L'any 1918, la superfície del municipi de l'Hospitalet de Llobregat (EL Barcelonès) estava fixada en 21,9 quilòmetres quadrats. Actualment se'n comptabilitzen 12,4 km2. És a dir, que en els darrers cent anys aquest municipi ha patit unes retallades territorials que han reduït la seva extensió en un 44 per cent. Es tracta de dos episodis, el primer als anys vint i el segon als anys trenta del segle passat, que s'han d'incloure en la política d'agregacions duta a terme per la ciutat de Barcelona, que es va iniciar el 1897 amb l'annexió de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sants i les Corts i finalitzada el 1944 amb l'agregació dels territoris del marge dret del riu Besòs de Santa Coloma de Gramenet.

La primera retallada va arribar al maig del 1920, quan les Corts Espanyoles van donar llum verd a l'expropiació de 900 hectàrees de la Marina de l'Hospitalet a favor del Consorci del Dipòsit Franc de Barcelona per construir un port franc, un projecte que mai va acabar de materialitzar-se i que avui forma part de la Zona Franca, és a dir, del districte barceloní de Sants-Montjuïc. Aquella expropiació va comptar amb el rebuig del consistori hospitalenc, i segons indica l'estudi Històries de Collblanc-la Torrassa d'Inocencio Salmerón, es va fixar un preu de 85.000 pessetes per accedir a l'escapçada. En tot cas, l'Hospitalet va perdre tot el territori que resseguia el curs de la riera Blanca fins a la platja, i des d'allà fins a la desembocadura del riu Llobregat, és a dir, bona part de l'actual Zona Franca i els seus barris circumdants.

La segona retallada va començar una dècada més tard, el 1931, quan Barcelona va reclamar 50 hectàrees de la zona de Finestrelles, fins al moment pertanyents a l'Hospitalet, amb la intenció de perllongar l'Avinguda Diagonal. Segons indica Salmeron a la seva obra, la parcel·la a expropiar "s'iniciava en el camí de Finestrelles, baixava pel camí de Torre Melina fins a trobar el torrent Gornal, i s’unia posteriorment al torrent de Rigalt, travessant la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera fins arribar a la fita que assenyalava els termes d'Esplugues i l’Hospitalet", és a dir, que ocupava l'àrea que avui en dia conforma l'Avinguda Diagonal des de l'estació de Metro de Zona Universitària fins la confluència amb la Ronda de Dalt, incloent doncs el parc i el roserar de Cervantes, el dipòsit d'aigües de Finestrelles i l'Escola Thau per sobre de la Diagonal, i el Palau de Congressos de Catalunya, el parc de Can Rigal i les instal·lacions esportives de la Universitat de Barcelona per la part de sota.



La cessió va ser aprovada per l'ajuntament de l'Hospitalet el 1933 a canvi de compensacions com ara el compromís per part del consistori barceloní de prestar el servei d'extinció d'incendis, la recollida de gossos vagabunds una vegada per setmana i, en cas d'epidèmia de verola, l'administració de vacunes, entre d'altres condicions. L'exhaustiva obra Una aproximació a l'estudi de les alteracions territorials 1920-1933 de Jordi Ferrer i Pumareta, recull que tots els serveis compensatoris l'havien de pagar els seus usuaris, i que al cap de poc va haver-hi "constància d'incompliments i de problemes de gestió i retards", tot dubtant que la "regularització de límits per a la prolongació de l'avinguda de la Diagonal" fos "un argument de prou pes per justificar una alteració de terme municipal", alertant de possibles motivacions "lligats a les propietats del sector".

Quan Collblanc volia passar a Sants

Aquestes dues agregacions van ser les úniques finalment executades, però molts anys abans l'Hospitalet es va haver d'enfrontar a una demanda d'agregació dels barris de Collblanc i Santa Eulàlia a l'encara municipi independent de Sants, amb l'agreujant que en aquest cas la petició sorgia dels propis veïns, que l'any 1874 van demanar el canvi de límits adduint raons de llunyania al centre de l'Hospitalet i alhora proximitat amb el nucli de Sants. La corporació municipal però, va rebutjar totalment la demanda.

Així mateix, fins ben entrats els anys 30 hi va haver neguit per part de l'ajuntament de l'Hospitalet per una possible agregació total del consistori, un projecte que havia estat sobre el paper des de les primeres agregacions a finals del segle XIX, i que conformaria part de l'objectiu de fer de Barcelona un únic municipi entre el Llobregat i el Besòs, engolint per una banda Esplugues de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí, a més de l'Hospitalet, i per l'altre el marge dret de Sant Adrià de Besós, que de fet va ser agregat el 1929 per un Reial Decret que mai no es va fer efectiu i que es va desestimar del tot el 1955. Uns any abans, el 1945, Barcelona es va annexionar els terrenys del marge dret del Besòs corresponents a Santa Coloma de Gramenet, on hi ha els barris del Bon Pastor i Baró de Viver.

De fet, la intenció d'engrandir els límits municipals de Barcelona continua present, i de forma recurrent apareixen veus barcelonines, entre elles les de l'arquitecte Oriol Bohigas, favorables a convertir l'Hospitalet en un nou districte de la capital catalana. Una opció però, que el consistori hospitalenc rebutja de ple.