05
de novembre
de
2022, 10:59
Actualitzat:
07
de novembre,
8:10h
Els dos darrers plens municipals de l'Ajuntament de Barcelona han acollit debats sobre l'ocupació de pisos. També el Parlament de Catalunya s'ha trobat propostes de resolució recents que han forçat discussions similars. El mateix Govern, abans de trencar-se, va prometre noves mesures contra "ocupacions conflictives". El PSOE, al Congrés dels Diputats, ha activat ara una petició per facilitar que els jutges ordenin, en menys de 48 hores, desnonar els autors d'ocupacions. I alcaldes catalans han anat fins a Madrid per donar suport a la mesura i demanar-ne l'aprovació. Alhora, mentre l'agenda política tornava a posar el focus en un aspecte molt concret de la crisi de l'habitatge, a Barcelona gairebé 300 famíliesque viuen ocupant pisos de la Sareb estan a prop de signar un contracte de lloguer social.
Davant d'això, dues famílies immerses en aquest procés de regularització expliquen a NacióDigital el camí que les ha fet arribar a viure en una propietat aliena. Una via que les entitats socials remarquen que és "l'última opció" disponible per a les persones en situació de pobresa i que els mateixos testimonis vinculen a les dificultats d'accés a un habitatge i a una precarietat laboral que encara s'accentua més si ets una persona migrant sense papers.
Carrer, pensió o pis buit
"A nosaltres ens feien fora al carrer i no teníem on dormir", comenta Rajaa Taidi, quan mira enrere i recorda la tardor del 2020. Ella, la seva parella i els quatre fills que l'acompanyaven llavors no tenien on anar. Aquells dies, finalment, entre els veïns de la plataforma Resistim al Gòtic es va poder donar un sostre inicial a la família i, després, els serveis socials barcelonins els van proposar una pensió d'urgència per uns dies. "Només hi havia un lavabo i era ple de gent. Érem famílies de tot arreu. Era molt difícil fer-hi vida amb tan poc espai", valora Taidi. Va ser llavors quan els va arribar la possibilitat d'entrar en un pis de la Sareb, a través de l'organització veïnal.
En aquell moment, ells no sabien que aquell nom feia referència a una entitat creada per fer-se càrrec dels pisos que els bancs es volien treure de sobre arran de la crisi financera. Tampoc no sabien les implicacions que tindria aquell moviment. Només sabien que era un pis buit, que recuperarien la intimitat, i que els serviria d'aixopluc després d'haver arribat de Fez i Tànger, al Marroc, fugint d'una situació "molt dolenta". Davant aquesta cruïlla, no van dubtar. "Era això o no tenir on viure", resumeix la mare de família, instal·lada a una finca al cor del barri Gòtic de Barcelona.
El relat que vincula ocupació i conflicte, en el seu cas, se li fa estrany de concebre. "Amb els veïns tot ha anat com la seda", explica. No s'ha trobat cap problema i, de fet, una part de l'escala li ha mostrat agraïment després que els anteriors habitants de l'immoble hi despleguessin mercadeig d'estupefaents.
De moment, ni ella ni la seva parella tenen papers, i això complica el dia a dia. Rajaa Taidi ha aconseguit un primer contracte de treball per fer servei de neteja, però a l'home, el Youness Elochi, l'empresari de la construcció per a qui treballa prefereix pagar-li en negre. Aconseguir un pis per la via normativa els sembla inassumible.
Són el paradigma d'una llista de més de 200 casos que l'Ajuntament de Barcelona ha fet arribar a la Sareb, per explicar la situació de vulnerabilitat i forçar un lloguer social, com marca la llei catalana antidesnonaments. Fonts de l'empresa, contactades per aquest diari, remarquen que els casos que compleixen una vulnerabilitat evident rebran l'oferta definitiva de lloguer assequible. Una d'aquestes famílies és la de Taidi i Elochi, que esperen que es resolgui els pròxims dies. "Això és casa nostra, ja, l'hem netejat i arreglat poc a poc. I volem seguir fent-ho molt més temps", remata la dona.
De la intranquil·litat al descans
Al marge dels casos acompanyats per l'Ajuntament, però, també hi ha exemples de lluita. Isabel Melgarejo va arribar a Barcelona, del Perú, fa més de 20 anys. Té una discapacitat acreditada del 59% per hipertensió i altres patologies. El seu pare, de qui cuida i amb qui conviu, té una dependència certificada del 89%. Malgrat això, ella ha hagut d'esprémer les poques oportunitats laborals que floreixen als marges, per fer calaix. Primer va ser interna en una casa on netejava i feia tasques de la llar per a una família. Després, ha fet de cuinera, de treballadora en un centre d'estètica o de cuidadora de gent gran. Ara cobra la renda garantida de ciutadania mentre resta a l'espera de si aconsegueix una plaça de treball a l'ONCE, que és a punt de resoldre's. El seu marit, al contrari que ella, encara no té els papers. Ha de treballar en negre, a grans magatzems o altres feines precàries. "Alguns mesos aconsegueix 280 euros. D'altres, 320. Sempre és una misèria. Però és l'única opció", explica Melgarejo.
