Segons dades del darrer informe del DataReportal i de l’estudi Digital Global 2023 del passat mes d’abril, segons la GSMA Intelligence al món trobem 5,48 bilions de persones que tenen mòbil en aquests moments. Una xifra que representa el 68,3% del total de la població i que contrasta amb l’informe Ericsson, que situa 6,9 bilions de mòbils en ús arreu del món. Un augment que s’explica perquè hi haurà qui té diferents aparells en ús a la vegada, un personal i l’altre de feina, per exemple. Segons la darrera actualització de l’Institut d’Estadística de Catalunya del 2022, aquí el 69% de joves d’entre 10 i 15 anys té disponibilitat de mòbil. Això comporta que el 30% restant, on trobaríem el cas de l’Ivo, utilitzen altres vies com les tauletes o els ordinadors portàtils per connectar-se a la xarxa en cas necessari. Però, com es viu sense mòbil?
El cas de l’Ivo no és únic. Dins de l'excepció que suposa no tenir mòbil, existeixen altres persones que tampoc n’han volgut tenir mai, com és el cas d’en Llorenç Aviñó (Cubelles, 1965), periodista i col·laborador de l'edició local de Nació al Baix Penedès: “No tinc mòbil per no complicar més una vida que ja és prou complicada”. A més, el periodista tampoc té WhatsApp perquè considera que “no és necessari; els grups són molt cabrons i estressen la gent”. Com que és pluriempleat, optar per no tenir-ne li permet separar molt més la seva vida personal de la laboral, on fa ús del telèfon fix i d’una tauleta que utilitza per comunicar-se i per estar pendent del mail com a eina de treball.
[blockquote]“No tinc mòbil per no complicar més una vida que ja és prou complicada”[/blockquote]
“El volum de feina és molt gran i amb el mòbil i les aplicacions com el WhatsApp, un acaba patint un estrès innecessari que afecta negativament la productivitat. Prefereixo parlar cara a cara amb la gent o desplaçar-me al lloc dels fets”, ens comparteix via mail, un fet que com a periodista, diu, al no tenir d’altres responsabilitats, no li cal. A diferència de l’Ivo, que sí que confessa que de vegades se sent “el raret” perquè a la classe tots els companys tenen mòbil menys ell, en Llorenç no rep pressió del seu entorn i, de fet, ens diu que d’entrada ningú l’entén, però un cop els explica els seus arguments, “m’entenen i m’acostumen a dir que és una bona decisió”.
Existeix vida fora de la bombolla virtual
L’Ivo posa en relleu la importància de les relacions presencials. “No és el mateix tenir una pantalla brillant davant la cara, que el teu amic o amiga en carn i ossos amb el qual pots interactuar, expressant-te millor i evitar malentesos”. El jove recorda una anècdota divertida que li va passar quan, un dia qualsevol, el seu germà l’havia de despertar per anar a l’escola a les 6:30 h perquè el seu despertador no li funcionava. “Em va despertar a les 7:20 h! M’havia de dutxar, vestir, esmorzar i caminar 1,5 km per arribar a la parada del bus amb tan sols 20 minuts.[blockquote]El 68,3% de la població mundial té mòbil, a diferència del 31,7% restant que no en té[/blockquote]
Em pensava que no arribava a temps perquè la mare ja estava a la feina i no podia avisar al meu pare… Quan vaig arribar a la parada no hi havia ningú, pensava que no havia arribat a temps, però, per sort, el bus anava amb un retard de 40 minuts! I jo corrent amb una sabata posada i l’altra no…”. Però no tenir mòbil també té aspectes positius, remarca, com el fet de poder-se centrar més en els estudis i no estar malhumorat tot el dia. Ara bé, com a desavantatge, també és conscient que es perd moltes coses, com formar part de grups i de temes que comenten els seus companys quan es veuen, perquè ho han vist per Instagram o TikTok, xarxes socials que ell tampoc té.
"No vull que em controlin!"
