La calç és un dels problemes domèstics més comuns i, alhora, més desiguals: no afecta igual totes les llars. La quantitat de calç depèn de la duresa de l'aigua de la xarxa que abasteix cada municipi, i aquesta varia molt d'un lloc a un altre —de vegades fins i tot entre barris i segons l'època de l'any— en funció de l'origen de l'aigua.

A bona part de Catalunya l'aigua tendeix a ser de duresa mitjana-alta, però no és una regla universal: hi ha municipis amb aigua clarament tova i altres amb aigua molt dura. Per això, abans de treure conclusions, val la pena conèixer la dada real de cada zona. Es pot consultar la duresa de l'aigua per municipis a Catalunya amb els valors oficials, o demanar una anàlisi de l'aigua a casa.

Per què varia tant d'un municipi a un altre

La clau és l'origen de l'aigua. Les aigües subterrànies, que han estat en contacte amb roques calcàries, solen arrossegar més calci i magnesi i, per tant, ser més dures. Les aigües superficials —embassaments, rius— acostumen a ser més toves. Com que moltes xarxes barregen fonts diferents segons la demanda i l'estació, la duresa d'una mateixa població pot canviar al llarg de l'any i variar d'un barri a un altre.

Què fa la calç a casa

El calci i el magnesi dissolts en l'aigua cristal·litzen amb la calor i s'adhereixen a canonades, resistències i aixetes. Els efectes més habituals són coneguts: l'escalfador i la caldera perden eficiència i s'avarien abans, la rentadora i els rentavaixelles duren menys, i apareixen taques blanques a mampares i aixetes que costen de treure. A les zones de costa i de segona residència hi ha un factor afegit: durant els mesos que la casa està tancada, l'aigua que queda a les canonades deixa la calç seca i incrustada, i els problemes apareixen justament en tornar.

Com saber la duresa de la teva zona

La manera més fiable és consultar la dada oficial del teu municipi —el SINAC en publica els valors— o mesurar-la a casa. La classificació habitual: per sota d'uns 150 mg/l, l'aigua es considera tova; entre 150 i 250 mg/l és intermèdia; per sobre de 250 mg/l ja parlem d'aigua dura, on la calç es nota temporada rere temporada.

Quines solucions hi ha (i què fa realment cadascuna)

Convé ser honest, perquè no tots els sistemes fan el mateix:

• Un descalcificador amb sal (intercanvi iònic) estova l'aigua i elimina de debò el calci i el magnesi. És la solució de més capacitat davant d'aigües dures.
• Els sistemes sense sal no eliminen la calç ni produeixen «aigua tova» —això només ho fa el de sal—, sinó que condicionen l'aigua perquè la calç no s'incrusti. Són còmodes, sense sacs de sal ni abocaments, i encaixen bé en pisos i segones residències.
• L'osmosi inversa millora l'aigua de beure de l'aixeta de la cuina; no tracta tota la casa.

Molts descalcificadors d'aigua es combinen amb osmosi per cobrir les dues necessitats: la calç de tota la casa i l'aigua de beure. Sigui com sigui, el més important és partir de la dada real de casa teva —la duresa concreta de la teva xarxa— i no d'una recomanació genèrica. Amb aquest punt de partida, decidir quina solució convé (o si en cal cap) és molt més senzill.