És una evidència, però cal recordar-la: a Europa, la socialdemocràcia ha estat assimilada, plenament, pel sistema. Tant al govern, com a l'oposició, ja no representa cap alternativa creïble enfront del capitalisme, ni cap model econòmic distint del neoliberal. A l'enfonsament polític del bloc de l’est cal afegir-hi l’ensulsiada moral de part dels dirigents socialdemòcrates, convertits en nou-rics integrants de les elits, membres dels consells d’administració de grans empreses, figurant al costat del poder real i la jet set, avalant fins i tot monarquies corruptes al sud d’Europa i el nord d’Àfrica o el règim autoritari hereu de l'URSS, amb tots els beneficis, privilegis i prebendes que aquest suport acrític comporta.
 
La seva ubicació, a la vora dels que fan ostentació pública de la seva riquesa i el seu luxe amb formes moralment desafiants, en contrast amb la desesperació de bona part dels sectors populars per les seves condicions de vida alarmants, no és altra cosa que l'expressió del que fou, un dia, un antic corrent polític que, avui, navega sense brúixola, sense ideologia i sense identitat. Un cop ja han estat homologats pel poder, obtingut el màster de ser gent preparada, dialogant i bons gestors, ells ja han satisfet les seves aspiracions, però els altres, la resta de la població, ja ha begut oli, com si governar fos, tan sols, una qüestió purament tècnica, que no requereix cap ideologia al darrere.
 
Sense horitzó de canvi, sense accions de debò efectives sobre la fiscalitat, la protecció social o el mercat de treball, l’antiga esquerra acaba fent el mateix que la dreta de sempre, la d’ahir, la d’avui i la de demà. No seria just de dir, tanmateix, que tant se val l'una que l'altra, però les diferències cal cercar-les més aviat en el terreny més cultural de certs valors progressistes, com ara la llibertat de consciència, la tolerància, la diversitat, el cosmopolitisme, però sense tenir el coratge d'entrar en l'àmbit de la igualtat i la fraternitat amarant les decisions econòmiques. Dir-se avui socialdemòcrata, doncs, és no dir-se res o, en el millor dels casos, és no definir-se com a carca, reaccionari o retrògrada, però no gaire cosa més.
 
Mentre mots com socialista o esquerra és un fet que ja no signifiquen gran cosa, perquè els dipositaris màxims del nom n’han desvirtuat la significació amb fets, aliances i prioritats, la desideologització del nom dels partits polítics acaba de confirmar aquesta pèrdua de valor representatiu dels noms de les diferents sigles, absolutament intercanviables, la pràctica totalitat dels quals no acostumen a donar cap pista sobre el seu perfil ideològic: Iniciativa per..., Ciutadans, Units per..., Junts per..., Més..., Compromís, Podemos, Cinque Stelle, la Republique en Marche, etc. No és gens fàcil, doncs, de deduir identitats doctrinals a partir de la denominació oficial del nom dels partits, sobretot si tenim en compte que la dreta europea s'agrupa sota l'apel·lació conjunta de Partit Popular...
 
Sense la possibilitat d’integrar-se a un corrent ideològic que representi, alhora, una concepció clara del món, la societat, les persones i el poder, l'absència d'un projecte alternatiu de caràcter global ha deixat pas al que podríem anomenar diversificació de lluites, de manera que, en l’actualitat, són moltíssimes les persones que s’han abocat plenament a una causa sectorial o temàtica concreta, prou noble i digna en ella mateixa per donar sentit a una lluita i a tota una vida: anti repressió, defensa del territori, pacifisme, feminisme, ecologisme, normalització de llengües minoritzades, cooperativisme, drets de les persones LGTBI, laïcitat, per una mort digna, transport públic de qualitat, afectats per la hipoteca, dret a l’habitatge, persones sense sostre, acolliment de refugiats i immigrants, lluita internacionalista, metges sense fronteres, protecció dels animals, contra la violència masclista, el racisme, la xenofòbia, la fractura digital, el maltractament infantil o el transvasament d’un riu, o bé en el camp de la memòria històrica, els estudis locals, l’agricultura ecològica o, simplement, el moviment pel canvi horari.
 
Totes aquestes causes concretes, algunes amb una enorme capacitat de mobilització social, ben sovint han tingut un reconeixement escàs per part dels partits tradicionals, inclosos els d’esquerres, però avui han esdevingut centrals per a molta gent, sobretot entre els joves, decebuts per les promeses incomplertes dels partits i l’exemple d’aquells dirigents que no han treballat en sa vida fora del cercle protector d’unes sigles i dels quals fora complicat assenyalar quina professió tenen. Mancats d’un corpus ideològic global i una alternativa que acollís aquesta diversitat reivindicativa, molts han optat per jugar a fons la carta d’una sola causa específica, a l’espera de poder connectar-la amb altres causes també nobles que acabin posant fi a les situacions d’injustícia, misèria i a la marginalitat brutal de tantes formes de vida en què reposen les enormes desigualtats socials d’avui, amb índexs alarmants d’atur, pobresa, exclusió, repressió i incultura.
 
L'antiga ideologia d’esquerres s'ha esfilagarsat en lluites múltiples que no són combats menors, però tampoc centrals en l'univers d'esquerres fonamentat en una altra mena de dominació de caràcter només econòmic. Si es consideren tan sols microbatalles inconnexes, es perd la perspectiva d'una confluència de distintes lluites enfront de diferents formes de dominació. Cal adonar-se que no es limiten a una sola lluita i un sol agent social, com s'ha pensat durant dècades i s'ha actuat d'acord amb aquesta creença, sinó que, per les persones que lluiten des de cada àmbit contra una dominació, subordinació o injustícia concreta, aquesta és la seva centralitat principal i no una altra.
 
Però és ben clar que la desconnexió entre els diferents combats dificulta la construcció d'una voluntat democràtica i popular comuna, alhora que allunya de bastir allò que aquell xicot sard nascut prop d'Oristany anomenava una "hegemonia expansiva" que, com una taca d’oli, s'anés estenent i guanyant l'adhesió majoritària de la societat. Mentrestant, no sols el poder real, sinó també l'hegemonia ideològica i cultural, mental, a la societat, pertany, precisament, als diferents protagonistes de cada dominació particular enfront dels quals caldria menar una lluita democràtica de substitució d'hegemonia. En aquest capvespre tarragoní d'una placidesa acollidora en el qual escric aquestes ratlles, no perdo l'esperança d’un món nou, capaç de globalitzar la llibertat, la qualitat de vida, la dignitat humana, la cultura, la igualtat i la solidaritat. De més verdes en maduren...