La Dolors Budó (Figueres, 1949) és un altre exemple. A través de la Laia, la seva filla que va respondre a la crida feta per aquest mitjà per buscar testimonis sense mòbil, coneixem el seu cas. “Ella no vol mòbil perquè simplement no el necessita i no vol que la controlin”. Amb la seva mare es comuniquen pel xat de Facebook, per on fan videotrucades gràcies a la tauleta que la Dolors té a casa. “La mare no n’ha tingut mai, i mai en tindrà, i mira que l’hem intentat convèncer!”. El fet de no tenir mòbil no li ha impedit mai comunicar-se amb ningú, explica la Laia, que es queixa perquè li toca mantenir la línia del fix amb els corresponents 20 o 30 euros mensuals. Un fix on, al costat, encara té una agenda amb tots els contactes per recordar els números de telèfon i mòbils de tot el seu entorn. Però, a banda dels avantatges que li suposa no tenir mòbil, com estalviar-se les trucades comercials, buscar endolls per tots els racons per carregar la bateria o que et puguin localitzar en qualsevol moment, no tenir-ne també pot portar preocupacions, com la que li va passar fa poc quan va anar al metge. “La mare tenia hora a les 11 h i eren les 14:30 h i encara no havia tornat a casa. Clar, tots patíem per si li havia passat alguna cosa i no podíem contactar amb ella. Per sort, tot va quedar en un ensurt perquè li van posposar la visita!”.[blockquote]"M’estalvio les trucades comercials, buscar endolls per tots els racons per carregar la bateria o que et puguin localitzar en qualsevol moment"[/blockquote]
En la mateixa línia ho veu en Pedro Paz (Barcelona, 1952). Per a ell, no tenir mòbil avui dia ha estat una decisió totalment premeditada i presa a consciència. “No tinc mòbil perquè sempre he pensat que tenir-ne en les circumstàncies actuals és com tenir segrestada la vida”. Entre els avantatges que en Pedro hi troba, en destaca el fet de no estar localitzable a les hores que els altres volen. Utilitza el fix per comunicar-se amb el seu entorn i se sap de memòria tres contactes comptats, el dels familiars més propers. “Mai m’he envoltat de gent que m’hagi fet cap mena de pressió perquè me’n compri un, ara bé, sí que sense pressió, però amb recomanació, sento veus que em diuen que seria convenient que tingués mòbil”. Ara per ara, però, encara no ha trobat l’excusa ni el motiu per tenir-lo.
Davant de la pregunta de com actuarien en cas d’imprevist com, per exemple, si el cotxe els deixés tirats a una carretera secundària a les 2 h de la matinada, ho tenen clar. “Deixaria el cotxe a un indret visible i caminaria com hauríem fet 30 anys enrere”, diu en Pedro, a diferència d’en Llorenç, que ho veu com una “hipòtesi catastrofista, on en el pitjor dels casos tocaria esperar o fer ús del mòbil que té la seva dona i que utilitza en cas d’emergència”.
Ni l’Ivo, ni en Llorenç ni en Pedro descarten l’opció de tenir mòbil més endavant. Tot i que ara per ara no el necessiten, mai se sap cap on anirà el futur, comparteixen. Per això, deixen la porta oberta a l’opció de comprar-se'n un. Una opció que sí que descarta la Dolors, que té clar que mai en tindrà perquè no el necessita i així ja viu bé. Més enllà de no tenir mòbil, si alguna cosa els uneix a tots, és que han trobat altres canals que els funcionen per comunicar-se i per entretenir-se, deixant de banda el mòbil com una necessitat bàsica sense la qual no puguin viure.
Per elaborar aquest reportatge i les entrevistes corresponents, val a dir, però, que d’alguna forma o altra ens hem acabat comunicat via mòbil, fos a través de tercers o perquè els familiars més propers van respondre a la crida que vam fer per Instagram i que ens va conduir a tots els testimonis entrevistats. Una mostra més de la dificultat que suposa viure desconnectat d’aquest univers paral·lel, el qual alguns encara s’hi resisteixen i no en volen formar part. Al cap i a la fi, hi haurà qui tampoc té cotxe o unes vambes a l’armari i ningú els jutjarà ni els qüestionarà; per què ho hauríem de fer cap a tots aquells que decideixen no disposar de mòbil? Tal com diuen i coincideixen ells, així eviten moltes preocupacions innecessàries, ningú els controla i viuen molt més tranquils.
