12
de maig
de
2023, 20:32
Actualitzat:
20:44h
Sovint, les campanyes, deixen xocs de realitat imprevistos. Rosa María Moreno ha sortit de casa avui sense saber que aturaria un acte de la campanya electoral de Barcelona en Comú. Els plans del dia incloïen comprar-se unes vambes a un preu assequible, però no aturar l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en plena atenció als mitjans de comunicació, a peu de carrer. Tanmateix, la dona de 57 anys no ha dubtat: "Quan m'ho he trobat, m'ha sortit sol. És una qüestió de desesperació".
El resum de la seva petició era, a banda d'altres entrebancs personals, que es fes alguna cosa per acabar amb l'aïllament forçós en què es trobava la seva mare, una dona de 83 anys del barri del Besòs que es recupera d'un càncer i que no pot sortir de casa perquè l'edifici on viu no té ascensor i el servei d'assistència per ajudar-la a baixar al carrer només ve una vegada a la setmana. Els dimecres, dues hores i prou. "A banda d'aquests moments, ma mare fa dos anys que està tancada a casa", lamenta Moreno. La seva situació, malauradament, no és extraordinària. "Tenim casos de veïns que porten fins a 10 anys sense sortir de casa", enraona la portaveu de l'entitat veïnal SOS Besòs, Teresa Pardo, a Nació.
Sigui com sigui, la indignació de Rosa María Moreno -construïda amb el pas dels tràmits i els temps- és el que ha fet que la trobada de Colau amb altres representants municipals dels comuns per parlar sobre el tramvia i la futura connexió per la Diagonal li semblés ajornable, almenys per uns minuts. "Estem parlant d'una persona vulnerable", insistia la dona, des de la parada del tramvia a Selva de Mar.
Passat un primer moment d'atencions amb l'alcaldessa, que se l'ha escoltat amb comprensió, qui s'ha encarregat d'entomar les concrecions del seu cas ha estat la tinenta d'alcaldia Janet Sanz, que li ha acabat facilitant les seves dades de contacte prometent-hi una resposta. La dona demanava més recursos per a un cas molt clar. "Jo em moc amb la cadira, perquè vaig patir un accident de cotxe i tinc un 87% de discapacitat reconeguda. No puc pujar a veure a ma mare. Ella no pot baixar. A part que ma germana ho ha deixat tot per cuidar-la, ella no té res més a fer. Es morirà de fàstic", protesta a aquest diari.
Moreno viu a Selva de Mar, on aquest divendres s'ha trobat la proposta electoral, però sa mare viu uns pocs carrers més enllà, al barri del Besòs. Concretament, al carrer d'Otranto, en plena zona zero de l'aluminosi i els problemes estructurals sorgits per una construcció pública deficient als anys 60 i 70 i una manca de recursos les dècades posteriors. A Teresa Pardo, veïna d'aquesta mateixa zona, no li sorprèn la denúncia pública que aquest matí ha trasbalsat l'acte de Barcelona en Comú. "La meva veïna, operada de les dues caderes, ha hagut de marxar al poble perquè no podia moure's de casa. Un altre veí, invàlid, no va poder tornar mai més a entrar a casa seva després d'una intervenció. Altres, que encara són residents del barri estan igual. La dona que porta deu anys sense sortir de casa només ho pot fer quan la venen a buscar en ambulància i la porten i tornen de l'hospital", relata la portaveu veïnal.
La inexistència d'un ascensor, la pèrdua de mobilitat que es dispara amb els anys i les dificultats per assumir econòmicament un canvi de pis es converteix en una suma de factors tan incòmoda com habitual, al Besòs i el Maresme. Aquest barri, on es troba la secció censal amb menor renda disponible per llar de Barcelona, té almenys 2.824 pisos amb patologies greus i necessitat d'intervenció prioritària per part de l'administració, reconeixia recentment un informe municipal.
