A mitjan dels setanta, Suècia va ser una referència obligada en un sector de l’antifranquisme. Foren els anys en què es parlava de "les terceres vies a Europa". En plena Guerra Freda, els corrents aliens al marxisme cercaven inspiració. Per força hi havia d'haver models allunyats de la Unió Soviètica i d’aquells Estats Units de Nixon i Kissinger que bombardejaven el Vietnam. Així, Josep Pallach elogiava la política fiscal dels governs d’Estocolm. Jordi Pujol citava el socialisme suec com a font per nodrir el seu projecte polític. Josep Pla en va fer ironia d’aquesta aposta escandinava: "A Catalunya no n'hi ha de suecs". 

La imatge de tot un primer ministre, Olof Palme, amb una guardiola pels carrers d’Estocolm per recollir diners per l’oposició franquista, va captivar. Però va passar el temps. La transició va fer el seu camí a l'estat espanyol alhora que el socialisme suec patia l’erosió de qui porta molts anys en el poder. El Palme admirat a fora va acabar perdent les eleccions a casa seva. Coalicions conservadores es van fer amb el govern a Suècia i es va començar a parlar de la crisi de tot un model de benestar. El triomf del pensament neoliberal va qüestionar les bases de la socialdemocràcia escandinava. Des dels anys vuitanta, però, l’alternança política ha funcionat.

Ara que a Catalunya s’ha engegat un procés de construcció nacional, i molts tornen a ser de centreesquerra, bufaran altre cop els aires nòrdics? D'altra banda, l'exemple del procés sobiranista a Noruega, que es va independitzar pacíficament de Suècia el 1906, després d'un referèndum, també ha estat esmentat en algun moment com un referent a tenir en compte.

Una monarquia ciutadana

Per algú que vingui de l'estat espanyol, una monarquia nòrdica és una cosa pintoresca. A l'estat espanyol, la institució ha estat sempre aliada de forces regressives. A Suècia, ja fa molts anys que un monarca no és un obstacle de res. Que li ho preguntin, si no, a Gustau III, qui va voler imposar un règim personalista mentre a França s’encenia la revolució. Els suecs, però, són austers en tot. Fins i tot en el regicidi. Aquí no hi va haver guillotines. Gustau fou mort el 1792 a l'òpera, durant un ball de màscares.
 
Regna Carles XVI Gustau des de fa dècades. L’actual dinastia, un altre fet curiós, és filla del mariscal Bernadotte, un militar bonapartista. Cada migdia fan canvi de guàrdia al Palau Reial. Una postal tòpica, una concessió folklòrica als turistes. La prova és que l’espectacle dels uniformats només té lloc en els mesos estiuencs. Civilitzada i astuta, a Estocolm la monarquia ha sabut sobreviure fent-se irrellevant. En aquests països del nord pulcre, la monarquia ja és només un canvi de guàrdia.

Quan el drac són els danesos

Diuen les guies, que el Gamla Stan, el centre històric de la capital sueca, és dels més ben conservats d’Europa. Si més no, presenta l’atractiu de saber transportar el viatger.

A la plaça Köpmanbrinken, al cor de Gamla Stan, s’alça l’estàtua d’un Sant Goran (Jordi) donant mort a un drac. En realitat, és una rèplica de l’original, que es troba a la catedral, molt a prop. Un grup de turistes s'hi aplega. La guia s’hi adreça donant una versió particular del relat. Els mites tenen la capacitat d’adaptar-se a la versió del narrador. Per això són tan agraïts. Pel que sentim, Goran personifica la voluntat de sobirania dels suecs. El drac són els danesos, que sotmeteren Suècia entre els segles XV i el XVI.

Una mica apartada, hi ha l’estàtua d’una noia, que representa la Suècia que espera la llibertat. Crida l’atenció la ironia de la guia, i la teatralitat  que hi posa quan, de manera molt gràfica, imita el gest de Goran amb l’espasa. Molt a prop d’aquí, va tenir lloc l’anomenada Matança d’Estocolm, quan el monarca danès va eliminar l'elit dirigent sueca, el 1520. La reacció fou contraproduent pels danesos, ja que va desfermar una revolució que va alliberar Suècia.

Olof Palme

En la cruïlla entre els carrers Saevägen i Tunnelgatan, en l’Estocolm modern, el 28 de febrer de 1986 va ser assassinat Olof Palme. Un home li va engegar varis trets per l’esquena. Anava amb la seva dona. Sortien del cine. Sense escorta. Una imatge sueca, sens dubte, la d’un primer ministre passejant entre els conciutadans. Però el magnicidi, encara sense aclarir, va ser un senyal de mals presagis.

