El 1859, el físic irlandès John Tyndall va publicar que gasos com el diòxid de carboni, el metà i el vapor d’aigua bloquegen la radiació infraroja dins l’atmosfera –no succeeix amb l’oxigen ni el nitrogen-; és a dir, impedint que es dissipin, augmenten l’efecte hivernacle natural. El 1896, el químic suec Svante Arrhenius va quantificar que si els nivells de diòxid de carboni augmentessin un 50%, el planeta s’escalfaria entre 5 i 6°C. Va atribuir a l’activitat industrial humana la font de nou CO2. I va calcular que es trigaria 3.000 anys a assolir la concentració crítica. En aquell moment es considerava que les accions humanes eren insignificants comparades amb les forces de la natura.

La troballa va restar mig oblidada fins a la dècada de 1940, quan es van desenvolupar les mesures de radiació d’ona llarga a l’atmosfera amb espectroscòpia i es va determinar que bona part de l’infraroig no es dissipa. El 1953, el físic canadenc Gilbert Plass va declarar que l’augment d’emissions de CO2 de fonts industrials contribueix a augmentar-ne la concentració, cosa que provoca un escalfament global. Va afegir que si el creixement industrial continuava creixent, el clima es faria més càlid. A partir de 1980 hi ha registre que la corba de temperatura mitjana de la Terra comença a augmentar. Les dades científiques s’acumulaven i es feien públiques; la premsa se’n va fer ressò i les organitzacions civils van començar a actuar per sensibilitzar la ciutadania.

[blockquote]Des de finals de la dècada de 1970, a les memòries internes de l'empresa ExxonMobil constava que els combustibles fòssils podrien provocar un escalfament global.[/blockquote]
Mentre els científics treballaven per comunicar el que descobrien, la indústria dels combustibles fòssils començava una campanya per sembrar dubtes i confusió adduint que els models utilitzats per projectar l'escalfament són massa incerts. El 2015 va iniciar una recerca els resultats de la qual s’han publicat a la revista Science. Des de finals de la dècada de 1970, a les memòries internes de l'empresa ExxonMobil constava que els seus productes, combustibles fòssils, podrien provocar un escalfament global amb efectes ambientals perillosos abans del 2050. Documents addicionals anaven encara més enrere: la indústria petroliera ho sabia des de la dècada de 1950. Però va treballar per negar-ho, exagerar incerteses, denigrar els models climàtics i mitificar el refredament global. 
[intext1]
Els models interns elaborats per ExxonMobil projectaven trajectòries d'escalfament com les previstes pels models acadèmics i governamentals independents publicats entre 1970 i 2007; la coincidència és d’entre el 63 i el 83%. Predeien amb precisió que l'escalfament global mitjà causat pels humans seria de 0,20°±0,04°C per dècada i que es detectaria per primera vegada a partir de l'any 2000 ± 5 anys.

[blockquote]Van menystenir el públic i els seus accionistes, i van robar a la humanitat dècades per revertir el canvi climàtic.[/blockquote]Durant dècades van intentar convèncer el públic que no es podia establir un vincle causal entre l'ús de combustibles fòssils i l'escalfament climàtic per obtenir guanys de centenars de milers de milions de dòlars a costa de la vida de la gent. Fingien desconeixement sobre la discernibilitat de l'escalfament causat pels humans i mantenien silenci sobre el fet que la crema de combustibles fòssils en fos la responsable.

Van menystenir el públic i els seus accionistes, i van robar a la humanitat dècades per revertir el canvi climàtic. Ara, moltes administracions obren demandes contra les companyies de petroli i gas per engany públic. Ha sorgit el moviment social de base #ExxonKnew que demana responsabilitats per orquestrar una campanya de dubtes i enganys.
 
[blockquote]S'ha pogut identificar paral·lelismes entre controvèrsies com l'escalfament global, el tabaquisme, la pluja àcida, el DDT i el forat a la capa d'ozó.[/blockquote]
El tràfic del dubte no és nou; altres col·lectius han tingut una agenda oculta que creava un fals debat en assumptes molt lucratius. Una de les autores de l’article a Science, la professora de Harvard Naomi Oreskes, és coneguda per les seves denúncies d’agendes ocultes. En el llibre Merchants of Doubt: How a Handful of Scientists Obscured the Truth on Issues from Tobacco Smoke to Global Warming, publicat el 2010 amb Erik M. Conway, identifiquen paral·lelismes entre controvèrsies com l'escalfament global, el tabaquisme, la pluja àcida, el DDT i el forat a la capa d'ozó. Segons els autors, malgrat el consens científic, l'estratègia per mantenir viva la controvèrsia era escampar dubtes i confusió.
[intext2] 
Els informes de les petrolieres venen firmats per científics conservadors coneguts pels forts lligams amb determinades indústries i ferotgement anticomunistes; consideren la regulació com un pas cap al socialisme i el comunisme. En col·lapsar la Unió Soviètica, la gran amenaça per al capitalisme desfermat va passar a ser l'ecologisme. Però les lleis de la natura, ni tenen ideologia, ni les podem eludir. Com més retardem les mesures, més empitjoren els problemes i les decisions caldrà prendre seran més draconianes. Sortirà més car i serà més dolorós.

[blockquote]Com més retardem les mesures, més empitjoren els problemes i les decisions caldrà prendre seran més draconianes.[/blockquote]
Basculant entre el descuit i l’intent deliberat de confondre, la desinformació científica es pot classificar en tres tipus. La malinformació (misinformation) aniria des d’errors involuntaris a estadístiques o traduccions errònies. La desinformació (desinformation) manipula deliberadament continguts per crear rumors o teories conspiranoiques. La contrainformació (malinformation) canvia la informació de manera deshonesta i fraudulenta; i, abusant d’un poder, emet missatges falsos d’interès privat. És la més perniciosa.

[noticia]250568[/noticia]