Celebràrem el dinar de Thanksgiving Day tres famílies salvadorenques, amb un cap de casa hondureny. Ens gaudírem de l’indiot rostit, amb la salsa, el puré de patata, i la pastanaga corresponents, i del pumking pie, el “pastís de carabassa”, que no hi pot faltar mai. Allò més saborós, però, fou l’esperit familiar que regnà durant l’àpat.
  Els caps de casa s’embrancaren en la discussió de si Trump teixí l’afer dels mil immigrats honudrenys, amb refinada astúcia de gat vell, per aturar-los a la frontera amb Mèxic i guanyar un positiu en el concepte dels republicans, dels més conservadors i prejudiced, dels més xovinistes i enemics de la infiltració de  “morts de fam” al seu país. Un deia que el President americà havia untat amb milionets de dòlars el govern d’Hondures i que també n’havia repartits entre uns quants delegats i fins entre el ramat de pobra gent feta carn de canó de les seves cruels audàcies perquè tot li sortís llis i bé, i ells puguessin sobreviure. Aquest era el fons bàsic del debat i les divergències d’opinió respecte a matisos del fet brut no l’alteraven pas.
   Després en alguna conversa esporàdica que vaig tenir amb algun hispà més, em fou confirmat aquest substrat bàsic. De manera que míster Trump es dóna el luxe de posar en peu de rebel·lió mil ciutadans d’un país pobre, enganyant-los i sotmetent-los a desenganys i sofriments innecessaris –amb total fredor respecte al calvari i mal tràngol que imposa a una colla de mares i de criatures. Tots convertits en instrument de les brutes intencions d’un ambiciós polític que ha d’instrumentalitzar els pobres per a guanyar un crèdit, entre els seus, perquè l’aguantin en el poder. Perquè ho necessita, regna en el país una sorda oposició a la seva persona, que té una imatge antipàtica i, segons com, d’ogre, de mal veure i rebutjable als seus contraris. Però bé n’hi ha que el suporten i li fan la gara-gara precisament per les mateixes raons que altres el refusen.
  Cal dir que és absolutament impossible que un miler d’hondurenys es posin d’acord a integrar una expedició tan dubtosa, tan riscosa, i que es deixin rifar fàcilment per anar a patir per aquests mons de Déu; que tampoc no són tan babaus, que prou que tenen bona nassada per a afinar marranades. Ja que la mateixa pobresa i l’instint de supervivència els esmolen.
  Al meu veure, aquest és el gros crim que cometen avui dia els polítics en general, l’ús de la violència, ni que sigui camuflat sota pretexts humanitaris, el menyspreu dels pobres, dels desarmats i dels indefensos, ús de la violència que en les altes esferes dels governs poderosos en armament, però no en categoria humana i no en acceptació de llurs pobles, es tradueix en guerres sanguinàries i devastadores de nacions i d’estats sencers, amb finalitats de lucre material o per a afavorir certs altres poders iguals que ells mateixos, i que són excloients d’altres nacions i de pobles sencers. Poso per cas els palestins, els pàries de l’India, molts negres dels països asiàtics, el corsos, els bascos, els catalans que es manifesten a milions a favor de la seva sobirania nacional i són fets objecte de befa pels del PP –el aquelarre de los catalanes, de Pablo Casado− i desatesos pel govern central. Món polític amanit d’odi, de violència i de menyspreu pels de sota i esclafats per sistemes d’indecent inspiració, vet-ho aquí.
Pere Ortís.