Sí, aquesta és l'expressió, la cara que ens ha quedat a tots quan hem sabut que havies mort. Una cara de consternació absoluta i d'emprenyamenta amb el món. No deixaves indiferent a ningú, tenies alguna cosa especial que feia que la gent t'estimés.

Joan, aquest és l'article que no hauria d'haver escrit mai i el que em resulta més dolorós d'escriure de tots els que he fet fins ara. Estava acabant de repassar l'article per entregar al diari quan he llegit la notícia "Mor un treballador de Sant Antoni de Vilamajor en un jardí de Girona". Un senyal d'alarma s'ha disparat dins meu, no volia creure que aquelles inicials eren les teves, amic. Fins que m'han confirmat la desgràcia. I llavors he sabut que t'havia d'escriure aquest petit i modest homenatge.

Aquesta vegada no podrem comentar l'article, no em podràs donar la teva opinió. Sento una tristor immensa per la teva mort. Marxar als 46 anys quan tenies tantes coses per fer, tants projectes, és tan injust que no trobo les paraules.

Et recordarem amb aquella rialla fàcil, amb un optimisme encomanadís; amb la bici enganxada al cul; amb un ramell de nens penjant (els teus i els que convingués); amb una energia vital increïble; amant de l'escalada i de la música... El teu grup, Els Sokarrats, com sentiran el teu buit, quantes músiques et quedaven encara per interpretar a la bateria.

Fa tres dies recomanaves el darrer llibre que havies llegit, "Ánima" d'en Wadji Mouawad, i amb aquell to tan desenfadat i divertit escrivies: "En la meva personal escala es troba a la posició: Bo de collons!" I el vam estar parlant. Bon lector, crític i exigent, no t'estava bé qualsevol cosa.

Independentista i molt fan del Rufián, esperaves amb il·lusió el dia que arribaríem a ser un país lliure. Et treien de polleguera tots aquests ionquis del franquisme. I no te n'estaves de comentar l'actualitat amb un to crític. Com quan aquesta setmana et referies a la famosa exposició del Born "Tot el meu suport a aquell veí anònim que li ha fotut mitja dotzena d'ous a l'esmentada escultura." Així eres tu, Joan, sense pèls a la llengua!

Quina broma de mal gust és aquesta que t'hagis mort per accident, suposadament, en fallar-te la corda on estaves lligat mentre netejaves els jardins verticals de la Biblioteca Carles Rahola de Girona? Tu que eres un amant de l'escalada.

Demà no llegiràs aquest article que voldria no haver escrit mai. I tampoc no el comentarem, ja no en podrem comentar cap més. Però vull que sàpigues que ets de les persones més autèntiques, íntegres i felices que he conegut mai. No suportaves la hipocresia i la falsedat. Si en aquesta vida hi hagués més gent com tu, sempre anant de cara, segurament les coses serien ben diferents. Encara recordo la teva rèplica a un comentarista anònim d'un dels meus articles, em vas fer costat demanant respecte i dient que amagar-se rere l'anonimat era una covardia.

Estaves fet un "paràs", sempre al peu de canó. T'havia tingut de pare a l'escola i sincerament, dels millors. Has estat per als teus fills un gran model de persona. El que tu els has donat en aquests anys, hi ha molta gent que no ho ha rebut en tota una vida.

"Ai mareta, Joan!" ens has deixat ben fotuts a tots, MECAGUNTOT!! Allà on siguis fes que soni la música ben fort!