Ella és una més de les centenars de persones que a Catalunya s'han trobat en mig d'un procés de desnonament per ocupació, i que ha hagut d'afrontar la incertesa sobre la seva llar amb una execució ordenada pels jutjats. Una de les escenes habituals que arrossega a situacions límits col·lectius per l'habitatge, famílies pobres i serveis socials, alhora que tensa els recursos judicials. Només aquest any, de juny al gener, s'han denunciat 3.770 ocupacions d'immobles arreu del país. Mentrestant, en el mateix període s'han produït 4.834 llançaments judicials.
En el seu cas, però, la situació d'ocupació va ser per sorpresa. "Jo tenia un contracte amb un senyor que em va donar claus del pis i em feia pagar cada mes 550 euros. Fins que un dia la policia em va visitar i em va dir que això no era correcte. Que estava ocupant. Després ja van arribar les notificacions dels jutjats", recorda aquesta veïna del carrer de la Torre d'en Damians, al barri d'Hostafrancs de Barcelona.
Un dia, es va trobar un home a la porta de casa seva amb una carpeta, que se li va dirigir per noms i cognoms, i es va identificar com a representant de la Sareb, propietària del pis que ocupava. "Em va oferir 11.000 euros si marxava", rememora. Però ni aquella vegada ni quan van arribar els avisos de desnonament ho va acceptar. "On havia d'anar? Allò era casa meva i jo volia pagar per viure-hi. Marxar i començar de zero llogant a Barcelona és gairebé impossible per a una família com la nostra", afegeix. L'acompanyament de la PAH li va servir per asserenar-se davant la incertesa, iniciar tots els tràmits i fer arribar els informes que tocaven a l'empresa.
Fa pocs dies, Isabel Melgarejo tornava a rebre la visita d'unes treballadores que s'identificaven com a empleades de la Sareb. Se li va tornar a posar mal cos. Fins que va sentir: "Has estat acceptada entre les escollides per fer lloguer social". Ara té pendent la signatura d'aquest lloguer assequible, el pròxim dilluns.
La PAH, crítica
Els casos de Taidi i Melgarejo no tenen res d'extraordinaris. Sonia Galindo, portaveu de la PAH, recorda que "al contrari del que intenten aplanar alguns discursos, la immensa majoria dels que ocupen són famílies així: vulnerables. Que han tocat totes les portes abans d'arribar a ocupar". La representant del col·lectiu pel dret a l'habitatge recorda que el banc dolent encara té un gran contingent de pisos arreu de l'Estat, i que aquesta política s'hauria de fer extensiva també a la resta de grans tenidors que a Catalunya no arriben a fer els lloguers socials com marca la llei catalana.
Davant d'això, dues famílies immerses en aquest procés de regularització expliquen a NacióDigital el camí que les ha fet arribar a viure en una propietat aliena. Una via que les entitats socials remarquen que és "l'última opció" disponible per a les persones en situació de pobresa i que els mateixos testimonis vinculen a les dificultats d'accés a un habitatge i a una precarietat laboral que encara s'accentua més si ets una persona migrant sense papers.
Carrer, pensió o pis buit
"A nosaltres ens feien fora al carrer i no teníem on dormir", comenta Rajaa Taidi, quan mira enrere i recorda la tardor del 2020. Ella, la seva parella i els quatre fills que l'acompanyaven llavors no tenien on anar. Aquells dies, finalment, entre els veïns de la plataforma Resistim al Gòtic es va poder donar un sostre inicial a la família i, després, els serveis socials barcelonins els van proposar una pensió d'urgència per uns dies. "Només hi havia un lavabo i era ple de gent. Érem famílies de tot arreu. Era molt difícil fer-hi vida amb tan poc espai", valora Taidi. Va ser llavors quan els va arribar la possibilitat d'entrar en un pis de la Sareb, a través de l'organització veïnal.
En aquell moment, ells no sabien que aquell nom feia referència a una entitat creada per fer-se càrrec dels pisos que els bancs es volien treure de sobre arran de la crisi financera. Tampoc no sabien les implicacions que tindria aquell moviment. Només sabien que era un pis buit, que recuperarien la intimitat, i que els serviria d'aixopluc després d'haver arribat de Fez i Tànger, al Marroc, fugint d'una situació "molt dolenta". Davant aquesta cruïlla, no van dubtar. "Era això o no tenir on viure", resumeix la mare de família, instal·lada a una finca al cor del barri Gòtic de Barcelona.
El relat que vincula ocupació i conflicte, en el seu cas, se li fa estrany de concebre. "Amb els veïns tot ha anat com la seda", explica. No s'ha trobat cap problema i, de fet, una part de l'escala li ha mostrat agraïment després que els anteriors habitants de l'immoble hi despleguessin mercadeig d'estupefaents.
