La Generalitat és molt clara en les seves indicacions. "L’empadronament és un dret i una obligació de totes les persones que viuen en un municipi". El matís és rellevant, adverteixen les entitats socials, perquè no és només un dret bàsic que permet tenir accés complet a la sanitat pública -entre altres drets- sinó que també és un deure: s'ha de fer. S'espera que tots els habitants d'un municipi s'inscriguin en el padró. Ara bé, sovint en alguns punts de Catalunya això es converteix en un malson. Fa temps que diverses entitats denuncien aquesta realitat, però encara es continuen produint pràctiques que compliquen l'accés a figurar a la llista d'habitants d'un municipi. Alguns ajuntaments ho fan sense amagar-se'n i fins i tot fent-ne bandera, com Ripoll o Martorell, mentre que d'altres institucions locals aposten per posar traves sense publicitar-ho. Entitats socials detallen a Nació diversos exemples d'aquesta política restrictiva que s'allarga en el temps.
Els més colpejats, d'entrada, són els més vulnerables. Persones migrants, moltes vegades, i pobres, en la majoria de casos. Això passa sobretot perquè l'accés al padró es complica per aquelles persones que no són propietàries de l'habitatge que tenen o no figuren en el contracte d'arrendament, una realitat creixent en ple auge del negoci de les habitacions rellogades pels preus privatius del lloguer. "La primera barrera és que en molts ajuntaments et demanen un contracte de lloguer com a condició indispensable, sense entrar ni tan sols a preguntar quina situació tens per veure com pots aspirar al patró. Davant d'això, molta gent marxa. La primera visita a l'administració és així moltes vegades", esmenta Maria Creixell de la Coordinadora Obrim Fronteres.
Això provoca que moltes persones sense prou informació assumeixin que el padró és una utopia inassumible, d'inici. Almenys fins que algun conegut o alguna entitat els posa al cas i els explica que existeixen moltes altres vies. Per les entitats, aquesta pràctica deixa una part de la ciutadania a la intempèrie de drets bàsics. "Sense padró no poden demanar la targeta sanitària. I això significa que sí, podran ser atesos a urgències si tenen una situació greu, però si són malalts crònics en tractament, no", apunten fonts de la Fundació Arrels Sant Ignasi. També complica en alguns casos la inscripció de la canalla a l'escola de la zona on viuen.
Canvis de protocol per demanar nous permisos
Una altra de les complicacions que s'han detectat a diversos municipis és el requisit que alguns ajuntaments posen sobre la taula i que demana a les famílies que acreditin que ja porten un temps determinat a la població, abans de poder-se inscriure al padró. Lleida n'és un exemple. Es demanava un temps previ de dos mesos. "Abans encara hi féiem cas i acompanyàvem els sol·licitants, acreditant que feia dos mesos que venien a recollir aliments. Però al final és innecessari. Només per demanar la cita prèvia a l'Ajuntament ja es triga un mes i mig, i després el tràmit s'acostuma a allargar el màxim de tres mesos. Així que la petició perd sentit", afegeixen des d'Arrels Sant Ignasi.
Ara bé, a la capital de Ponent la situació s'ha complicat per un altre motiu, els darrers mesos. Ha aparegut un nou fre. "La principal trava és que ara demanen l'autorització del propietari de la casa", diuen des de l'entitat. Això afecta de ple al relloguer d'habitacions, però també a situacions d'acolliment per solidaritat -quan per exemple el propietari rep una ajuda al lloguer i té un màxim de persones a empadronar a la llar- i d'ocupació. Abans, a Lleida, es demanava una adreça on es pugués rebre una carta certificada per comprovar que la persona vivia allà, però s'ha canviat el protocol d'empadronament des del novembre. Aquest diari ha reclamat quines són les instruccions municipals per accedir al padró al consistori lleidatà, així com a altres ajuntaments assenyalats com el de l'Hospitalet de Llobregat o el d'Arbúcies, però no ha rebut el protocol d'una informació d'ús ciutadà en cap dels casos.
Darrerament, a partir de la publicació d'un reportatge a El Periódico, ha estat especialment sonat el bloqueig temporal que l'Ajuntament de Ripoll -ara en mans de l'extrema dreta- aplicava sobre les peticions d'accés al padró. "Ripoll és un gran exemple, però no és l'únic consistori que allarga els terminis amb ànim de dissuadir la gent i que demana més documentació", insisteix Maria Creixell. El que sí que fa la líder de la formació d'ultradreta Aliança Catalana, Sílvia Orriols, és reconèixer obertament aquests impediments i justificar-los, sempre vorejant la llei. Tant és així que la Generalitat i el govern espanyol li van arribar a demanar explicacions, sobretot per l'impacte sobre els menors d'edat. Igualment, sobre el paper, des de la tramitació de la sol·licitud poden passar un total de tres mesos fins que l'administració et faci algun retorn de la teva petició. Si no hi ha cap resposta, pots fer una instància del reconeixement del padró perquè s'entén que el silenci administratiu es decanta a favor de la persona que sol·licita empadronar-se. Ara bé, la majoria de la ciutadania desconeix aquests detalls i algunes entitats no donen a l'abast.
