Precisament el dilluns 4 de juliol de 1994 (ho té gravat al cap igual que un 23-F) a quarts d'onze del matí, la Ramona arribava amb el seu auto de buscar el pa de Callús, quan va veure un fum espès que venia del cantó de Fonollosa. Ella, que tenia pensat d'ocupar el juliol desfent mobles i tornant-los a muntar, es va atabalar de mala manera i va començar a tocar el clàxon de l'auto, perquè no sabia què més fer.
No va ser bona per res més que buscar un indret on plantar les cames davant la gran finestra de casa, a la galeria, de cara al foc, i allí les cames li van agafar el pes del plom i es va convertir en un ésser immòbil que resava i mirava la forma com el fum avançava per les serralades veïnes, acomboiat pel vent, camí de la Rabassa.
Els de Viver i Serrateix
Quan hi ha un foc vora Cardona, els pagesos de Viver i Serrateix corren igual que corre un de vora Cardona quan hi ha un foc a Serrateix. És la llei del pagès, que si tu et mors, jo vindré a l'enterrament i demà tu vindràs al meu, Déu vulgui que molts anys a venir.
[blockquote]"En aquell moment li haguessin dit que dues hores després havia de cremar la finca de la seva pròpia casa, hauria dit que l'enganyaven"[/blockquote]
Cada any passa, que els uns corren amunt i els altres corren avall, per tallar arbres a l'indret on hi ha un trencat, una carena de serrat, per calar foc molt pulcrament a les brancades molt ben posades a l'altre costat de la carena, allí on sisplau per força el foc no ha d'arribar, que per això calem foc aquí, perquè vagi avall mansament, i es trobi amb l'altra flamarada malparida, aquella que no té pare ni mare, i així s'abracin tots dosets i es morin, ben trobats, i els pagesos es puguin consolar mútuament, "que podia haver estat pitjor", i que puguin encendre un cigarro abans de tornar a casa, que fa no res segàvem i en acabat hi tornarem.
El focus de Gargallà
El dilluns dia 4 Josep Giralt i Escardivol va sortir de casa al migdia per ajudar els pagesos que corrien a apagar el foc de Gargallà. En aquell moment li haguessin dit que dues hores després havia de cremar la finca de la seva pròpia casa, hauria dit que l'enganyaven.
Li haguessin dit que ni un pi quedaria sa a la casa pairal d'on treia el peu, no s'ho hauria cregut. Hauria dit que l'enganyaven. Li haguessin promès que al cap de dues hores no hi hauria forma humana d'evitar que s'encengués el gra d'ordi i els coberts, la cosetxadora i el tractor a tocar de casa, hauria dit que era impossible, impensable, i que, a més, no s'havia vist mai que un foc de Gargallà caminés en dues hores fins a Escardívol i ho fes tot malbé. Hagués recordat amablement que el foc sempre es pot tallar en algun racó, per guardar cinc, deu, vint, cent hectàrees de blat o de pi.
Li haguessin jurat i rejurat que el foc se li menjaria quasi la vianda, ell hauria respost que només calia una bóta d'aigua a casa que refresqués els coberts perquè almenys allí no se li calés foc. Si li haguessin posat un cine als ulls i li haguessin dit: "guaita, noi: aquest mar de flama passarà per la teva hisenda d'aquí a una hora i tres quarts", ell hauria dit que es quedava a casa, ja ho crec, per salvar el mínim, les eines, els pilars, les parets, les collites, les uralites, però qui ho havia de saber?, i qui li ho havia de dir? Ningú, exactament ningú.
Trencant de Serracanya - Montmajor. Foto: Luigi
Poseu que de Gargallà a Casserres hi hagi vint quilòmetres en línia recta. Doncs el foc va travessar solanes i obagues i en quatre hores va assolar la plana de Casserres.
Feia un vent brutal el dilluns dia 4, i els masovers de cal Blasi es miraven espantats la gran columna de fum que els queia al damunt. La Pilar i el Josep no sabien què fer. Van anar a trobar els veïns de la casa propera i llavors ja van ser quatre que no sabien què fer. El foc s'acostava saltant d'una serra a una altra, amb xàldigues d'esgarip, i quan trobava un camp segat, el foc devorava el rostoll i estripava les bales de palla, trencant els filferros i aixecant castells de foc.