Pels qui preservin memòria antifranquista, Palme sempre serà l’home de la guardiola. El crim va ferir aquesta societat i ha deixat rastre. Li preguntem a una noia que ens ajudi a localitzar el lloc i de seguida assenyala: "Allí". Però tot és a la manera sueca, sense excessos. Una senzilla placa al terra recorda el crim. Els vianants la trepitgen mentre passen atrafegats. I potser aquest és el millor homenatge a un dels homes que va contribuir a emmotllar una societat benestant i austera.      
 
L'amenaça ultra
 
La saga novel·lesca de Millenium, d’Stieg Larsson, va posar de moda Estocolm. La trama té capacitat per atrapar el lector. Per qui vulgui endinsar-se en l’univers literari de l’autor, hi ha itineraris per seguir. El barri Södermalm, l'illa més al sud de les catorze que formen part de la ciutat, és l’indret més vinculat als relats del periodista desaparegut. Però més enllà del thriller, Larsson va voler alertar dels canvis que tenien lloc a la societat sueca. Ell va veure venir la fi de cert consens aparent i el retorn d’espectres que, de fet, no se n’havien anat, en forma de racisme i intolerància.

  Després de Palme, vindrien altres episodis tenebrosos. Com el protagonitzat pel racista John Ausonius a inicis dels noranta, un home convertit en "caçador" d’estrangers que va cometre onze atemptats, deixant un mort i un munt de ferits greus. El periodista Gellert Tamas en va fer un llibre imprescindible per copsar l'altra cara de Suècia, a L’assassí del làser (La Campana). O l’assassinat de la ministra d’Exteriors, Anna Lindh, el 2003. Com l’increment d’agressions a immigrants i la creixent incidència electoral de l'extrema dreta.   

Les eleccions celebrades el setembre de l’any passat van retornar la socialdemocràcia al govern al capdavant d’una coalició d’esquerres amb ecologistes. Però la seva majoria és precària. La tercera força política del país és Demòcrates de Suècia, extremista i xenòfob, amb 49 diputats, que es diu aviat, i un 12% dels sufragis. L’esquerra governa en un parlament on només la "impossibilitat moral" (per ara) del bloc de centre dreta d'aliar-se als ultres permet al socialdemòcrata Stefan Löfven mantenir-se.  
 
Església de Suècia

Un país són moltes realitats i Suècia ofereix tots els matisos d’una societat complexa. El temps se’ns escola. És diumenge al migdia i entrem a l’església de Santa Klara, al rovell de l’ou d’Estocolm. Suècia és una societat secularitzada, però això no treu que el recinte estigui ple de gom a gom. S'hi veu molta gent jove. A l’altar, un munt de sacerdots… i capellanes. És una missa reformada protestant. El luteranisme és majoritari al país.

En el moment de donar la comunió, els feligresos avancen cap a l’altar, tot saludant un rodamón que han fet seure en un lloc destacat, en una mena de presidència, com si s’encarnés en una mena de símbol de Crist d’un dia. Cal confiar que Demòcrates de Suècia no podrà imposar-se en una societat tan madura. Al donar-se la pau, la gent s’abraça. És difícil no sentir-s’hi bé.
 
Malgrat el caire apressat i forçosament superficial d’una estada estiuenca, una sensació que de seguida acompanya el forà és que en aquests països del nord, algú ha pensat en la gent a l'hora de planificar el territori. Es veu en el funcionament dels serveis, en el respecte a l’entorn, en l’accessibilitat en els transports, en les normes que, en general, es compleixen. També en el bon gust que caracteritza part de l’espai públic. Un passeig per la xarxa de metro d’Estocolm sorprèn el viatger. Moltes de les més de cent estacions són petits museus que presenten obres d’art o restes arqueològiques. Com a l’estació de Kungsträdgarden, una de les més emblemàtiques. 
 
Fa basarda pensar en com estaria ara la costa sueca si hagués estat administrada per governants més propers al nostre entorn… És clar que les comparacions són odioses. Posats a buscar referents, entre els qui albiren per aires grecs i els qui sospiren per capitalismes anglosaxons, Escandinàvia mereix una mirada. A Catalunya no n’hi ha gaires de suecs, certament. Però a Espanya encara en trobarem menys.