L'efecte Andalusia els va ennuvolar els sentits. Ebris d’eufòria van llançar-se a la reconquesta d’Espanya amb més entusiasme que intel·ligència. Si Sánchez ho estava fent tan malament, s’estava trencant Espanya i venent-la als separatistes i, fins i tot, s’olorava ja una nova recessió econòmica, aquestes eleccions eren un mer tràmit. A més, si el PSOE ni tan sols havia guanyat les eleccions! Havia arribat al poder gràcies a un "cop d’estat" ordit en una "coalició Frankenstein". Tots els senyals que poguessin anar en direcció contrària no eren més que il·lusions de la pèrfida esquerra. I si encara no han vist el míting-monòleg de Pablo Casado sobre les enquestes del CIS encara ho poden fer. Val molt la pena.
 

El vídeo del año? Sí, el vídeo del año. Por mucho. pic.twitter.com/rdSHRgJuFt

— kantinu (@kantinu) 29 d’abril de 2019

I no s’enganyin. Vox era llavors l’arma secreta de la recuperació del poder. Gràcies als algoritmes secrets d'Steve Bannon havia de treure màgicament enormes bosses de vot patriota i una bancada al Congrés -es parlava de ser tercera força- que no només tornarien la dreta a la Moncloa, sinó que a més garantirien que seria una dreta autèntica, patriòtica i sense complexos. 

Només cap al final de campanya van començar a adonar-se que la jugada contenia una errada tàctica important. El sistema electoral espanyol castiga durament la divisió a les circumscripcions que escullen gairebé la meitat dels diputats. En gran part, gràcies a això, el PP havia aconseguit aquesta hegemonia electoral les dues darreres dècades. Van començar llavors els laments i la crida a "la responsabilitat". Per Espanya. Però la mesura implicava una disciplina i acord entre els votants de la que ni tan sols la fèrria dreta espanyola és capaç.

I ara, és clar, la culpa és de Vox. "No hi ha dubte que el factor Vox, tot i la punxada davant les expectatives generades, és el principal responsable de la desfeta dels populars", rugeix Pedro J. Ramírez des d'El Español. Lluny queden els temps on lloava la responsabilitat d'Abascal a Andalusia: "encara que Vox ha actuat aquesta vegada com a comparsa, la formació d’Abascal es garanteix la clau de la governabilitat a Andalusia amb 12 escons" o que es preguntava "qui decideix qui és feixista?" en relació a la formació feixista, mentre decideix que, els qui ho són, són els independentistes.

"L'efecte final de la irrupció de Vox ha estat conduir les dretes a la crisi", plora Estebán Hernández a El Confidencial. L’EditOKrial recomana "unitat" i "guant de seda –discurs contingut, que basculi sobre l’eix moderació/radicalitat", ja que "si la dreta realitza un outing ideològic, l’esquerra toca a sometent i, xoc per xoc, els d’esquerres són més, perquè compten amb el suplement dels independentistes, que també es mobilitzen" I, fins i tot, Tadeu, a El Mundo, recomana a Casado abstenir-se "a la investidura d’un Govern monocolor de Sánchez i demostrar que el centre és de qui l’ocupa i la moderació i la cerca del bé comú de qui s’ho treballa". 

I tot això ho diuen, sense despentinar-se, aquells qui fa mesos, sinó anys, que udolen pel retorn de "la dreta desacomplexada d'Aznar" i contra el mel·liflu rajoyisme que només causa la "desorientació ideològica". No sé si Rajoy té sentit de l’humor, però si jo fos ell, estaria rient molt.