En uns pocs edificis de la zona ja hi ha una actuació municipal en marxa, un pla pilot, però la resta de blocs encara no tenen garantit quan quedaran arreglats en els seus fonaments, un fet que afecta directament a l'autonomia de les persones que es troben recloses al domicili. "No es pot instal·lar l'ascensor fins que no es toqui l'estructura, per norma general", explica la membre de SOS Besòs. "És la cara B, la part menys visible d'aquesta situació que fa anys que denunciem. Són persones amb rendes molt limitades, i no tenen opció de canviar d'habitatge. Molta gent gran també ha acabat ingressant en un centre i sent institucionalitzada de manera prematura perquè no en tenia alternativa", exposa Teresa Pardo, que recorda que haver de marxa no és només una pèrdua del domicili sinó també de l'entorn social.
"Una vegada a la setmana baixem a la rambla Prim, també fem un suc, i poc més perquè dues hores donen pel que donen. Hem demanat si es pot allargar el temps d'estar amb ella. I hem demanat si podem sumar ni que sigui un dia més a la setmana això de veure'ns, però no hi ha manera", comenta la dona. Durant la seva conversa amb l'equip del govern municipal ha demanat que ampliïn el servei perquè persones com sa mare puguin sortir al carrer més sovint, però se li ha respost que "no hi ha més pressupost", explica.
El servei municipal al qual fa referència, que és gratuït per a la ciutadania, s'anomena "Baixem al carrer" i està encarregat a la Creu Roja. L'any 2019 arribava a 279 persones amb situació de vulnerabilitat, segons dades de l'Ajuntament. Els anys posteriors, en canvi, s'ha vist reduït el seu abast. El 2022 va tenir únicament 239 persones usuàries, també segons el mateix consistori. Per contra, al gener d'aquest any, el govern municipal va anunciar que ampliava el pressupost del conveni: passaria dels 135.000 euros anuals als 208.800 euros. Una xifra relativament baixa per a una administració, especialment per a un programa que l'Ajuntament de Barcelona assegura que aporta "millores significatives" en salut mental i "reducció de l'ansietat", i que vol convertir en el futur en "un recurs de ciutat", fa constar un informe.
El resum de la seva petició era, a banda d'altres entrebancs personals, que es fes alguna cosa per acabar amb l'aïllament forçós en què es trobava la seva mare, una dona de 83 anys del barri del Besòs que es recupera d'un càncer i que no pot sortir de casa perquè l'edifici on viu no té ascensor i el servei d'assistència per ajudar-la a baixar al carrer només ve una vegada a la setmana. Els dimecres, dues hores i prou. "A banda d'aquests moments, ma mare fa dos anys que està tancada a casa", lamenta Moreno. La seva situació, malauradament, no és extraordinària. "Tenim casos de veïns que porten fins a 10 anys sense sortir de casa", enraona la portaveu de l'entitat veïnal SOS Besòs, Teresa Pardo, a Nació.
Sigui com sigui, la indignació de Rosa María Moreno -construïda amb el pas dels tràmits i els temps- és el que ha fet que la trobada de Colau amb altres representants municipals dels comuns per parlar sobre el tramvia i la futura connexió per la Diagonal li semblés ajornable, almenys per uns minuts. "Estem parlant d'una persona vulnerable", insistia la dona, des de la parada del tramvia a Selva de Mar.
Passat un primer moment d'atencions amb l'alcaldessa, que se l'ha escoltat amb comprensió, qui s'ha encarregat d'entomar les concrecions del seu cas ha estat la tinenta d'alcaldia Janet Sanz, que li ha acabat facilitant les seves dades de contacte prometent-hi una resposta. La dona demanava més recursos per a un cas molt clar. "Jo em moc amb la cadira, perquè vaig patir un accident de cotxe i tinc un 87% de discapacitat reconeguda. No puc pujar a veure a ma mare. Ella no pot baixar. A part que ma germana ho ha deixat tot per cuidar-la, ella no té res més a fer. Es morirà de fàstic", protesta a aquest diari.