Els de cal Blasi tenien les flames a punt d'entrar als coberts; i la capella de la casa, a l'altra banda de l'era, ja cremava pel teulat. Precisament ells s'havien refugiat rere mateix de l'església amb una sola idea al cap: salvar les ovelles del seu ramat.
La Ramona, quieta a la galeria
El foc s'atansava, i la Ramona seguia quieta a la galeria de cara a les flames, més altes que la casa, que entraven amb la marinada de la tarda a cruspir-se fins el mateix xiprer de l'era de la Rabassa. Ella resava, i la seva germana tirava galledes d'aigua a les alzines empegades rere la casa, i el seu cunyat remullava el que podia: les llates de la cort de truges, les gàbies dels quatre animals. I després tots tres van tancar els porticons, simplement perquè els deixessin continuar vius. Que poguessin salvar-se, i la Ramona Ferrer Mas, també, Déu, que pogués seguir resant, viva, a la galeria, com el plom.
El Josep de cal Blasi
Eren massa anys de pagès. I el pagès és un ésser obstinat. Al Josep Vila de cal Blasi li feia il·lusió guardar les ovelles i portar-les cada dia d'un bosc a una rasa, buscant menjar i aigua.
La diabetis l'havia deixat quasi cec, però ell enfilava cada dia els corriols de la seva memòria i guiava el ramat, d'una alzinera al corral, amb summa destresa i intacta facilitat. Per això la seva dona només va tenir una idea al cap mentre va durar el gran terrabastall: salvar les ovelles; calia salvar les ovelles i deixar-les totes senceres, salvades, cuejant. Calia salvar el bestiar perquè en el ramat hi havia dipositada la vida de 62 anys de l'home amb qui s'havia casat i amb qui havia tingut sis fills.
O sigui que el foc va arribar i no vulgueu saber quants viatges van fer el Josep i la Pilar de cal Blasi amunt i avall, reculant amb les ovelles del ramat, per trobar un indret on no pogués haver-hi foc, on no hi hagués de passar, ni hi hagués de saltar cap pinya que ho encengués tot.
Les flames envoltant Casa Lladó. Foto: Josep Companyó
Es van moure amunt i avall amb els animals atemorits, dins d'un fum espès i negre, i a la fi van trobar un lloc arrecerat del foc.
Se'ls va encendre tot. Se'ls va encendre l'era, se'ls va calar foc als corrals, se'ls va incendiar l'ombra de l'alzina on solien murriar els animals, se'ls va socarrimar la furgoneta, però no se'ls va encendre el tros de baix sota l'església, allí on per miracle van dir d'anar a la fi tots dos, amb les ovelles del seu ramat, per salvar els animals; que ells no hi pensaven pas, en guardar la pròpia pell.
Allí es van salvar. Mig ofegats pel fum, el foc els va passar per damunt i va ser llavors quan el marit de la Pilar va dir: "Mai no havia pensat ofegar-me sinó avui".
Sant Mateu, reserva verda
Amb Coaner, Salo, Colònia Valls i Castelltallat, el municipi de Sant Mateu era fins fa res una reserva verda d'arrissats boscos i camins poc o gens enquitranats. Ficat tot silenciosament entre Manresa, Súria i Calaf, en un país que pocs coneixen i que durant els dies de l'any trepitgen quatre gats.
[blockquote]"En el temps d'abans no hi havia per aquí altra raça que la dels pagesos, dividits en amos, mossos i masovers. Era el temps de fer carbó al bosc i farina al molí"[/blockquote]
Hi ha alguna masia amb piscina i gespa. Alguna casa de paret de pedra restaurada, amb senyors que viuen d'unes altres feines que les de pagès. Gestors, metges, empresaris; els que no en són fills: s'hi han plantat per passar el cap de setmana i la vacança.
En el temps d'abans no hi havia per aquí altra raça que la dels pagesos, dividits en amos, mossos i masovers. Era el temps de fer carbó al bosc i farina al molí; el temps de traginar-ho tot cap al forn (el carbó al matí i la farina a la tarda), i vet aquí que en aquell temps la mare de la Ramona, la mestra de Sant Mateu, va conèixer el seu marit: ben negre de carbó al dematí, ben blanc de farina a la tarda. I diu que la mare va dir: "Ni cobert d'or no el vull, aquest home", i bé que el va voler, i s'hi va casar.
Foc camí de Puig-Reig
I mireu que en són, d'innocents les ovelles. És el bestiar més ruc que hi ha. Si ve un foc i una se n'hi va, totes les altres la segueixen, obedients i sacrificials; s'immolen a la pira xino-xano, sense mà de sacerdot, ni pastor que les pugui aturar.
