Dolors Fernàndez (Mataró, 1956) és des del 2022 presidenta de Justícia i Pau, una de les organitzacions més emblemàtiques del catolicisme d’avantguarda. Molt activa en el teixit social, Dolors Fernàndez no amaga la seva esperança en la visita del Papa. Justícia i Pau forma part de la Xarxa d’Entitats Cristianes, que s’ha pronunciat en favor de la catalanitat del viatge pastoral i d’una presència rellevant de la llengua, com també de la visualització de la dona.
Expliqui’ns què fa Justícia i Pau.
És una entitat eclesial, però també social, internacional, que va néixer el 1968 i la seva finalitat és treballar per la defensa dels drets humans, la pau i la dignitat de la persona. L’objectiu és crear pensament. També fem coses concretes perquè tenim un eix que anomenem de justícia restaurativa, on treballem directament en el món de les presons.
No són Càritas, per dir-ho d’una manera.
Sí, no fem una acció directa, el que fem és generar pensament a través de quatre eixos de treball: justícia restaurativa, que ja he dit, drets humans, la pau i la democràcia, i l’ecologia global. Entorn això fem uns programes, amb debats i col·loquis, i publicacions, a més d’activitats com la Setmana per la Pau.
Som a les portes d’una visita papal. Què n’espera Justícia i Pau?
És un bon moment per mostrar la tasca que fa l’Església i alhora escoltar què ens diu el Papa. Dins de l’Església hi ha moltes entitats treballant sobre el terreny, a vegades suplint la tasca que haurien de fer les administracions. Fa tot una tasca molt inserida en els barris, que no es veu. Tenim al cap les grans entitats, però n’hi ha moltes de petites que si no hi fossin ho notaríem. La trobada que es farà amb el Papa a Sant Agustí serà una oportunitat perquè aquesta xarxa pugui escoltar-lo i ell conèixer aquesta feina.
Justícia i Pau pertany a la Xarxa d’Entitats Cristianes, que s’ha pronunciat en un manifest on es toquen diversos temes. Un d’ells és el de la llengua. Què ha passat aquí?
Ens ha sabut molt de greu aquesta controvèrsia perquè ens l’haguéssim pogut estalviar. No hem estat dins de l’organització, però se sap que Catalunya és una cultura pròpia, que té una llengua pròpia. Ens estranya que ningú hagi copsat que aquest tema podia portar problemes perquè és molt sensible. La Xarxa d’Entitats no demanem tant que el Papa parli català, això també, sinó que en els actes que es facin a Catalunya la presència de la llengua i la cultura catalana siguin presents. Que es noti que està en un país que té uns trets propis, no perquè siguin millors sinó perquè són nostres.
Les informacions que arriben tampoc són molt precises, però el que s’apuntava era que el català podia ser present en la mínima expressió. Davant d’això, hi ha hagut un seguit de reaccions. Demanaria també que la gent faci les coses ben fetes, reclamant el que creiem i alhora fer-ho amb respecte.
Ha faltat sensibilitat per la llengua dins de la jerarquia?
Jo crec que sí. Es va transmetre fa temps aquest desig en la llengua, com també la presència de símbols de la nostra cultura a la Sagrada Família.
La senyera.
Per exemple. Són petits detalls. Hi ha hagut una manca de sensibilitat. Ara es plantejaran modificacions, però si s’hagués fet des d’un principi ens haguéssim estalviat molts maldecaps.
- Dolors Fernàndez durant l`entrevista amb Nació
- Hugo Fernández
El cardenal Omella estava avisat.
Se li havia fet arribar aquest prec. Bé, estic segura que el cardenal Omella no és qui organitza cada detall dels actes, però deu tenir un seguiment de com avances les coses. Aquesta informació la tenia.
Omella és un prelat socialment progressista i nacionalment indiferent?
Aquesta és l’expressió que molta gent té d’ell. No és una persona que s’hagi significat en situacions en què hagués estat bé que la veu de l’Església s’hagués escoltat. Com en els temes de Catalunya. L’Església ha de ser una veu profètica. Es van complir 40 anys del document Arrels cristianes de Catalunya, aprovat per la Santa Seu, que assenyala molt bé el paper de l’Església en aquests temes de país i catalanitat. No estem dient coses que se’ns han acudit.
Quan diu que ha notat a faltar la veu de l’Església en certs temes, digui’n algun.
Home, ho hem vist en el cas del Papa en la resposta que ha donat a Donald Trump, en la seva defensa d’una pau desarmant i del que diu l’Evangelim, que mana dignificar la persona humana. Actualment, vivim sota una polarització tan gran, amb l’ús d’un vocabulari tan bel·ligerant, que cal una veu pausada que doni guia. Que digui que no tot s’hi val per un grapat de vots, fins i tot denigrar l’emigrant o el pobre.
En el manifest que ha llançat la Xarxa d’Entitats Cristianes, se subratlla el paper de la dona a l’Església. Tots recordem aquella imatge d’unes religioses netejant l’altar on havia de celebrar Benet XVI. Què espereu en aquest aspecte?
L’Església és de tots. Majoritàriament, molts serveis que fa l’Església es mantenen gràcies a la dona. Demanem una presencialitat perquè respon a una realitat. Hi som per igualtat. Sabem que els qui veurem a l’altar seran homes, però esperem que en alguns actes la presència de la dona estigui en igualtat al de la dona.
Hi ha temes que resten lluny. Com el del sacerdoci femení, que sembla que el Papa no veu clar.
Es va obrir un camí durant el treball sinodal, en què es va posar damunt la taula. És cert que en cada continent el reconeixement de la dona és molt desigual. Potser es podria plantejar en alguns continents. No hi ha cap impediment teològic per assolir-ho. I hi ha llocs on ja passa perquè no hi ha capellans i una altra persona fa una celebració. Moltes vegades les coses s’acaben fent per necessitat. Però seria convenient que fos per convenciment.
