El paper de Junts aquests dies és difícil de defensar. Tots els portaveus oficials del partit han posat la carn a la graella (una graella d'emergència instal·lada en mitjans de comunicació i xarxes socials) per intentar salvar els mobles, però al final els fets són els que són i les vinculacions d'alguns dels seus diputats amb el sector immobiliari són també les que són. No té cap sentit actuar com un legítim partit business-friendly i que, un cop t'ataquen per haver actuat sota aquest convenciment, et mostris ofès i reivindiquis amb llàgrimes de cocodril els teus suposats valors socials. Ningú acabarà satisfet. Ni els teus detractors, ni els teus votants.
Aquesta doble ànima de Junts, de voler ser a tot arreu, de voler estar al costat dels llogaters, però sense abandonar els propietaris, ha estat posada en evidència dia i nit aquesta setmana per part de partits, sindicats i moviments. Tothom s'hi ha acarnissat i amb raó. Però hi ha qui està gaudint d'aquesta hora del pati per sobre de la resta: els comuns, l'adolescent més llest de les nostres institucions.
És molt interessant veure la manera com estan esprement la taronja convergent. Dijous, Janet Sanz -que deduïm que durant la darrera dècada no ha tingut cap càrrec rellevant al consistori barceloní- deia en un tuit que "Barcelona es troba en una situació d’emergència". Una emergència tan òbvia que el partit s'ha arremangat de valent per assenyalar-la i denunciar-la: han participat de manera més o menys directa en la mobilització que es va organitzar davant la seu de Junts, han aplaudit lemes com "Abaixarem els lloguers, convergents botiflers!", han aparegut a tots els canals possibles per recalcar que tota la destrossa del sector (tant la dels últims anys com la dels que venen) té la seva única causa directa en la decisió juntaire de l'altre dia, i han pressionat Jaume Collboni perquè "prohibeixi el lloguer de temporada, elimini dues terminals de creuers i faci més eixos verds" -paraules de Marc Serra- si vol que li aprovin els pressupostos. A un servidor li sembla estranyíssim demanar a un altre partit que desmunti bona part de la teva obra de govern, però si una cosa defineix la política catalana és la seva complexitat.
Fins que divendres, a les 8:00 del matí en punt, els d'Albiach i Colau van arribar al clímax d'aquest activisme líquid amb un tuit francament històric. Deia així: "Tu també vols que el preu de l'habitatge deixi d'estar pels núvols? Vols poder emancipar-te i tenir una casa per construir el teu projecte de vida? Vols poder triar on viure i si vols viure sol o no? Signa aquí i, entre totes, fem-ho possible".
Una obra d'art sense precedents. Tu també vols el que ja volies fa 10 anys, quan vas començar a votar-nos? Signa aquí. Continues desitjant fer allò que t'havíem promès que a hores d'ara ja podries fer? Signa aquí. Vols poder triar allò que en principi ja estàs podent triar, en tant que ja hem picat pràcticament totes les responsabilitats de govern possibles? Signa aquí i, entre totes, fem-ho possible!
La jugada quedava reblada un cop entraves dins l'enllaç que adjuntaven al tuit. No es tractava de cap recollida de signatures ni de cap acció excepcional per aconseguir revertir res del que ha passat aquesta setmana. No. Només es tractava de donar-los el teu correu i número de mòbil per engrandir una mica la base de dades del partit, bo i aprofitant la polèmica setmanal contra la bèstia negra de l'oposició. Un atracament de dades convencional, vaja. Però és clar, "Signa aquí" remet a un contraatac directe, a una resposta col·lectiva a l'ofensa de Junts, un missatge molt més suggerent pel simpatitzant ras de Twitter que no pas "Dona'ns les teves dades i anem parlant".
I és que malgrat la bona voluntat que tantes vegades hi posen, al bell mig del cor dels comuns hi ha sempre aquesta petitesa tan característica, una barreja de victimisme, d'inoperància i de ràbia cap a la Catalunya nacionalment desacomplexada. Un còctel que, desgraciadament, sempre prioritzen per davant de qualsevol altre combinat. Poca cosa més que un trencaclosques polític que a la capsa promet acabar creant la imatge d'una revolució, però que, un cop muntat, només és un quadre infantil, una obra mediocre que potser acabarem pagant més cara que el preu de qualsevol lloguer.