Dijous 17 d'agost de 2017 va ser un dia fosc, no negre, però sí obscur. Un país, una gent rebent la miserable bufetada del terrorisme. Una societat de nou solidària. No s'hi pot afegir gaire. Condol a Barcelona i Cambrils. Ànims a Ripoll i Alcanar. Empassem saliva, apretem les dents. S'han acabat els feliços anys vint. Prou xampany i xarleston. No tenim por, però sobretot poca son. Hem estat adormits, cofois i 'multicultis'. Tornem a allò del 'pray for X', mal camí. No tenim marge per la covardia. I fa una setmana que ho estem demostrant. 

Les teories de la conspiració s'embussen en l'aigüera periodística. A 'Madrit' ens diuen que això és culpa nostra. Nosaltres volem ser responsables dels nostres errors. I en aquest cas tot el sistema d'emergències ha donat una resposta excel·lent. Hi ha qui diu que no estàvem preparats, però hem demostrat que tenim agilitat i voluntat d'Estat. Sempre compta la resposta, poques vegades la pregunta.  

Les pilones, les famoses barreres, som nosaltres. Em refereixo a la ciutadania en general, a la premsa en concret i als opinadors en especial. Si cal tirar-nos ganivets, endavant. Ara bé, aquests darrers dies m'he prohibit escoltar les tertúlies de la ràdio i de la tele, i he llegit poquet més enllà dels marges estrictes de la informació. El 'show' ha de seguir, segur. Jo no puc ni sé opinar de tot. Però seguint el tòpic que hi ha un entrenador de futbol en cada català, no hi pot haver un expert en seguretat, en terrorisme ni en salafisme en cada cantonada.  

Mentre ens demanen que renunciem al referèndum, mentre insisteixen que hem d'entregar les nostres competències i hem de ballar al seu ritme, nosaltres hem de seguir. Sona a tòpic. Fa mesos que estem igual, però només podem caminar. Ja hem fet camí. Tenim el Govern preparat per desconnectar d'Espanya, la societat civil empenyent i el famós 'Madrit' admetent "por lo bajini" que hi haurà referèndum. 

Que no ens parlin de pilones. Fa anys que els catalans de les pedres en fem pans. I aquest odiós intent de separar els catalans per motiu del nostre idioma ha estat un fracàs. I no oblidem qui tenim davant. Els espanyols són els nostres germans. Però ja ens veurem a casa per Nadal i els aniversaris i sants dels avis i dels nens. Els catalans parlem l'idioma que ens dóna la gana, mirem Tele5 si convé i fins i tot animem 'La Roja' (la de bàsquet). I així és ser català. Qui segur que no ens ha de dir què és ser català és des de la "Villa y Corte". Som i serem, aquestes són les nostres pilones.