L’aplec de catalans a Perpinyà, el 29 de febrer passat, anà força més enllà del càlcul que se’n feien els organitzadors. Oh, i encara diu que hi hauria hagut força més gent si no arriba a ser pels embussos que es produïren en les carreteres d’accés a la injusta línia de la frontera. Dic injusta perquè si tenim una Catalunya partida entre sud i nord és per la mala bava dels dos estats veïns a qui sempre la nació catalana, per la seva entitat i per la seva diferència específica en llengua, cultura i identitat ha fet nosa i tots dos han tractat de perjudicar-la i han intentat d’esborrar-la del mapa. Diu que els gendarmes francesos aturaven el vehicles, autocars, turismes de catalans i el sotmetien a un escorcoll onerós per tal de destorbar i fer malbé l’afluència puntual a l’hora de l’acte a Perpinyà, al migdia.
   Tot català, sigui del sud, sigui del nord, ha de tenir ben clara la història sobre la partició de Catalunya al segle 17. Els representants dels dos governs, francès i espanyol, es reuniren en l’anomenada Illa dels Faisans, al mar cantàbric, i prescindint del tot de la Generalitat, que era el govern legítim de Catalunya, decidiren que el territori que s’estén en direcció nord a partir de les Alberes fins a les Corberes, i que conté part de la Cerdanya, tot Rosselló i el Conflent, passava a ser francès. El govern francès hi anava empès per la fam d’eixamplar el seu territori ─la grandeur de la France─, fam manifestada tantes vegades sobre aquest terreny esmentada en la història, i el govern espanyol donava, sense que fos seu, aquest territori a França perquè no s’hi parlava castellà i per debilitar Catalunya, perquè tenia prou clar que al llarg de la història voldria ser independent. Catalans d’avui, no aguantem aquest greuge, aquesta bufetada a la cara dels catalans, i estem alerta respecte al bon moment històric favorable a la nostra reunificació. Ens han tractat com a raça barata i sense drets, a la que es pot clavar fàcil puntada. Cessió, de part de Madrid, d’un territori que no era seu, prescindint del dret de la Generalitat i de la voluntat dels catalans del sud i del nord i, per tant, tractat invàlid i que clama reparació al cel.

  Ara bé, a Perpinyà, decidiren esperar els qui estaven de camí i  que anaven arribant. El senyor Puigdemont presidia la trobada i s’hi havia desplaçat des de Brussel·les, amb la senyora diputada exiliada, Ponsatí, i el també diputat exiliat Comín. El senyor Puigdemont féu el seu discurs vibrant, animà els catalans a no defallir imitant la fidelitat, el coratge i l’exemple dels nostres presos polítics i a lliurar la batalla final per a obtenir la nostra plena sobirania.
  Aquí algú l’ha qüestionat i li ha demanat “amb quines armes pensa lliurà aquesta batalla final?” És a dir, n’hi ha molts, dintre i fora de casa, que consideren el senyor Puigdemont i tots aquells que volem ser lliures i sobirans, uns mers bufanúvols. A un dret tan obvi i natural com és el de ser lliure una nació hi oposen escepticisme, mala premsa i tot sovint burles. La qual cosa manifesta com estan els criteris respecte a la llei natural i als drets humans. I l’impediment impossible és la negativa rodona i inamovible del govern espanyol.

  Doncs bé, si som humanitat, si és que hi ha d’haver dignitat i respecte a tots els pobles, si és que hi ha democràcia, les armes que utilitzarem per lliurar la batalla final que ens guanyi el dret a ser sobirans a casa nostra és la pau, és la fidelitat no agressiva a un dret humà nostre, és el respecte a l’enemic però l’enteresa a fer-li veure que no ens por emmordassar més amb la seva incomprensió i la seva oposició incondicional a què treballem per la nostra auto determinació, és la llibertat d’expressió negada escandalosament per jutges i govern espanols. Les armes de la pau i de la no violència, però les de la constància i les de la fidelitat al nostre dret.

  Fins el senyor Artur Mas, que fou present a l’acte de Perpinyà, té plena confiança en la nostra campanya per la llibertat i assegura que cal seguir la línia unilateral com férem amb el referèndum de l’1 d’Octubre. El govern de Madrid mai estarà d’acord a reconèixer el nostre dret, és impossible. Doncs treballem-hi prescindint de la seva negativa i de la seva oposició. Ell té armes, exèrcit, guàrdies civils, que són les pitjors armes, fusells, canons i tancs blindats. Nosaltres no tenim res d’això. Tenim l’esperança que les institucions internacionals, l’Europa Unida, l’ONU, es cansaran dels abusos polítics i de les sentències iniqües dels jutges castellans contra nosaltres i ens ajudaran a ser lliures. Utopies? Volem creure que no. L’esdevenidor ho dirà i tant de bo que sigui prompte.