El 1988 Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta s'uneixen un any després d'acabar les seves carreres per formar RCR, la seva pròpia firma arquitectònica. Des de ben joves van trencar amb els ideals: en comptes de quedar-se a la capital van decidir tornar al seu poble, Olot. El retorn no va ser un pas enrere sinó un letmotiv del que seria la seva obra, un treball de dimensió global des d'un punt de vista local i que ha estat reconegut amb el "Nobel" de l'arquitectura.

Des del 2009 els arquitectes garrotxins troben les idees i la inspiració entre les parets d'una antiga foneria olotina de principis de segle XX anomenada Barberí. Com si d'un metall es tractés, Aranda, Pigem i Vilalta, modelen, emmotllen i desemmotllen les seves idees en un espai que recull els trets característics de la seva firma.
 
Els trets essencials esdevenen sobretot en la interacció entre l’exterior i l’interior, si és que es pot arribar a establir un diàleg entre aquests dos espais. Les obres d’RCR uneixen el dins i el fora intentant establir una única conversa. Trenquen barreres que separen espais i estableixen transicions que no segueixen la clàssica distribució. Eliminar parets és una forma d’introduir l’arquitectura en el paisatge. L’entorn volcànic de la Garrotxa penetra i s’entesta en la seva obra sent un dels seus principals interessos descrivint-la com ”arquitectura del paisatge”. Ser prop del paisatge esdevé un dels arguments de la seva localització, la Garrotxa.
 
Vinculat també amb l'entorn, s’entén l’ús predominant de l’acer com un material que demostra el pas del temps, una altra característica de l’obra d’RCR. Els arquitectes garrotxins no acostumen a treballar amb materials sintètics de poca naturalitat, busquen matèries que es degradin de tal manera que es vagin incorporant de forma natural i tornar a la idea principal: que l’arquitectura s’uneixi amb el paisatge. L’ús de materials que aporten força i alhora simplicitat és un dels motius pel qual el jurat del Premi Pritzker els hi ha atorgat el reconeixement.
 
Estimar el que fas i no el que aconsegueixes és el que la firma garrotxina ha volgut demostrar al llarg dels 30 anys d’existència. La seva trajectòria ha mantingut una línia ferma que he fet que Olot ressonés avui a la premsa internacional. L’arquitectura global s’ha adaptat al paisatge local.