Però el cas de la batllessa de Ripoll no és l'únic cas en què l'alcalde reivindica la seva política restrictiva. Fa anys que a Martorell l'alcalde Xavier Fonollosa (Junts) no té cap inconvenient a dir que es nega a empadronar famílies si no mostren un títol legítim d'ocupació d'un immoble. "Aquí no empadronem ocupes", va establir, en una entrevista a Ràdio Martorell, l'any 2022. La consigna defuig la instrucció del govern estatal que recorda que el padró serveix per saber quantes persones viuen en una localitat i que se les ha d'inscriure sigui quina sigui la seva residència, estiguin ocupant un pis o dormint en un banc. "El padró ha de reflectir la realitat del municipi per atendre la ciutadania el màxim de bé, però després apareixen criteris arbitraris", remarca Lluís Puigdemont, del grup de treball d'habitatge d'ECAS Acció Social, una fundació que aglutina 125 entitats de fons social arreu del territori com la Creu Roja, Càritas o la Fundació Arrels.
En efecte, hi ha municipis que interpreten que tenen autonomia per aplicar la llei espanyola que regula l'empadronament de manera àmplia. Això ha tensionat la Generalitat, que ha fet intents tímids per corregir la situació, amb un èxit relatiu en la majoria de casos. No consta cap sanció econòmica ni executiva contra cap municipi per qüestions de padró. Tampoc per part del govern espanyol.
La defensa municipal
Alguns dels alcaldes assenyalats defensen la legalitat de les seves actuacions. És el cas d'Arbúcies, on l'Associació per la Convivència i la Cohesió Social fa temps que protesta per les dificultats en els tràmits del padró. Una de les curiositats d'aquest municipi de la Selva és que reclama que es demostri que el pis o la casa té "cèdula d'habitabilitat" com a condició indispensable. "A Arbúcies es van traient papers de la xistera", es queixa Lluís Puigdemont. L'alcalde Pere Garriga (Entesa per Arbúcies) defensa que aquesta petición la fan "per un tema de dignitat", igual que demanen l'autorització del propietari de l'habitatge en qüestió "per evitar les màfies del relloguer". Malgrat aquestes condicions, Garriga reivindica que l'any 2023 es van fer 194 empadronaments d'estrangers no comunitaris en un poble de 6.527 persones. Igualment, reconeix que les negatives al padró existeixen però matisa "que no són la majoria" sinó que "són les excepcions".
El contraargument de les entitats socials és que són impossibles de comptar les vegades que es rebutgen les peticions d'accedir al padró. Sovint, no queden registrades enlloc les consultes de la ciutadania. Això s'uneix a la llista de peticions particulars que després van emergint. "A Figueres han arribat a demanar que si es viu en un pis ocupat, el sol·licitant del padró aporti el permís d'una altra persona que ocupi i que ja hi estigui empadronat abans, com si aquesta altra persona tingués alguna potestat", assegura la membre de la Coordinadora Obrim Fronteres, entitat que acompanya diversos casos arreu del país.
Sovint, quan no es té cap document formal que et permeti viure en un pis -com passa amb les habitacions llogades o les ocupacions o les estades temporals a casa d'un conegut- el que es demana és que els serveis municipals facin una visita a la residència per comprovar que la persona viu allà o hi enviïn alguna comunicació. És una solució per acreditar que la persona hi viu. Ara bé, a vegades això es pot convertir també en una amenaça per a la població sol·licitant per la por a les conseqüències. Si la policia local identifica l'habitant d'un pis amb una inspecció li pot arribar a demanar la documentació. Si es comprova que està en una situació d'irregularitat administrativa, perquè encara no té els papers en regla, pot avisar a la Policia Nacional i allò es pot convertir en un expedient d'expulsió del país a la persona migrada. "Tenim diversos casos com aquest, el més recent a Molins de Rei", anuncia Maria Creixell.
De pagar per empadronar-se al clam pel padró social
Tot plegat porta a una realitat incòmoda per a tots els agents implicats. Les entitats -però també l'alcalde d'Arbúcies- denuncia que existeixen ofertes d'habitacions i pisos en què es demanen diners als col·lectius vulnerables per facilitar-los l'empadronament. Hi ha ple d'anuncis a Internet que així ho evidencien. Així, un dret bàsic queda en mans de qui pugui pagar. "S'ha normalitzat que es demanin diners per accedir al padró i això és responsabilitat total dels ajuntaments que ho compliquen", defensa Enrique Mosquera, membre de l'entitat Papers per a tothom.
Des de fa temps, diverses entitats denuncien els ajuntaments amb les pràctiques més restrictives -l'últim informe assenyalava 35 municipis dels quals tenien constància- i situen la urgència de blindar el padró social -o empadronament sense domicili fix- com a eina habitual. Això facilita que un ajuntament pugui inscriure una persona al seu registre municipal sense necessitat de fer constar la seva llar, permetent així que accedeixi a drets bàsics i sense la necessitat de fer inspeccions ni reclamar permisos ni documentació afegida. Fa temps que aquesta opció està treballada i s'ha estès, especialment a municipis com Barcelona. És un instrument útil tant per a persones sense llar com perquè tingui altres dificultats per demanar el padró en un punt domicili concret. De moment, però, encara no hi ha una solució col·lectiva. Cada municipi fa la seva. I drets com l'educació o la salut queden en joc d'una decisió municipal.