Quina tristesa m’ha produït assabentar-me que moltes dones al Japó, d’edats molt avançades i pobres de solemnitat ―després d’haver treballat tota la vida―, viuen en una solitud no desitjada i prefereixen delinquir per poder anar a presó.

 Com ha de ser la seva vida perquè una cel·la sigui millor refugi que la pròpia casa?

 Tristesa de llàgrimes cara avall.

 Els seus delictes són menors, són petits furts. Una d’elles, avergonyida, però decidida per no poder suportar més ni la pobresa ni la solitud, va entrar en un supermercat per robar un quadern de mots encreuats. Molt econòmic i portant els iens necessaris a la bossa per la vergonya que li feia. A ella, li sobraven iens perquè es podia permetre una compra d'oci. La majoria roben menjar.

 Cal dir que els homes també s'hi han habituat. Per què? A la presó, unes i altres gaudeixen d'una correcta alimentació, reben atenció mèdica gratuïta, tenen accés a les cures imprescindibles per a la gent gran i, sobretot, se senten acompanyats.

 El Japó és una de les societats més avançades però, amb això, fem referència especialment a tecnologia, innovació, infraestructures, seguretat...

 Segons informes com el World Happiness Report, Japó té una taxa mitjana de nivell de felicitat. Els toca viure sota una forta pressió social i laboral amb jornades molt llargues i molta exigència. Són poc donats a l'expressió emocional. Pateixen molta solitud i aïllament. Acaten molta desigualtat de gènere i una excessiva pervivència dels rols tradicionals.

 Finlàndia, per exemple, tot i tenir una taxa d'alcoholisme molt alta, porta molts anys sent capdavantera en felicitat.

 Al Japó, el nombre de preses de més de 65 anys s'ha quadruplicat en els darrers vint anys.

 Akiyo, una presonera de 81 anys per un frau menor i protagonista d'un informe sobre la situació d'aquestes dones, va expressar la magnitud de la seva tragèdia amb aquestes paraules: «Potser aquesta vida és la més estable per a mi»

 El problema també té a veure amb l'envelliment general de la població. No ens hi trobarem nosaltres, també, aviat? Quanta, quanta tristor.

 Perquè solitud i pobresa no és exclusivament una cruel paradoxa per a la gent gran japonesa. Arreu, molts homes i dones, sense suport ni afecte, poden arribar a percebre que la llibertat fora de la presó és més tràgica que la companyia dins de les parets d'una cel·la.

 I és que ens cal saber què hem d'exigir a la nostra societat. Preferim robots que facin les nostres feines o persones que ens facin companyia. Què és la felicitat? Parlar per xarxes capdavanteres o tenir qui ens abraci quan es faci fosc?