[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Una missa a Granada. El dia que feia 46 anys de la mort del dictador Francisco Franco. I a l'eucaristia, com passava en altres deu parròquies de tot l'Estat, es pregava per recordar la seva figura. Malauradament, un fet habitual a l'Espanya democràtica, que aquests dies hem vist com es nega a revisar la llei d'amnistia que ha protegit amb pany i ferrollat els criminals de la dictadura i que farà que la llei de memòria democràtica tingui menys suports dels que volia el govern espanyol.

Casado deia que era a la missa per casualitat. I podria ser cert. Tant com que és evident que, pel que hem sabut de la celebració, difícilment podia no adonar-se que participava en un acte religiós però també d'exaltació del dictador. Això, és evident, no l'inhabilitarà per ser president del govern espanyol si és capaç de fer bones les enquestes. Li costarà algunes crítiques de les formacions d'esquerres i avall. La Fundació Franco, que honra la memòria del dictador, i que fins fa poc ho feia també amb diners públics, va emetre ahir una nota agraint al president del PP la seva presència.

Tot plegat és una trista anècdota. Espanya, és evident, té un problema amb el seu passat i amb la seva memòria democràtica. Sentirem a dir que això a Alemanya o a Itàlia no es permetria, que allà mai no hauria passat una cosa similar. Que ni Hitler ni Mussolini tindrien fundacions, ni es farien misses per ells ni hi assistiria qui està millor posicionat per guanyar les primeres eleccions. Tot és cert.

Però aquestes anàlisis parteixen d'una elusió: allà el feixisme va perdre la guerra i a Espanya la va guanyar. El feixisme va ser derrotat a la Segona Guerra Mundial i, de fet, els grans líders de les dretes alemanyes o italianes de la postguerra, que són també els pares de l'Europa actual, venien de l'antifeixisme. És el cas de Konrad Adenauer o Alcide de Gasperi. En canvi, el pare de la dreta espanyola, Manuel Fraga, era ministre de Franco i mai en va renegar. A Espanya, el feixisme hi va governar durant 40 anys -fins que el dictador va morir al llit- i es va fer una Transició que s'ha presentat com la "possible" però que va evitar que els afins al règim paguessin pels seus crims, no va desprendre de poder i autoritat a figures clau del règim, i va regatejar els reconeixements a les víctimes. Seguiran fent parenostres per Franco i seguirem pagant la banalització del feixisme.           

» Aquests dies hem parlat i escrit molt dels pressupostos. Tal com era de preveure, els comptes de Pere Aragonès, que és qui va tancar l'acord en absència del conseller Jaume Giró, van superar el tràmit de les esmenes a la totalitat amb els comuns. Sí que porten, però, el segell de Giró, que els ha redactat i els va defensar des del faristol del Parlament. I això és una contradicció per als comuns. Al seu torn, ERC es va haver de menjar "el gripau", en paraules d'Ernest Maragall, de pagar la penyora de facilitar els pressupostos d'Ada Colau, a qui, per cert, qüestiona el Tribunal de Comptes tal com expliquem avui. Feia només dos dies que ERC rebutjava amb contundència convertir la capital, que aspira a governar, en "moneda de canvi".

Qui va sumar ahir més contradiccions era, però, Junts. Deien que ells només havien negociat amb ERC i la CUP, però Giró i el seu equip van fer diverses reunions amb els comuns; afirmaven que calia esgotar la negociació amb la CUP, però es mostraven contundents en la defensa dels macroprojectes i contra l'increment de la pressió fiscal, el que més ha allunyat els anticapitalistes; deien que els comptes no havien patit cap canvi, però alhora avisaven que no assumien els introduïts i anunciats per ERC i els comuns; deia Giró que a "ERC i a Junts ningú els pot retreure que no siguin prou sobiranistes" però les xarxes dels seus companys no van en aquesta direcció i el controvertit Joan Canadell denunciava a la tribuna "l'autonomisme" dels seus socis; i finalment els comptes autonòmics dels quals es parlava uns dies abans havien mutat ahir al faristol -ho deia Canadell- en els que havien de ser els primers de l'embat. Els juntaires són els que, políticament, surten més malparats i el 52% era ahir més miratge que mai.
 

---

Avui no et perdis

» Fotos de Franco i banderes feixistes: així va ser la missa a la qual Casado va assistir «per error»; per Lluís Girona.

» El Tribunal de Comptes qüestiona a Colau l'adjudicació a dit d'obres al centre de Barcelona; per Roger Tugas Vilardell.

» Crònica | L'acord Aragonès‑comuns retrata la divisió de l'independentisme; per Oriol March, Sara González i Bernat Surroca.

» Més recursos a l'FP, 1.000 milions en habitatge i canvis al 112: així és l'acord Govern‑comuns; per Joan Serra Carné.

» La CUP demana concrecions en el referèndum per reconduir la situació amb el Govern; per Bernat Surroca.  

» Fil directe: «El mandat de la realitat»; per Pep Martí.

» Barcelona, el «dany col·lateral» d'ERC per salvar els pressupostos; per Sara González.

» Opinió: «Dia de la marmota»; per Jaume Barberà.

