Els enemics de Catalunya troben que, comparats amb el desig d’enfonsar-la que amaguen, no tenen prou arguments per a acusacions que tinguin cap i peus i justifiquin el mal que li han fet negant-li la llibertat i tancant a la presó els capdavanters que es decidiren d’una vegada a escoltar el poble català de debò i declarar Catalunya una República Lliure i Sobirana. No tenim arguments i acusacions prou pesats? Doncs inventem-los! Tot, qualsevol enormitat, abans que veure Espanya partida, que això és metafísicament impossible. I no ho podríem aguantar pas!

   Així veiem com el Tribunal Supremo ha hagut de valdre’s de l’acusació de terrorisme respecte als qui van anar a votar l’1 d’Octubre, repel·lint l’atac violent dels guàrdies civils que foren els angelets custodis dels catalans i no tractaren ningú malament i a més ha hagut, el Tribunal Supremo, d’acusar-los de “traïdoria” i de malversació de fons públics. Que mai uns fons públics seran tan ben utilitzats com per alliberar un poble de l’injust govern que pesa damunt seu, de segles. ¿Això ha fet un Tribunal integrat per jutges savis i imparcials, que saben deixar l’odi i els prejudicis de banda quan és l’hora crítica de dictaminar d’acord amb la JUSTÍCIA i ni saben veure que actuen en causa pròpia? ¿Qui els farà JUSTÍCIA a aquests jutges inics?

  Així és com veiem que denigren tant com poden, jutges i enemics de Catalunya, els nostres capdavanters que han tingut la valentia i la visió de declarar Catalunya Lliure. Fa poc que hem vist Puigdemont acusat de covard perquè fugí a protegir-se a l’estranger, ja que a casa se l’hauria carregat i hauria anat a petar a la presó. Diu que abandonà el vaixell que s’enfonsava, quan el capità del vaixell ha de ser l’últim que l’abandoni. Acusació que, es veu d’una hora lluny, la suggereix la múrria i la frustració perquè se’ls escapà a bona hora. Va fer molt ben fet, l’Honorable Puigdemont, de fer-los botifarra i d’escapar-se’ls en plena fam per arrestar-lo, tancar-lo a l’autobús de la guàrdia civil i anar a tancar-lo a la presó, com feren amb els altres presos confiats en la bondat del món. I és que ara Puigdemont  ha internacionalitzat el problema de Catalunya i això ja és massa, mereix tot el dictamen cruixidor i terminant de la justícia “espanyola”, que és l’única que sap administrar el Tribunal Supremo. Reparem que al món de JUSTÍCIA tan sols n’hi ha una ─ja hem dit manta vegada que la JUSTÍCIA no admet cap adjectivació localista, és una i universal, i prou.  

    Al mar el vaixell s’enfonsa, pitjat per la força irreflexiva dels elements, el vaixell de Puigdemont s’enfonsava pitjat per la mala bava reflexiva del jutge  Llanera i del Tribunal Supremo. Esperaven amb candeletes d’arrestar Puigdemont i tancar-lo a la presó i, que se’ls escapés, no li perdonaran mai. L’home els veié venir i amb això ha fet un gran bé als catalans. Aquest cas, i els segles que fa que els catalans la ballem sota un poder que ens odia i ens maltracta, fan que Àngela Merkel digui que “Si jo fos catalana, també seria separatista”. Heus ací la “internacionalització” del nostre problema, la qual no s’esqueia si Puigdemont aguanta al vaixell. Els estrangers que estudiïn la trajectòria de Catalunya sota el poder de Castilla, si són intel·ligents, faran com Àngela Merkel. 

   Els catalans ho tenim malament sota el govern d’un país que es creu que ha nascut per dominar-ne d’altres. Ho té tant als ossos, i ho ha fet tant, que no pot entendre que els oprimits que vol mantenir sota la sola de la sabata, se la treguin de damunt. Es nega a tenir sentit comú, es nega a entendre la humanitat tal com és, es nega a llegir els signes del temps que marquen una Europa integrada per les seves nacions i no pels seus estats. Ho sentim, però no hi podem combregar amb aquests absurds en ple segle XXI. I és clar que mirarem per nosaltres, per la nostra dignitat de poble lliure, amb pau, sense  armament, però amb constància i consciència del nostre dret a l’auto determinació.