Després d’un Papa com Francesc, amb un perfil molt acusat, Lleó XIV ha trigat a mostrar-se i ha imposat un estil més auster i prudent en les formes. A un any de la seva elecció, quina percepció en tenen?
Són dues personalitats diferents. Francesc era més explosiu, Lleó XIV sembla més introspectiu. Tot fa pensar que continuarà la línia de Francesc amb un altre estil. Crec que donarà profunditat als temes. Hem vist en l’encíclica i en altres documents que ha elaborat que la seva preocupació és la persona humana i per mi això és molt important.
Abans ha fet referència a l’acte del Raval. Aquest acte, junt a la visita a Can Brians, ha canviat una mica el viatge?
Crec que l’acte del Raval emet la que és la sintonia del Papa. Ha estat tot un missatge que el Papa hagi volgut conèixer les entitats que treballen en els barris i visitar la presó. És un gest de valorar la feina dels qui treballen amb els més vulnerables i als qui estan privades de llibertat.
Parlem una mica de vostè. Vostè és presidenta de Justícia i Pau des del 2022, però hi porta vinculada de molt abans. Sempre ha format part del món cristià que està al carrer. A Càritas, a l’Escola Pia. Ha treballat també la relació amb altres confessions. Creu que hi ha un bon espai de comunicació amb les altres religions?
Dins de l’àmbit religiós, s’ha fet una bona feina. A Mataró, nosaltres vam començar fa 24 anys, quan amb prou feines se’n parlava i gràcies a l’empenta de Joan Gomis. A Mataró hi havia una comunitat musulmana que demanava un espai i es va pensar en un escorxador com a centre cultural. Va passar que molta gent del barri va protestar. I la gent de Justícia i Pau de Mataró vam decidir treballar el diàleg interreligiós i parlar amb la comunitat musulmana. No gens fàcil, per cert. També ho vull dir.
I això?
Les relacions no sempre són fàcils i depenen de les persones que hi ha al davant. Vam estar dos anys acostant-nos. Nosaltres no podíem entrar a les mesquites, ells no podien entrar a l’església. Mira, et posaré un exemple. Quan jo em reunia amb el responsable de la mesquita anava a donar-li la mà i ell no me l’agafava. Un dia li vaig dir i em va contestar que ells no donaven la mà. Li vaig dir que nosaltres sí i que jo ho seguiria fent, tot i respectant que ell no ho fes. Poso aquest cas perquè el treball interreligiós no vol dir renunciar a res sinó buscar el que ens uneix. No hem de perdre la nostra identitat.
El punt comú que vam trobar va ser parlar de la pau. I vam trobar un espai, que va ser el pati d’un monestir de monges caputxines. Cada mes fèiem una trobada, vam acabar entrant a la mesquita i representants musulmans anant a la missa de les Santes, que es fa per festa major. Però m’agrada ser realista. No és fàcil i depèn molt de qui estigui al capdavant.
Li fa por la penetració de les idees de l’extrema dreta, Vox i Aliança Catalana, en un debat tan sensible com el de la immigració?
Molta, en aquest àmbit i en altres. Quan escolto els seus portaveus, parlen excloent formes de viure i de pensar. És no admetre la diferència. Estem en un món molt relacional en el que hi ha molts conflictes i la gent té dret a fugir i trobar un lloc on viure en pau. Potser no som prou valents ni com a Església ni com a societat per ser més contundents contra aquests missatges. L’Església ha de ser més contundent amb els missatges que volen excloure el diferent. I em sap molt de greu per tota la gent que en el passat va lluitar pels drets que ara tenim.
- Dolors Fernàndez durant l'entrevista amb Nació
- Hugo Fernández
Però imagino que la majoria de votants i dirigents d’Aliança Catalana es deuen considerar uns bons cristians.
No diré si són bons o mals cristians, però jo els diria que lelgissin l’Evangeli. No sé si se l’han llegit. Perquè l’Evangeli parla d’humilitat i d’estimar l’altre com a germà.
Li agradaria que el Papa llancés algun missatge contra els discursos d’odi?
És clar. Crec que l’encíclica i en les seve sintervencions ho està fent.
Sempre ha estat una dona de fe?
Sempre.
No ha tingut cap crisi espiritual?
No. La fe sempre ha estat un motor de la meva vida. Les grans decisions que he pres a la vida sempre les he pres a prop de la fe.
En el seu entorn predominen els creients?
Hi ha gent de fe viva, gent més freda i tinc amics agnòstics i ateus. El cristià ha d’estar al mig del món.
Intervé en un programa de la TV de Mataró, “Creure avui”. Què vol dir creure avui? Ajuda a tenir més compromís social?
Pel creient, sí. Però una persona que cregui en un humanisme no religiós pot tenir la mateixa actitud. Jo sí que crec que si tens un compromís espiritual, l’has de tenir també en el camp social. L’Evangeli diu que hem de sortir al carrer.
Està tornant la fe entre els joves?
Potser hi ha més grups de joves en algunes parròquies, però crec que és una fe més espiritualista i tancada en ella mateix, però que els falta una acció i posar-se al mig del món. L’Evangeli és tan senzill que l’únic que hem de fer és rebre l’altre com a germà i treballar per la pau. Si estàs malament amb algú, saber perdonar. El perdó em sembla el més important en el món d’avui. És una paraula clau en aquests moments.
El perdó.
Hi ha moltes tensions que fan que ens barallem fàcilment amb els altres i els deixem de parlar. Hem de fer una cura d’humilitat personal i fer el màxim esforç per comprendre l’altre, i més en una societat que és rica en diversitat.