"Si tot el bestiar mort en l'incendi es pogués amuntegar en una pila, faria esgarrifor de contemplar", diu el Ramon de cal Blasi, fill entre sis del Josep i la Pilar, que el dia del foc hagués volgut ajudar, però que no hi va ser perquè el foc no el va deixar passar, i quan ell va arribar a casa, el foc marxava camí de Puig-reig, imperial. I això sí, el foc li va deixar les llates enceses, de l'església i els corrals, perquè les anés apagant sota aquell fum que treia el món de vista i que per dies amagaria la llàntia del sol.
La pila d'animals cremats
I efectivament, la pila d'animals cremats faria por. Hi hauria els milers de vaques i vedells que van bramar com mai cap pagès no havia sentit bramar una vaca, i els milers d'ovelles carbonitzades, milers de xais rebentats en corrals, asfixiats, i milers de porcs rebotits, inflats com globus de fira. I centenars de conills, i gallines, i ànecs, i cabres i gossos i qui sap quants gats. Tants animals com han desaparegut i els pagesos no s'han cuidat ni d'apuntar a la llista del que s'ha perdut.
Ara als boscos que van de Viver a Casserres no hi ha ni una perdiu; es van cremar totes, atrapades a l'ordi, amagades, o qui sap. I els caus dels conills es poden passar a comptar, nets i polits, foscos, sense bri de matoll que els pugui camuflar.
I a pesar d'això, prou que n'ha quedat algun, de conill, i força corbs, i alguna guineu, i encara algun porc fer. En ple dia podeu veure un conill travessant una feixa amb les potes negres del terror.
La collita de la Rabassa
Dos helicòpters, va veure la Ramona, junts, que s'acostaven, volaven i se n'anaven sense tirar una gota d'aigua. Després diu que va veure una cuba que va girar cua perquè la ràdio va dir que es cremava la casa del xofer de la cuba, i molt comprensiblement el noi va marxar i no es va poder estar a salvar la collita de la Rabassa. Que tampoc no l'hagués salvat; i si no es va salvar la collita, tampoc no es va salvar ni un metre quadrat del bosc de la finca, "ni un metre quadrat", diu plorant la Maria Carme, que és la germana petita de la Ramon Ferrer.
Incendi a Lluçà, el 5 de juliol de 1994. Foto: Arxiu La Marxa de Catalunya
La Pilar de cal Blasi va pensar que allò que tenien al damunt devia ser la fi del món. Perquè ho havia sentit a dir i estava escrit, que la fi del món venia amb foc i esgarrifor.
Ella i el seu marit van veure com el foc s'atansava de la banda de Montmajor, Gargallà i Viver, i quan el van tenir al damunt ("mare de Déu, ja és aquí, ja és aquí"), van procurar salvar el ramat, i per això es van moure d'un camp a un altre, aviam si allí no s'hi acostava el foc. Però encara no hi havien arribat, que el camp ja s'encenia. I ells que reculen i se'n van cap darrere l'església, a l'altra banda, i allí sota es van salvar. Encara ara no sap com, però aquell va ser l'únic lloc de cal Blasi per on el foc no va passar.
[blockquote]"Ella i el seu marit van veure com el foc s'atansava de la banda de Montmajor, Gargallà i Viver, i quan el van tenir al damunt ("mare de Déu, ja és aquí, ja és aquí"), van procurar salvar el ramat"[/blockquote]
Amb feines, i la saviesa d'anys, la Pilar i el seu home van subjectar les 240 ovelles del seu ramat, i van evitar que cap animal enfilés el camí del foc. Les van salvar. I salvant-les, de rebot, es van trobar salvats ells, tots dos.
A Sagàs, cinquanta quilòmetres després
"Tal com si Déu ens hagués volgut salvar." A les nou del vespre els veïns de Sagàs ja tornaven a les seves finques per apagar les cases que començaven a encendre's. O sigui que el foc nascut a Gargallà, vora el Cardener, havia recorregut més de cinquanta quilòmetres i havia travessat el riu Llobregat. Anava a conèixer municipis, el foc, d'una forma similar com feia l'incendi de Sant Mateu, que havia traspassat el Cardener i rabiant havia anat a trobar els termes de Súria, Callús, Sant Joan, Castellnou, Santpedor.
