Les portes de La Badabadoc s’obren i, a l’interior, la penombra només es trenca amb la llum càlida d’unes bombetes discretes. En la sala, el murmuri s’apaga a poc a poc. El públic, distribuït en un espai reduït on la proximitat és ineludible, es troba a pocs metres d’un escenari sobri amb únicament dues cadires, un projector i un espai que, en uns minuts, s’omplirà de veus de dones que, dècades enrere, van viure la presó de Trinitat Vella i la repressió d’un règim que no permetia dissidències. Així comença Dones Lliures, una obra que no sols reconstrueix la història, sinó que la fa palpable.

Mireia Clemente, amb una serenitat precisa, és Ascensió Soler. Laura Sancho, amb una energia més crua, dona vida a Margarita Arboix. Al costat Iván Campillo, que interpreta amb ironia al portaveu del règim, reconstrueix les memòries d’aquelles que van passar per la presó per motius polítics, dones de diferents edats, estudiants, treballadores i mares. Les actrius es transformen en diferents personatges: Roser Escrich, Carlota Falgueras, Maribel Ferrándiz, Carme Hurtado i tantes altres que, en el seu moment van compartir cel·les i silencis.

La presó de dones de Trinitat Vella, inaugurada en 1963, es presentava com un centre modern i reformista, però la seva realitat distava molt d’aquest relat oficial. L’obra reconstrueix els passadissos freds, les habitacions abarrotades i les estrictes normes imposades per les monges. Les religioses, vestides de negre i embolicades en una llum vermellosa opressiva, reciten fragments de la Bíblia amb veu greu mentre intenten doblegar al públic. En les cel·les, els llibres imposats per l’Església es converteixen en una via de fuita inesperada: la Bíblia no es llegeix, sinó que s’analitza, es corregeix i es qüestiona.

Els sons marquen el ritme de l’obra. El cop sec dels forrellats, el ressò dels passos en els passadissos, el timbre que assenyala l’hora de prec o de descans. Enmig d’aquesta rutina imposada, la llum tènue es filtra per una finestra alta i estreta. Des d’allà, algunes recluses poden veure els seus germans petits jugar a l'altre costat del mur. Són imatges fugaces, instants que trenquen la monotonia dels dies tancats.

El projector reforça l’impacte de cada escena amb imatges d’arxiu: rostres desdibuixats en fotografies antigues, cartes escrites a mà, murs de pedra que semblen perpetus. A l’escenari, les actrius alternen entre el paper de preses i el de monges amb rapidesa, canviant de vestuari amb moviments calculats. L’obra no ofereix treva ni espai per a la indiferència.

D'una sala d’escena a una conversa amb veu real

En acabar la funció, s’encenen les llums i s’inicia un col·loqui amb el director i les protagonistes reals d’aquestes històries. Campillo explica que el guió es va construir a partir d’entrevistes gravades en vídeo amb dones que van passar per la presó. “Intentem que tingui anècdota, que es reflecteixi la fortalesa d’aquestes dones i l’humor amb el qual, fins i tot a la presó, enfrontaven l’adversitat”, diu.

Ascensió Soler pren la paraula. Amb veu ferma, recorda el seu pas per a la presó i el seu treball posterior com a advocada: “Érem 3 estudiants a una habitació amb ganes de somiar. Jo vaig estar presa, però després com a advocada vaig tornar a les cel·les per parlar amb presos cada dia i millorar la seva situació”. Margarita Arboix, vestida de negre amb característica cabellera vermella, recorda la innocència a la presó: “Nosaltres rèiem molt. Com rèiem!”.

Entre els temes que s’aborden en el col·loqui, un ressona amb especial força: la placa commemorativa de la presó de Trinitat Vella. Es va col·locar per a recordar a les dones que van ser allà, però ha estat retirada i vandalitzada fins a quinze ocasions. “Potser la gent té por de la memòria històrica”, apunta Campillo. A la sala, el silenci es prolonga més de l’habitual.

El públic aplaudeix, però ho fa de manera continguda. Les llums s’encenen lentament, com si es volgués allargar el pes d’aquell silenci i sortir del teatre sembla impossible. L’obra ho deixa clar: la memòria no és només un record, és un espai en disputa.