Algunes comunitats dels municipis més castigats per la DANA al País Valencià ja comencen a acomiadar-se de la munió d'excavadores, tractors i camions que s'enduen els seus records amuntegats a peu de carrer. I, amb aquests, l'amarg testimoni de la recent tragèdia. Veïns i voluntaris continuen omplint amb ritme els remolcs.
Agafar, carregar i llençar. I altra vegada, tornar a agafar, tornar a carregar i tornar a llençar. Ja siguin sofàs, llits, televisors, llibres, quadres. Tot plegat amb uns moviments automatitzats, no per manca de sensibilitat o tacte, sinó per contribuir a ajudar a girar full el més ràpid possible. "Ja es veu la llum al final del túnel. Semblava que no arribaria mai aquest moment", comença a escoltar-se arreu amb cert alleujament.
Tot i això, hi ha qui no pot evitar continuar clavant la mirada a les llambordes del carrer, ara tapades per una capa de fang que sembla que es negui a marxar. Estela Rodríguez, veïna d'Aldaia de 84 anys, rememora aquella tràgica nit que, pensava, seria l’última. En un primer moment, en veure que la llera de la riera es desbordava, va decidir col·locar unes fustes per evitar que l'aigua li entrés a casa, tal com ha fet al llarg dels anys amb les habituals pluges d'octubre. "Com que ningú ens havia avisat de res, no li vaig donar més importància", comenta Rodríguez assenyalant que la darrera gran riada que va viure el territori va ser l'any 2000 amb una aigua que els va arribar a l'altura dels genolls.
Però aquesta vegada era diferent. En qüestió de minuts, aquesta ja els arribava fins a la cintura. "Em vaig espantar i, amb el meu marit, vam mirar de falcar més mobles a la porta d'entrada, però aviat el corrent va obrir-la de bat a bat i la força de l’aigua ens va arrossegar fins al menjador", explica asseverant que mai havia vist res similar.
Aconseguint amb prou feines tornar a posar-se dempeus, van decidir sortir cap a fora per pujar a casa dels veïns tot aferrant-se a la reixa de la seva finestra exterior. "Si l'aigua no hagués rebentat la porta del portal del costat, que ens era impossible obrir-la per la pressió, ara mateix estaríem a l'Albufera", confessa davant del seu domicili cicatritzat amb la negra línia d’altura que marca fins on va arribar el cabal.
Qui també se sent relativament "afortunat" és Nacho Sánchez. Ubicat en uns baixos al costat de la riera, va salvar la vida de la seva dona i les dues filles en recordar que tenia una escala plegable que guardava en un racó de l'armari. Col·locant-la al pati exterior, van poder enfilar-se al pis de dalt just abans que s'esfondressin els murs de contenció que van inundar el jardí. "Nosaltres vam aconseguir refugiar-nos, però a l'altra banda de la llera una família sencera va quedar-se tancada i, una mica més avall, dos nois també van morir ofegats", relata capcot havent presenciat com els equips d'emergència retiraven els cossos.
Acusacions de negligència
A Alfafar, un home va caure del capó del cotxe on havia pujat amb la seva dona i la seva filla de sis anys mentre l'aigua els arrossegava amb virulència. Rescatat des d'un balcó per uns veïns més avall, l'endemà al matí li van comunicar que havien localitzat la seva família sense vida als afores del poble. A Algemesí, un pare i el seu fill van baixar a la planta baixa per salvar el gos. Mai més van tornar a pujar. A Paiporta, l'aigua va superar els quatre metres d'altura deixant sense cap oportunitat d'escapatòria a la gent més gran. Les històries són innumerables i el dolor, immens.
Per tot plegat, Eugenio Martín, pagès de Xiva, retreu que les autoritats no alertessin a temps a la població per evitar que la riuada els sorprengués deixant-los sense capacitat de reacció. "No té cap mena de sentit. Ens van deixar morir", critica amb contundència tot allargant la denúncia a la posterior gestió de la catàstrofe que els va deixar completament abandonats durant més de cinc dies.
"No només el govern valencià ha fallat. Aquí hi ha molts actors de diferents institucions i administracions que també han estat negligents i que han posat en risc les nostres vides", reivindica reclamant que tots ells assumeixin les seves responsabilitats, dimiteixin i, si cal, siguin jutjats penalment. Un sentiment compartit pel conjunt de la població valenciana independentment de colors o ideologies.
Ara, els veïns confien que seran capaços de refer les seves vides, tot i que reclamen que s'accelerin les ajudes econòmiques per poder fer front als costos dels desperfectes. En aquesta línia, Jèssica Bonet, supervivent d'Alaquàs, s'ha traslladat a viure indefinidament amb la seva germana perquè no sap encara si hauran d'enderrocar casa seva pels danys. Implora que es prioritzi l'ajuda a aquells que han perdut el seu domicili per davant d'aquells que tan sols han perdut els cotxes en els garatges. "A alguns la riera se'ns ha endut tota la nostra vida. Si us plau, no ens torneu a abandonar a la nostra sort", sentència abans de dirigir-se a buscar menjar a un punt de recollida d'aliments.
Des del País Valencià