No cal anar gaire lluny, en tenim dos exemples frescos: la DANA i la victòria de Trump. Cada nou episodi important que vivim com a societat ens demostra que el segle XX tornarà amb força, que les guerres que crèiem oblidades tornaran al nostre continent més aviat del que pensem, que entre veïns i germans tornaran a perpetrar-se atrocitats que avui no volem imaginar, i que tot plegat tindrà un nou atiador principal, un atiador que no existia fa cent anys i que ja no serà (només) un home amb bigoti: l'algoritme.
L'altre dia, a Demos, un nou programa de Risto Mejide semblant a aquell Banda Ampla de TV3, van celebrar un especial sobre la DANA amb gent de les poblacions més afectades. La Viki, una dona d'uns seixanta anys del públic, va agafar el micro per dir-hi la seva i va anar exaltant-se de mica en mica. Repartia a tort i a dret contra els dos grans partits espanyols. Fins que va arribar al clímax i va començar a recitar tots els mantres bàsics de l'extrema dreta, un per un, amb un discurs de manual i una diana clara: Pedro Sánchez. "Enviï tot l'exèrcit! Que no dic que no ajudin als altres, però primer a nosaltres! Que paguem impostos! Que et donem a menjar! Que te'n vas amb el Falcon aquell a prendre pel sac per allà!".
Era un batibull d'idees tant sentides com tergiversades, barrejades en un estat d'ànim que ja no admetia rigors ni filtres, però tremendament efectives per despertar els aplaudiments de la grada cada pocs segons. Els mateixos aplaudiments que la Viki deu repartir cada dia al metro o al llit abans d'anar a dormir mentre mira els seus Facebook, Instagram o WhatsApp. Aplaudiments que no neixen de les mans, sinó de l'estómac.
Som aquí. En una societat fragmentada en bombolles, cansades de raonar, que no es comuniquen les unes amb les altres i que els pocs cops que ho fan és per expressar-se l'odi que senten vers l'altra. Salvador Cardús es preguntava en un tuit fa quatre dies: "Com es deuen sentir els qui van promoure l’inútil de Mazón al capdavant de govern valencià i els qui el van votar?" Doncs se senten millor que mai, igual que els seguidors de Pedro Sánchez, de Donald Trump o de qualsevol altra ideologia. Perquè tots ells, cadascú dins de la seva bombolla, perceben que tenen la raó a lloc i la consciència molt tranquil·la, gràcies al reforç que reben cada dia de la seva vida quan obren les seves xarxes socials i veuen que un exèrcit de perfils que pensen el mateix que ells els ratifiquen una per una les seves intuïcions i idees preconcebudes.
El món d'avui és un món de coves, coves i més coves on es consoliden punts de vista sense cap mena d'autocrítica ni de pensament ampli, i on es perfecciona un odi cada vegada més creixent contra els ciutadans d'altres coves. Perquè en el fons no són ciutadans, són enemics. I a vegades ni això. Quan la deshumanització es perfecciona, ni això. Només són objectius que tard o d'hora caldrà abatre des de tota la lògica i sentit comú del món.
Arribats a aquest punt, i a risc de pecar de moltes coses, crec que és imperatiu que els organismes internacionals de més alt nivell assumeixin la responsabilitat d'esquinçar aquestes bombolles, de treure la gent de les seves coves. En algun moment haurem de legislar sense por perquè els dictadors del segle XXI, els algoritmes, deixin de manar, dirigir i destruir les nostres ments i, per tant, les nostres vides (i les dels altres).
No ha de ser possible que cada nit ens n'anem a dormir havent odiat una mica més -i una mica pitjor- el nostre veí. No hem de poder permetre que el món quedi reduït a la comoditat de la pròpia pantalla. Hauria de ser obligatori que, de la mateixa manera que la publicitat es cola entre les stories i posts del nostre feed, les opinions divergents i els diferents punts de vista que hi ha al nostre voltant també es colessin forçosament entre el contingut que consumim. I no em refereixo a les contraopinions més extremes (que ja us veig venir, Elon i Mark) sinó al ventall divers de parers que conformen la societat.
¿És desproporcionat entrar a regular a fons xarxes socials privades per aplicar-hi canvis estructurals i esquivar la tempesta que ve? Sospito que no, perquè està comprovat que els usuaris som incapaços de fer-ho pel nostre compte. Per tant, també serem incapaços d'evitar el desastre que tard o d'hora acabarà esclatant. Per molt que aquests dies ens anem repetint que sols el poble salva el poble, els fets ens estan demostrant que no és així.
Cada poble salva el seu poble. Cada bombolla salva la seva bombolla. Cada cova salva la seva cova, i ho fa amb la voluntat de derruir la cova del costat. Malauradament, es va confirmant que només sortirem d'aquesta dinàmica si algú s'arremanga i toca els cables de les xarxes. L'algoritme ha condemnat el poble i sols l'algoritme el salvarà.