Un problema amb el segell del Besòs
Moreno viu a Selva de Mar, on aquest divendres s'ha trobat la proposta electoral, però sa mare viu uns pocs carrers més enllà, al barri del Besòs. Concretament, al carrer d'Otranto, en plena zona zero de l'aluminosi i els problemes estructurals sorgits per una construcció pública deficient als anys 60 i 70 i una manca de recursos les dècades posteriors. A Teresa Pardo, veïna d'aquesta mateixa zona, no li sorprèn la denúncia pública que aquest matí ha trasbalsat l'acte de Barcelona en Comú. "La meva veïna, operada de les dues caderes, ha hagut de marxar al poble perquè no podia moure's de casa. Un altre veí, invàlid, no va poder tornar mai més a entrar a casa seva després d'una intervenció. Altres, que encara són residents del barri estan igual. La dona que porta deu anys sense sortir de casa només ho pot fer quan la venen a buscar en ambulància i la porten i tornen de l'hospital", relata la portaveu veïnal.La inexistència d'un ascensor, la pèrdua de mobilitat que es dispara amb els anys i les dificultats per assumir econòmicament un canvi de pis es converteix en una suma de factors tan incòmoda com habitual, al Besòs i el Maresme. Aquest barri, on es troba la secció censal amb menor renda disponible per llar de Barcelona, té almenys 2.824 pisos amb patologies greus i necessitat d'intervenció prioritària per part de l'administració, reconeixia recentment un informe municipal.
En uns pocs edificis de la zona ja hi ha una actuació municipal en marxa, un pla pilot, però la resta de blocs encara no tenen garantit quan quedaran arreglats en els seus fonaments, un fet que afecta directament a l'autonomia de les persones que es troben recloses al domicili. "No es pot instal·lar l'ascensor fins que no es toqui l'estructura, per norma general", explica la membre de SOS Besòs. "És la cara B, la part menys visible d'aquesta situació que fa anys que denunciem. Són persones amb rendes molt limitades, i no tenen opció de canviar d'habitatge. Molta gent gran també ha acabat ingressant en un centre i sent institucionalitzada de manera prematura perquè no en tenia alternativa", exposa Teresa Pardo, que recorda que haver de marxa no és només una pèrdua del domicili sinó també de l'entorn social.
Un programa amb un pressupost limitat
"No poder sortir ha acabat de fer que no pugui caminar... I després està la depressió", diu Rosa María Montero sobre la situació que travessa la seva mare. Segons el darrer informe de la fundació Amics de la Gent Gran, del 2020, una de cada tres dones que reben visites dels voluntaris expressen sentir-se deprimides. Això deixa mal cos la veïna que aquest matí ha irromput a l'acte dels comuns."Una vegada a la setmana baixem a la rambla Prim, també fem un suc, i poc més perquè dues hores donen pel que donen. Hem demanat si es pot allargar el temps d'estar amb ella. I hem demanat si podem sumar ni que sigui un dia més a la setmana això de veure'ns, però no hi ha manera", comenta la dona. Durant la seva conversa amb l'equip del govern municipal ha demanat que ampliïn el servei perquè persones com sa mare puguin sortir al carrer més sovint, però se li ha respost que "no hi ha més pressupost", explica.
El servei municipal al qual fa referència, que és gratuït per a la ciutadania, s'anomena "Baixem al carrer" i està encarregat a la Creu Roja. L'any 2019 arribava a 279 persones amb situació de vulnerabilitat, segons dades de l'Ajuntament. Els anys posteriors, en canvi, s'ha vist reduït el seu abast. El 2022 va tenir únicament 239 persones usuàries, també segons el mateix consistori. Per contra, al gener d'aquest any, el govern municipal va anunciar que ampliava el pressupost del conveni: passaria dels 135.000 euros anuals als 208.800 euros. Una xifra relativament baixa per a una administració, especialment per a un programa que l'Ajuntament de Barcelona assegura que aporta "millores significatives" en salut mental i "reducció de l'ansietat", i que vol convertir en el futur en "un recurs de ciutat", fa constar un informe.