L’objectiu dels 18 mesos ha estat un esquer per a impacients i una invitació al fracàs pels realistes. I una excusa per justificar la passivitat en l’acció de govern, sempre pendent dels entrebancs per avançar cap una data simbòlica incerta en els seus efectes reals. També ha estat un incentiu pels mediocres governants de Madrid per recrear-se en victòries legals que tenen un efecte revitalitzador en els independentistes desanimats.

La data de la independència ha entrat oficialment en crisi. Mentre el president Puigdemont ha negat, de forma clara, que hi pugui haver cap declaració secessionista sense haver superat l’aval d’un referèndum; ERC i la CUP segueixen instal·lats en la creença d’uns efectes legitimadors del plebiscit perdut, segons la doctrina del full de ruta. Els més entusiastes de la causa poden fer màgia i els més voluntariosos de JxS poden fer veure que tothom diu el mateix per intentar que els crèduls segueixin creient a ulls clucs, però és tan flagrant la contradicció dels partits del govern i de la coalició parlamentària que gairebé fa ridículs els intents de negar-la.

On porta, aquesta contradicció? Depèn. Si realment som davant una diferència insalvable sobre el sentit i el resultats previsibles dels famosos divuit mesos, aquesta és prou transcendent per fer entrar en crisi l’estabilitat de la majoria parlamentaria molt abans del que s’ha aventurat. L’acceptació formal per part dels convergents d’un canvi de posició, intuït en moltes actituds però reblat pel compromís del nou president de la Generalitat, i la negativa de republicans i cupaires a acceptar aquesta prevenció referendaria, faria perdre tot el sentit a un govern nascut, exclusivament, per materialitzar la desconnexió amb l’Estat espanyol.

Tot plegat podria ser una escenificació per preparar el terreny a una rectificació conjunta. O, com a mínim, per intentar-ho, fent abans una prospectiva de mercat per convèncer ERC d’acceptar el tràmit del referèndum inicial. Una controvèrsia controlada. No és massa difícil aventurar l’existència d’un sector irreductible i insensible al discurs del pragmatisme al que els republicans voldran representar per evitar perdre vots en benefici de la CUP i els seus líders, convertits ja en estrelles de la casta mediàtica, gràcies al protagonisme atorgat per CDC i ERC.

Conèixer la força social dels que no pensen acceptar un pas enrere en un calendari jurat i perjurat com a innegociable per molts dels que ara en dubten és essencial per prendre una decisió definitiva sobre aquesta hipòtesi. Fins ara, la polèmica sobre la viabilitat del full de ruta s’ha mantingut entre favorables i contraris a la independència, amb estrictes efectes de retroalimentació de posicions. Ara és el moment de la discussió entre sobiranistes sobre els perills d’equivocar-se en l’estratègia, amb conseqüències imprevisibles.