La síndrome de les cames inquietes no només afecta el descans nocturn, sinó que també pot tenir conseqüències sobre l’estat d’ànim. La neuròloga i membre del Grup de Trastorns del Moviment i de la Conducta durant el Son de la Societat Espanyola del Son (SES), Laura Lillo, alerta que aquest trastorn augmenta "el risc de depressió, ansietat i, fins i tot, de suïcidi".
Lillo explica que la síndrome també interfereix en les activitats quotidianes que requereixen mantenir-se en repòs durant una estona, com sopar, anar al cinema o al teatre o viatjar. "En ser incapaços de mantenir-nos en repòs, els símptomes impedeixen el son nocturn", assenyala.
Amb motiu del Dia Mundial de la Síndrome de les Cames Inquietes, que se celebra aquest dimecres 23 de setembre, la neuròloga recorda que al voltant de l’11,6% de la població espanyola podria patir aquest trastorn. Les formes més greus afectarien entre el 2% i el 3% de la població, i sovint els símptomes s’interpreten erròniament com a conseqüència de l’ansietat, segons explica Lillo.
Una necessitat imperiosa de moure les cames
La síndrome de les cames inquietes és una malaltia neurològica que altera el processament sensitiu-motor i provoca sensacions anòmales a les cames que desencadenen en una resposta motora destinada a alleujar-les i fan que la persona senti una necessitat imperiosa de moure les cames durant els períodes de repòs. El moviment acostuma a alleujar els símptomes, de manera que els pacients poden arribar a haver d’agitar les cames o aixecar-se i caminar per trobar alleujament.
Pel que fa a les causes, Lillo assenyala que només es coneixen parcialment: "Hi ha una predisposició genètica, però no es tracta d’una malaltia que es pugui heretar a través de mutacions concretes, sinó d’una probabilitat més elevada de desenvolupar-la associada a determinades variants genètiques comunes", explica.
El retard diagnòstic pot superar els deu anys
Un dels principals problemes de la síndrome és el retard en el diagnòstic. Lillo considera que, davant dels signes típics, identificar el trastorn és "relativament senzill" i es basa en el reconeixement dels símptomes, però els estudis indiquen que el diagnòstic pot arribar més de deu anys després de l’inici de la simptomatologia. La neuròloga explica que manca de coneixement de la malaltia, tant entre els professionals sanitaris com entre els mateixos pacients, contribueix a aquest retard i fa que moltes persones triguin a consultar i que, quan ho fan, els seus símptomes s’atribueixin a l’insomni o l’ansietat.
