No fa gaires dies que el govern de la Generalitat publicava les dades relatives a l’actualització del mapa de les religions a Catalunya. Segons aquestes, el 52,4% de la població del Principat s’identificava amb l’església catòlica romana i un 47,6% ho feia amb altres confessions religioses o bé amb cap. Amb aquest mapa de creences tan divers i tan obert, aquest dilluns ha tingut lloc a Barcelona un funeral dit d’estat per les víctimes de l’accident aeri dels Alps. És el darrer dels organitzats en els països d’on procedien, majoritàriament, les víctimes, o bé aquell on es va produir la tragèdia. A Alemanya, l’acte d’estat va tenir la majestuosa catedral de colònia com a escenari, i el titular de la seu, el bisbe catòlic, va cedir espai i compartir protagonisme amb una dona pastora, representant de l’església luterana, amb tota normalitat. A França, els catòlics van fer una cerimònia religiosa a la catedral de Dinha, sense presència d’autoritats, cosa absolutament normal i legítima. A Malta, després de la catàstrofe marítima de centenars d’immigrants delerosos d’arribar a costes europees, el bisbe catòlic de Gozo va copresidir la cerimònia religiosa amb un imam, amb el qual van anar alternant-se la lectura de fragments de la Bíblia i de l’Alcorà, amb tota naturalitat i respecte per les conviccions de l’altre.

Però, a Catalunya, Espanya continua sent diferent. Desconec qui, en darrera instància, ha estat l’organitzador d’aquest funeral d’estat, però tenint en compte que, ara i tant, aquí no hi ha més estat que l’espanyol, no costa gaire d’endevinar-ho, amic Watson. Així les coses, el govern català bé hi hauria pogut dir i fer alguna cosa, en relació al respecte degut a la diversitat religiosa existent al nostre país i dut a terme  gestions perquè s’hi reflectís adequadament, si bé recordo, en honor a la veritat, un tuit del director general d’Afers Religiosos que es planyia que allò que ha estat possible en altres territoris europeus no ho fos aquí. Tampoc no hauria estat gens malament que l’arquebisbat de Barcelona, propietari del temple de la Sagrada Família, en un gest de realisme i ecumenisme no retòric sinó sincer i pràctic, hagués convidat clergues d’altres religions a sumar-se a l’acte que, si era realment d’estat, havia de representar el conjunt de la població del Principat i no deixar-ne fora ni més ni menys que el 47,6% dels seus ciutadans.  

Fa un parell de setmanes, a la Universitat Rovira i Virgili va tenir lloc un congrés sobre “Franquisme i església”, al qual va tenir la valentia cívica d’assistir l’arquebisbe de la diòcesi tarragonina, gest que l’honora. Allà es va veure clar com la identificació de la dictadura franquista amb l’església catòlica romana, l’anomenat nacionalcatolicisme, per més que fos vist, rebut i protagonitzat de bon grat per les jerarquies corresponents, amb excepcions dignes i conegudes, va perjudicar enormement, fins als nostres dies, la mateixa església catòlica i la seva imatge. L’acte d’aquest dilluns, el missatge enviat a la societat que aquí hi ha només una sola religió, tancant els ulls a la realitat social dels nostres dies, és, de fet, una simple i maldestra manifestació de nacionalcatolicisme que, tant de bo, sigui ja la darrera de la llista.

Feliçment, ahir com avui, l’església catòlica no és, només, la seva jerarquia. Si el cardenal Vidal i Barraquer i el canonge J.M. Llorens van morir a l’exili, si el capellà mallorquí Jeroni Alomar va ser afusellat pels militars colpistes, si mossèn Armengou, mossèn Muntanyola, l’abat Escarré, els canonges Cardó i Manyà, l’abat Cassià Just i els bisbes Pont i Gol i Deig van mantenir-se amb dignitat en les seves conviccions és perquè, dintre aquesta església, també hi havia qui tenia uns altres valors cívics, democràtics i nacionals, ben distints dels del franquisme. Com avui els tenen la gent d’Església Plural, el col·lectiu de catòlics catalans que ha emès un comunicat magnífic sobre el tema que ens ocupa, o bé el caputxí Joan Botam i el teòleg catòlic Francesc Torredeflot que, al seu torn, han signat un manifest, al costat de protestants com Joel Cortès, Andreu Dionís i Ignacio Simal, o bé Jai Anguita, de la comunitat jueva Bet Shalom, sobre la mateixa qüestió. En fi, el país nou que volem fer, l’estat democràtic, cívic i plural que construirem, ha de ser ben diferent, en tots els àmbits, del que hem tingut fins ara: també en el de la laïcitat.. Per això, la cerimònia d’aquest dilluns ja és un acte d’ahir, una representació del passat, una imatge del país vell que volem deixar enrere, a benefici d’un vell i bell país, tan nou que hi càpiga, sense excepció, tothom que vulgui, lliurement, formar-ne part. I això vol dir, també, creients de totes les confessions, agnòstics i ateus. Perquè el país som tots, no només uns quants.