El gramàtic i lexicògraf barceloní Pompeu Fabra i Poch va néixer a Gràcia el 20 de febrer de 1868, al barri de la Salut, integrat per tot de torretes que s’anaven alçant entre una vegetació d’hortes i boscos. Fill del primer batlle republicà de Gràcia, la mortalitat infantil de l’època reduí la nombrosíssima família de Josep Fabra i Carolina Poch a només dues filles i un fill: Clara, Anna i Pompeu. Alumne de l’independentista Claudi Mimó, d’ell adquirí l’interès per la ciència i, tot i que acabà sent enginyer industrial de formació i de professió, Pompeu Fabra sempre va estar interessat per l’estudi de la llengua. Sent adolescent descobrí un llibre de compres del rebesavi escrit en català, llavors que tothom parlava aquesta llengua però escrivia en castellà i, als 15 anys, escriví en la seva llengua una carta als nebots, després d’adonar-se de la irracionalitat d’adreçar-se’ls com a “queridos sobrinos”.
Catedràtic de química per oposició a l’escola d’enginyers de Bilbao (1902-1911) on bona part dels professors eren catalans, aprofità aquesta estada al País Basc per a formar-se com a lingüista, estudiar l’obra dels romanistes més destacats del moment i practicar l’esport de la pilota a pala i la natació. Sis mesos després de l’arribada al País Basc, el setembre de 1902 Fabra es casava amb Dolors Mestre i feia, alhora, també classes de química a l’Escola d’Arts i Oficis. Durant la seva etapa basca va escriure-hi cinc llibres, entre els quals Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898) i Gramática de la lengua catalana (1912), la més consistent de les seves obres primerenques, escrita amb criteris nous i diferenciats de les gramàtiques aparegudes fins llavors.
Vinculat al grup L’Avenç, amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó, va impulsar una campanya per a la reforma ortogràfica del català, imprescindible perquè fos de debò un idioma modern i útil, enmig del desori normatiu del moment. El 1904 publicà dos textos emblemàtics: Sil·labari català i Tractat de ortografia catalana i per aquella època col·laborà a El Poble Català amb articles lingüístics que tenien l’objectiu de depurar l’idioma i la seva creixent castellanització. I, com que acabarà sabent, a més de la seva llengua, sis idiomes més (espanyol, francès, italià, portuguès, anglès i alemany) tradueix també M. Maeterlinck, H.Ibsen i E. Allan Poe i s’aficiona a l’excursionisme, al coneixement directe del territori, com una forma més de patriotisme.
Tot i que en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) la figura més emblemàtica va ser la del seu promotor principal, el canonge manacorí Mn. Antoni M. Alcover, Fabra ja hi va tenir una intervenció notable amb la conferència Qüestions d’ortografia catalana on palesava la necessitat de disposar d’una normativa nacional única per posar fi a la diversitat de criteris. És de Bilbao estant on va escriure els primers esborranys de normes ortogràfiques per al català a les acaballes de 1911. En tornar al país el setembre de 1912, cridat per E. Prat de la Riba, dirigeix la càtedra de Llengua Catalana promoguda per la Diputació de Barcelona i també les Oficines Lexicogràfiques i, finalment, el 24 de gener de 1913 l’Institut d’Estudis Catalans aprova oficialment les 24 Normes Ortogràfiques promogudes bàsicament per Pompeu Fabra per les quals es configura la forma d’escriure el català contemporani. En bé de la unitat, Fabra renuncià a alguna mesura vista com a massa radical, com ara prescindir absolutament de la lletra hac, igual que l’italià.
La nova normativa es reforçà quatre anys després amb el Diccionari ortogràfic, la Gramàtica Catalana (1918) i amb la secció periodística Converses filològiques amb què el mestre col·labora al diari La Publicidad, durant anys, a partir de 1919, si bé trobà l’oposició dels sectors més tradicionalistes, però el 1931 aparegué l’Ortografia mallorquina de Francesc de B. Moll d’acord amb l’IEC i el 1932 va tenir lloc l’aprovació de les Normes de Castelló, per la qual els escriptors valencians adoptaven, de fet, les tesis fabrianes, sense trair la pròpia tradició, com va passar un any després amb l’Acadèmia de Bones Lletres i els Jocs Florals, que fins llavors hi eren contraris. A Perpinyà, Carles Grandó, des de la Societat d’Estudis Catalans, donà suport a la reforma fabriana, qüestionada pel vincles germanòfils d’algunes personalitats del sud com Mn. Alcover. L’acceptació de la nova normativa acabà sent, doncs, unànime arreu. I l’aparició, el 1932, del Diccionari General de la Llengua Catalana, conegut com a Diccionari Fabra i convertit en el diccionari normatiu durant dècades, culminà el prestigi del químic i filòleg.
