El nostre resi Ferran el Catòlic es casà amb la reina Isabel I de Castella i en aquell moment començava la nefasta unió amb Castella, unió de fet, puix que el més probable és que no estigués en la ment de cap dels alts i baixos protagonistes, d’un costat i de l’altre. Se’n feien a milers de bodes entre prínceps, que no necessàriament implicaven la unió dels dos estats, de les dues nacions, del que fos. Ara bé, Isabel morí bastant abans que Ferran, dotze, tretze anys –tant de bo que no fos per culpa del tanto monta, monta tanto−, i Ferran, després d’adonar-se de quin pa llescaven en aquella unió, i no disposant d’un hereu viable del seu regne, es casà en segones núpcies amb Germana de Foix, per tal d’heure’n un hereu que fos el seu successor a la corona d’Aragó-Catalunya i així escapar-se del domini de Castella.

    Aquesta dama tenia sang reial, puix que era filla d’un germà de Lluís XII de França i d’una dama noble francesa. Si no ho recordo malament era nata a Narbona, dintre la demarcació de Foix, presidida per un solemne castell. Bé, l’hereu, home, nasqué, però morí al cap de quatre dies –altres fonts diuen que morí en nàixer. I el pobre Ferran ja no hi pogué fer res més. La frustració se l’endugué a la tomba.

  Morí el rei Ferran i tot semblava indicar que la seva vídua, Germana de Foix, havia de ser, pel cap baix, la regent del regne mentre no arribés un legítim hereu trobat entre la parentela del rei Ferran que prou sembla que era extensa. El rei i emperador que aleshores governava la forçada i no volguda unió era Carlos I, d’Espanya, i V d’Alemanya, i amb la seva reial sagacitat nomenà Germana de Foix virreina del País Valencià i així l’acontentà a ella, si més no la distreia perquè no l’atabalessin els fums de voler heretar la corona del seu marit, mentre reservava per a si mateix la d’Aragó-Catalunya. 

    Amb això donava origen a les típiques jugades dels successius governs de Madrid atraçades a mantenir Catalunya subjecta per sempre més a la seva fèrula. Abans que reconèixer el dret de Catalunya a decidir el seu destí, s’estimen més desobeir la Llei Natural i no reconèixer els drets humans del catalans. Amb això tenim escrita la història d’aquella malastruga unió que tant de mal ens ha fet, i ens fa, fins als nostres dies.    

Tenim a la vista ara, quin és el resultat paupèrrim d’aquella història de persecució de la identitat catalana i de la nostra llengua perquè ella és l’expressió més genuïna de la nostra nació. El resultat d’estar sotmesos més de tres segles a qui viu a disgust per l’existència de la nostra nació i de la nostra llengua és el que presenta l’actual panorama: Irritació suprema perquè els catalans fem per ser lliures celebrant un referèndum que per Llei Natural ningú no ens pot negar, fúria contra nosaltres de part de la guàrdia civil, instrument violent de repressió dels drets naturals del catalans.

Judicis del Tribunal Supremo basats en l’odi i la indignació contra els catalans per intentar de complir amb el seu dret a l’auto determinació, a base de calúmnies de part dels membres del Tribunal Supremo, calúmnies de traïdoria, de rebel·lió, de cop d´estat, de terrorisme per tenir una raó, un motiu que no tenen per empresonar els nostres capdavanters polítics i condemnar-los. Anys de presó! Venjança indigna, vulgar, que els seus autors celebren com un encert Supremo.