A les nou del vespre els pagesos de Sagàs tornaven a casa saltant controls de la Guàrdia Civil, i corrien a tallar bigues i llates de fusta, perquè l'aigua no feia ni pessigolles a la brasa que amenaçava d'enrunar coberts i casals.
El bosc de la Carme i el seu home
La Carme de la Rabassa i el seu home s'hi passaven hores, al bosc. Els agradava deixar-ho tot net. No els amoïnava d'esmerçar el temps en una feina que no es veu ni té paga. Van fer una tallada d'arbres per pagar unes reformes de la casa, i després de la tallada, s'estaven a netejar les branques de sota la línia de Fecsa, i perdien el temps cremant-les dins d'una feixa, a l'època fresca, buscant la polidesa, per si mai hi havia un foc…
El poeta (i rector) de Serrateix
Segons mossèn Forner, poeta i rector de Serrateix, els pagesos tenen una virtut i un defecte que vénen a ser el mateix: són massa soferts. Aguanten el mal temps i les desgràcies sense piular. I de manera similar suporten els disbarats que els volen imposar. Mai no s'uneixen i no reclamen mai res. A vegades els ho diu fent el sermó: que essent 200, a Viver i Serrateix, podrien assemblar-se a alguna cosa així com una associació que protestés i reclamés.
[blockquote]"Segons mossèn Forner, poeta i rector de Serrateix, els pagesos tenen una virtut i un defecte que vénen a ser el mateix: són massa soferts"[/blockquote]
117 hectàrees en dues hores
Que si mai venia un foc, almenys que no corregués tan de pressa com corre el foc quan té brossa per córrer i créixer fort; però bo i net, el bosc de la Rabassa no va resistir les grans flames, i en un parell d'hores es van esfumar les 117 hectàrees de bosc. I ara tot és negre, com el carbó. I només queda el castanyer d'índies que reviu a l'era amb noves fulles verdes, i les quatre alzines de rere la casa, que la Carme regava sempre per si mai venia un foc, que almenys no s'enganxés a casa.
Masoveria cremada, masoveria perduda. Perquè els amos no es gastaran ni un duro fent-hi reparacions, i els masovers encara se n'hi gastaran menys, com és fàcil d'entendre.
Josep Casals s'està de masover de cal Teixidor, a Sagàs. Té 73 anys i en fa 72 que viu a la mateixa casa. En fa 28 que es va comprar el tractor per fer-lo treballar nit i dia i per tenir-lo en dos anys tot pagat, a cent pessetes l'hora, amortitzat.
[blockquote]"Fa 28 que es va comprar el tractor per fer-lo treballar nit i dia i per tenir-lo en dos anys tot pagat, a cent pessetes l'hora, amortitzat. Ara, a 3.500 pessetes l'hora encara no els arriben els quartos per tornar els crèdits"[/blockquote]
Ara diuen que a 3.500 pessetes l'hora encara no els arriben els quartos per tornar els crèdits. I així no hi ha forma de continuar. El foc li ha cremat el remolc, el tractor i el gra de la collita. Prou li han passat perits per casa, i més perits, per valorar el cremat, però qui sap si cobrarà un ral.
"La gent no hagués escapat amunt, cap a La Quar"
S'havia d'haver vist, però mossèn Andreu no ho va veure. Sempre sortia de casa amb clau, i aquell dia en va sortir sense. Al matí va marxar cap a Ripoll i quan tornava al vespre, per les terres d'Osona, ja va predir que aquella broma enutjosa no podia ser calitja, que havia de ser fum. I fum era. Li ho van confirmar els civils que no el deixaven passar de Prats de Lluçanès.
Va girar el cotxe i va anar a donar la volta per Navàs. I fent això va arribar a trobar l'esquena del foc, per l'indret de Gironella amunt, fins a Sagàs.
Déu meu quan hi va haver arribat. Va entendre que per la seva parròquia acabava de passar una tragèdia gran, i va notar que ell no hi havia estat. "Si jo hagués estat aquí, la gent no hagués escapat amunt, cap a La Quar. Els hagués ficat a l'església, que sé que és un lloc segur".
Però el capellà no hi era, i els veïns de Sagàs es van anar comunicant per les cases disperses i ja en teniu 40 ficats dins 14 cotxes, que ho deixen tot i enfilen el camí de Sant Maurici, cap a la Portella, amunt, amb l'espetec de foc llepant-los els talons.
Especial incendis forestals, juliol 1994