Llavors Fabra ja era tota una personalitat pública i popular, respectada i estimada per tothom, i la seva reforma havia triomfat plenament als diaris i revistes, als llibres i com a idioma de cultura en tots els àmbits, de manera que en el període 1924-1926 ja havia estat president de l’Ateneu Barcelonès. Fundador del Badalona Lawn-Tennis Club (1914) i president de la Federació Catalana de Tennis (1927-35), presidí també la Unió Catalana de Federacions Esportives, creada el 1933. El 9 de juny de 1931, M. Domingo, ministre d’Instrucció Pública de la República, regulava l’ensenyament de català a les Escoles Normals de mestres i en nomenava Fabra inspector oficial. El 1932 esdevenia catedràtic de la Universitat de Barcelona, sense ni tan sols haver de fer oposicions, i l’any següent en presidia el patronat universitari i també el Tribunal Permanent de Català, organisme que concedia els certificats oficials de coneixement de la llengua. Alhora, acceptà la presidència de l’entitat patriòtica Palestra, promoguda per J. M. Batista i Roca. La seva dimensió cívica de compromís amb el país i les institucions era prou coneguda com perquè fos empresonat pels fets del 6 d’octubre de 1934, durant un mes i mig. I, en iniciar-se la guerra el 1936, el general Queipo de Llano declarà: “Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrades por las Ramblas”.
No va ser així, tot i que casa seva a Badalona va ser assaltada pels franquistes i la seva biblioteca cremada, com tants llibres en català arreu dels Països Catalans. Continuà fent classes a la Universitat fins sis dies abans de l’ocupació de Barcelona. Amb la muller i les tres filles passà una setmana al Mas Perxers d’Agullana, amb tot de personalitats intel·lectuals i polítiques. El 31 de gener, amb un autocar de la Generalitat passaren la frontera, primer al Voló i després cinc dies a Perpinyà fins a establir-se a Illa de Tet (Rosselló) prop d’un any i a Montpeller al llarg de dos anys i mig, on es relacionà amb Rovira i Virgili, Carles Riba i Francesc Pujols amb regularitat. Ocupada França pels nazis, va estar-se quasi un mes a Perpinyà fins que, finalment, s’establí a Prada de Conflent, on va viure enmig de grans estretors, després d’haver rebutjat d’instal·lar-se a Chicago o a Mèxic com li havia estat ofert. Mai no abandonà ni la tasca ni l’esperança.
Per encàrrec de Lluís Companys, presidí el Consell Nacional de Catalunya, instituït el 1940. Fou el responsable de l’àrea de Cultura en el Consell Assessor de la Presidència establert pel president Josep Irla el 1945, any en què entrà com a conseller en l’únic Govern de Catalunya a l’exili establert per la Generalitat. El 1945 la Universitat de Tolosa el nomenava doctor honoris causa i el febrer de 1948 va rebre un homenatge nacional dels catalans a l’exili, a Prada, i hi fou obsequiat amb un medalló d’or amb el seu bust, obra de l’escultor Joan Rebull. Poc abans havia anat a Andorra a fer-hi testament, l’únic lloc del món on era possible que tingués validesa legal en llengua catalana.
Com Francesc Macià el 1933, va morir el dia de Nadal. Era el 1948 i la notícia va causar una veritable commoció entre els catalans de l’exili i els de l’interior. Havia mort la personalitat més destacada de la cultura i la societat catalana de l’època contemporània. Un colós, un gegant, un referent col·lectiu insubstituïble, l’obra del qual encara perdura, malgrat tots els intents per esborrar la llengua catalana del mapa dels idiomes vius. Per això una universitat pública duu el seu nom, com tants carrers, places i avingudes arreu dels Països Catalans. La seva consciència nacional i el seu patriotisme queden ben definits amb aquestes frases seves: “No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania és per millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat”.
Per a saber-ne més: Pompeu Fabra, Mila Segarra, Editorial Empúries, Barcelona, 1991.
