El Govern de la Generalitat i l’Empresa catalana veuen clara la conveniència de construir el tren de via ampla, i potser una autopista proporcionada, que siguin com el cordó umbilical que connecti amb els altres països mediterranis i n’importi la saba europea de la resta. Una passa endavant molt seriosa de Catalunya per fer-se més gran, perquè creixi més en l’ordre econòmic i tingui més iniciativa i autonomia en el concert de les nacions lliures d’Europa. I per això el Govern de Madrid no el vol construir aquest Corredor Mediterrani. No vol que Catalunya se li giri més d’esquena, per això inverteix tant de pressupost en la capital d’Espanya i fa l’orni i no cedirà mai respecte a aquesta millora que tant beneficiaria Catalunya.

Perquè entraria amb ple contacte amb nacions tan riques i afins com és ara Occitània, amb qui ha compartit anys d’història i d’unitat gloriosos, amb Itàlia i les seves nacions riques del nord, amb les recentment independitzades repúbliques de Croàcia, Bòsnia Herzegovina, on s’estén i s’expansiona la prosperitat d’Alemanya i de Suïssa, abaratiria el cost de la comunicació i amb això afavoriria l’intercanvi de gent, de cultura, d’obrir-se al món i de compartir riquesa per al bé de tots.

I arribem a topar amb allò de sempre: la nostra dignitat, la nostra Sobirania. Perquè no ens dignifica gens que romanguem sota la grapa d’un Estat que ens manté ofegats, i que per res del món vol que ens li escapem i ens manté amb el dogal al coll, perquè no aixequem la veu i els veïns europeus s’adonin que la democràcia espanyola és una falsedat com una casa.

Catalunya en l’actual situació, una “actualitat” que ja fa tres-cents anys que dura, és com l’ocell poderós que s’ajup per a envolar-se i en té al costat un altre de més fort i gelós que no li deixa prendre el vol. No és just. Heus aquí una de tantes raons perquè hàgim de treballar per guanyar-nos la llibertat i perquè puguem verificar allò que ens convé , i que és just, i uns altres ho obstaculitzen, amb odi, i perquè Catalunya els estigui sotmesa i ells puguin manipular-la a favor seu.

És clar, sempre anem a parar al mateix factor. I és que és lògic, car la raó fonamental que Catalunya estigui tan encongida i vigilada perquè no pugui adoptar cap mesura d’alliberament, és la contínua trava que des de Madrid imposen al primer indici d’iniciativa que presenti. No és just, i així no es pot pas viure. Ciutadans i capdavanters de Catalunya ho haurien de veure això i de donar-ho a entendre al món. I al més atansat a nosaltres, més. Perquè hi h altres nacions que es troben en un patiment com el nostre i cal fer-los justícia a tots.

De moment qui mana a Europa són els estats, els quals no volen que les seves nacions respirin l’oxigen de la llibertat i de la pau. Hi ha pau a Europa ─llevat a Ucraïna, que és víctima d’un colós que no se sap si és asiàtic o europeu─, però és la dita “pau del cementiri”, és a dir una pau imposada pels Estats amb injustícia, ignorant els drets humans dels ciutadans. Però cal a poc a poc desintegrar aquest domini i parar atenció als signes dels temps que indiquen que “l’Europa dels Estats, no, i “l’Europa de les Nacions, sí”. Aquest ha de ser el propòsit comunitari de totes les nacions europees.