Carles II de Castella va ser una excepció. Així ho afirma una tesi doctoral defensada a la Universitat Complutense de Madrid que desmunta el gran mite de les monarquies ibèriques, entre les quals hi ha la borbònica, i assegura que les relacions de parentiu entre els matrimonis reials no van ser la causa principal de les seves malalties. "Tret del cas de Carles II, no tenen una causa directa demostrable", conclou la nova investigació.
Per a la tesi, defensada a la Universitat Complutense de Madrid per la doctora Teresa Perucho, genetista de la Clínica Universitat de Navarra, s'han analitzat les dades disponibles de 143 reines i reis d'Astúries, Aragó, Navarra, Portugal, Castella i Espanya des de Pelai (l'any 711) fins a l'actualitat amb Felip VI. La conclusió és que, atenent els coneixements sobre la longevitat, la fertilitat i la història clínica dels portadors de la corona, es pot dir, contra el tòpic instaurat a l'opinió pública, que "la consanguinitat no és la causa de tots els mals dels monarques".
Tot i que els genetistes són conscients que moltes malalties recessives són conseqüència de matrimonis consanguinis, la tesi destaca que les patologies més comunes a les cases reials, com la gota, la litiasi renal, les malalties infeccioses, com la sífilis o la tuberculosi, o la depressió, "estaven més associades amb la qualitat i l'estil de vida". D'aquesta manera, l'estudi diu que els matrimonis concertats entre familiars per mantenir el poder nobiliari no va tenir un gran impacte en l'esperança de vida de les cases reials de la península Ibèrica.
