels pobres pagesos, que enguany tindran una collita d'allò més galdosa i ennegrida. Malgrat tot, és ben cert que hi ha gent que troba sempre la cara bona de la vida, com cantaven els Monty Python. Dissabte escoltava l'Albert Bou, el productor a qui els periodistes hem convertit en el portaveu oficial de la carxofa, explicant l'avantatge que tindrem els consumidors: “Quan anem a la parada i ens donin unes carxofes ufanoses sabrem que no són del Prat”. Posem-ho al revés. Si són bones, que hi fa que per un any no siguin tan boniques? Always look on the bright side of life...

Que mai no podrem tastar la nova creació de xocolata del xef Marc Guilbert? I què? Cliqueu l'enllaç dels Monty Python i continueu llegint. Passarà millor... El tal Guilbert, que treballa al restaurant del Lindeth Howe Country House Hotel, a Windermere, al Regne Unit, ha fet un pastís de xocolata, làmines d'or, xampany i un diamant inclòs que costa 22.000 dòlars, gairebé 17.000 euros. És el dolç més car del món: uns 800 euros la mossegada. Expliquen les cròniques socials, amb fotos incloses, que el pastís va ser un encàrrec d'un home de negocis, Carl Weininger, que volia ofegar les penes després que l'abandonés la nòvia que tenia feia tres anys. Va ser devorat en 15 minuts, el pastís. Francament, davant d'una  necessitat imperiosa de xocolata, jo sóc més partidària de l'estratègia tradicional: Una cullera de sopa i un pot de Nutella que, amb el que costa al Bonpreu, surt a 25 cèntims la cullerada. I si no sou ni nutellistes ni grupis de la Nocilla, opteu per la marca de la casa, que a més d'estalviar no haureu de traduïr...

Si teniu algun comentari o un bloc de cuina o un esdeveniment que vulgueu fer arribar a aquesta secció, ho podeu fer a l'adreça salsassec@me.com o, via Twitter, a @annamurgadas.