De moment, ni ella ni la seva parella tenen papers, i això complica el dia a dia. Rajaa Taidi ha aconseguit un primer contracte de treball per fer servei de neteja, però a l'home, el Youness Elochi, l'empresari de la construcció per a qui treballa prefereix pagar-li en negre. Aconseguir un pis per la via normativa els sembla inassumible.
Són el paradigma d'una llista de més de 200 casos que l'Ajuntament de Barcelona ha fet arribar a la Sareb, per explicar la situació de vulnerabilitat i forçar un lloguer social, com marca la llei catalana antidesnonaments. Fonts de l'empresa, contactades per aquest diari, remarquen que els casos que compleixen una vulnerabilitat evident rebran l'oferta definitiva de lloguer assequible. Una d'aquestes famílies és la de Taidi i Elochi, que esperen que es resolgui els pròxims dies. "Això és casa nostra, ja, l'hem netejat i arreglat poc a poc. I volem seguir fent-ho molt més temps", remata la dona.
De la intranquil·litat al descans
Al marge dels casos acompanyats per l'Ajuntament, però, també hi ha exemples de lluita. Isabel Melgarejo va arribar a Barcelona, del Perú, fa més de 20 anys. Té una discapacitat acreditada del 59% per hipertensió i altres patologies. El seu pare, de qui cuida i amb qui conviu, té una dependència certificada del 89%. Malgrat això, ella ha hagut d'esprémer les poques oportunitats laborals que floreixen als marges, per fer calaix. Primer va ser interna en una casa on netejava i feia tasques de la llar per a una família. Després, ha fet de cuinera, de treballadora en un centre d'estètica o de cuidadora de gent gran. Ara cobra la renda garantida de ciutadania mentre resta a l'espera de si aconsegueix una plaça de treball a l'ONCE, que és a punt de resoldre's. El seu marit, al contrari que ella, encara no té els papers. Ha de treballar en negre, a grans magatzems o altres feines precàries. "Alguns mesos aconsegueix 280 euros. D'altres, 320. Sempre és una misèria. Però és l'única opció", explica Melgarejo.
Ella és una més de les centenars de persones que a Catalunya s'han trobat en mig d'un procés de desnonament per ocupació, i que ha hagut d'afrontar la incertesa sobre la seva llar amb una execució ordenada pels jutjats. Una de les escenes habituals que arrossega a situacions límits col·lectius per l'habitatge, famílies pobres i serveis socials, alhora que tensa els recursos judicials. Només aquest any, de juny al gener, s'han denunciat 3.770 ocupacions d'immobles arreu del país. Mentrestant, en el mateix període s'han produït 4.834 llançaments judicials.
En el seu cas, però, la situació d'ocupació va ser per sorpresa. "Jo tenia un contracte amb un senyor que em va donar claus del pis i em feia pagar cada mes 550 euros. Fins que un dia la policia em va visitar i em va dir que això no era correcte. Que estava ocupant. Després ja van arribar les notificacions dels jutjats", recorda aquesta veïna del carrer de la Torre d'en Damians, al barri d'Hostafrancs de Barcelona.
Un dia, es va trobar un home a la porta de casa seva amb una carpeta, que se li va dirigir per noms i cognoms, i es va identificar com a representant de la Sareb, propietària del pis que ocupava. "Em va oferir 11.000 euros si marxava", rememora. Però ni aquella vegada ni quan van arribar els avisos de desnonament ho va acceptar. "On havia d'anar? Allò era casa meva i jo volia pagar per viure-hi. Marxar i començar de zero llogant a Barcelona és gairebé impossible per a una família com la nostra", afegeix. L'acompanyament de la PAH li va servir per asserenar-se davant la incertesa, iniciar tots els tràmits i fer arribar els informes que tocaven a l'empresa.
Fa pocs dies, Isabel Melgarejo tornava a rebre la visita d'unes treballadores que s'identificaven com a empleades de la Sareb. Se li va tornar a posar mal cos. Fins que va sentir: "Has estat acceptada entre les escollides per fer lloguer social". Ara té pendent la signatura d'aquest lloguer assequible, el pròxim dilluns.
La PAH, crítica
Els casos de Taidi i Melgarejo no tenen res d'extraordinaris. Sonia Galindo, portaveu de la PAH, recorda que "al contrari del que intenten aplanar alguns discursos, la immensa majoria dels que ocupen són famílies així: vulnerables. Que han tocat totes les portes abans d'arribar a ocupar". La representant del col·lectiu pel dret a l'habitatge recorda que el banc dolent encara té un gran contingent de pisos arreu de l'Estat, i que aquesta política s'hauria de fer extensiva també a la resta de grans tenidors que a Catalunya no arriben a fer els lloguers socials com marca la llei catalana.