» Fernández s'atrinxera al PP català davant el sector crític que esperona García Egea; per Pep Martí.

» Entrevista a Pau Vila i Martí Jiménez: «A Catalunya es fan polítiques públiques de cara a la galeria»; per Bernat Surroca.

» El quadre que revela el risc de morir per Covid amb vacuna i sense

» Perill molt alt d'inundacions a Catalunya: fins a 240 mm en un dia; per Irene Montagut.

» Què s'ha de fer davant el risc de pluges intenses i inundacions?

» Crònica | Àngel Casas, «com si no hagués passat res»; per Pep Martí.  

» Xavier Novell es casa a Súria

» ​Un reportatge d'Adolescents.cat, premiat a la Nit de les Revistes i la Premsa en Català.
 

---

 El passadís

El llibre de Cayetana Álvarez de Toledo Políticament indesitjable s'ha convertit en motiu d'escàndol al PP. La cosa té molta grapa perquè, tot i que són habituals els testimonis o les memòries d'exdirigents que expliquen misèries dels seus i busquen reescriure el viscut o passar comptes, el que és extraordinari és que ho faci algú que continua sent diputada al Congrés i que ja ha dit i repetit que no pensa deixar l'escó. Així doncs, Álvarez de Toledo, diputada per Barcelona, està en rebel·lió enfront de Pablo Casado. En el llibre es deixa anar sense fre contra els seus companys.

És curiós el que diu de l'exministre Jorge Fernández Díaz, a qui acusa d'actuar amb "malícia revestida de pietat". Álvarez de Toledo, tan antinacionalista catalana, afirma que "les seves obscures maniobres contra líders nacionalistes a Catalunya i filtracions de mig pèl a periodistes" a ella l'"horroritzaven". Explica que fins i tot va reunir-se amb l'aleshores director general de la Policia, Ignacio Cosidó, per mostrar-li la seva inquietud: "Esteu perjudicant  la causa de l'estat de dret", li va dir. Cosidó se'n va desentendre. O sigui, que una de les polítiques que va protestar per la guerra bruta d'Interior contra el sobiranisme va ser Cayetana Álvarez de Toledo. 

 
Vist i llegit

Les guerres civils estan plenes d'històries i vincles personals entre membres dels diferents bàndols que conten el que, a priori, té poca explicació. És el que va passar entre el jurista Blas Pérez González, que va ser ministre falangista de Governació entre 1942 i 1957, i Miquel Xicota, assistent de Miquel Badia, un dels líders independentistes dels anys 30 i comissari d'ordre públic. Xicota buscava el periodista Josep Maria Planes per protegir-lo dels anarquistes i va acabar trobant amb Pérez González a la txeca del carrer de Sant Elies. La història "oficial" explica que en va fugir alliberat per falangistes o antics alumnes. Però no: va ser un militant independentista, segons la història que guardava l'exdiputat d'ERC Josep Fornas. A Xicota, Pérez González, que era amic del seu germà, li havia evitat encausar-lo pels fets d'octubre de 1934. La història l'ha recuperada Joan Esculies a La Vanguardia.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1983 s'aprovava a les Corts valencianes la llei d'ús i ensenyament del valencià. La norma, que pretenia normalitzar el català que es parla al País Valencià, va ser aprovada pel govern socialista sobre les cendres de l'anomenada "batalla de València", que va enfrontar els partidaris de la unitat de la llengua i els blavers, promotors del secessionisme lingüístic i centrats a negar qualsevol vincle polític o cultural entre els territoris de parla catalana. La llei va permetre normalitzar l'ensenyament en llengua pròpia, que amb l'arribada del PP al govern es va desvirtuar per una minsa oferta de places que encara s'acusa i que n'explica la mala salut. Us deixo la darrera campanya fomentant la matriculació escolar en valencià de l'entitat Escola Valenciana.

 L'aniversari

Un dels protagonistes d'aquesta "batalla de València" va néixer el 23 de novembre de 1922 a Sueca, la capital de la Ribera Baixa, i en aquesta mateixa població va morir el 1992. Es tracta de l'assagista i articulista Joan Fuster, l'intel·lectual més influent del segle XX al País Valencià. Amb una visió moderna i atrevida va reformular la identitat valenciana en un marc més ampli, el dels Països Catalans. Un terme que, com el de País Valencià, ell va posar en circulació. El seu llibre Nosaltres els valencians és encara d'una gran vigència i el seu estil mordaç i irònic el va fer popular. El brillant Diccionari per a ociosos cal revisitar-lo tot sovint.

De material per atansar-vos a ell n'hi ha, per sort, un munt. He triat quatre vídeos que us en donaran una bona perspectiva: l'entrevista que Montserrat Roig li va fer al circuit català de TVE el 1977; el reportatge de TVE "El País Valenciano de Joan Fuster" de l'any 1983, que va crear una forta polèmica per les queixes blaveres; el documental Ser Joan Fuster que va produir el 2013 la Universitat de València; i, finalment, per veure el seu vessant més reivindicatiu, el seu memorable míting a l'Aplec de Castelló organitzat per Acció Cultural el 25 d'abril de 1982.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l