A poc més d'una setmana de l'inici del judici, m'horroritza la sensació que hi ha una part de la nostra societat que no se sent afectada i, molt menys, interpel·lada pel que passarà al Tribunal Suprem espanyol des del dia 12 i fins a la sentència prevista per al juliol.

Ja entenc que la meitat de la població catalana no ha estat partícip del procés, perquè no combreguen amb l'independentisme, però em xoca que encara hi hagi gent, els autodesignats equidistants, a qui li sigui indiferent la sort que corrin els jutjats perquè els culpa que en els últims anys no s'hagi parlat prou de la Sanitat o de les beques menjador. I em pregunto que no han entès o què no hem sabut explicar prou bé, perquè la independència va d'això per a una immensa majoria dels que estan convençuts que marxar d'Espanya seria el millor per a la nostra societat.

Els encausats han comès l'error -alguns, ni aquest- d'anar al xoc de trens sense tenir un pla previst més enllà de la maleïda revolució dels somriures. Poca cosa més, des del meu punt de vista. Però recordeu, els que tingueu la temptació de desitjar-los el pitjor, que tot el que van fer va ser prèvia aprovació parlamentària per majoria absoluta. I que el que, en aquell moment us va fer nosa, potser un dia us semblarà que engabia els vostres drets democràtics. Perquè la sacrosanta Constitució és inamovible.

Dit això, encara em sembla més aberrant l'estat d'ànim amb què els independentistes convençuts afrontem el judici. Fins ara, tenia la sensació que només ens havíem unit davant l'adversitat; però ara ja ni així. És increïble que encara estiguem discutint si els que es van quedar per enfrontar-se a la justícia espanyola són Sòcrates i Ciceró i els que es van exiliar, uns covards. Un plantejament tan absurd com si titlléssim de beneits els que es van presentar davant la Justícia espanyola després de comprovar la sort que corrien Cuixart i Sánchez, i d'espavilats els que van optar per exiliar-se. A aquestes altures del partit, ja tenim el marcador massa en contra per a fotre'ns els plats pel cap.

Aquí em valdria aquella màxima que, amb aquests amics, no calen enemics. Però és evident que en tenim. És curiós el contrast d'aquest judici que Iceta diu que serà just i que no té la sentència escrita mentre que Rivera, que ja deu saber-la, avisa el president espanyol que no li acceptarà un indult. I, per no quedar enrere, Casado exigeix Sánchez que aprofiti l'ocasió perquè els presos polítics no tornin a Catalunya, recordant-nos exactament el que són: ostatges.

Espanya, o pel cap baix el seu govern, no està preocupada per fer justícia sinó per la seva imatge exterior. Perquè ningú no pugui pensar que són un Estat antidemocràtic. This is the real Spain és una campanya oficial de gesticulació -amb algun rostre il·lustre decebedorament col·laboracionista- que pretén blanquejar la repressió, ara que a la Unió Europea sí que li ha semblat bé implicar-se en conflictes interns com el de Veneçuela. Si així i tot, us rellisca el que els passi als dotze del patíbul, no és que visquem en països diferents, sinó en universos diferents.