Com pot ser que un metge o una metgessa hagin d’estudiar i preparar-se durant pràcticament deu anys, mentre que qualsevol idiota amb fums pot dedicar-se a la política sense cap filtre d’aptitud?
Com pot ser que per exercir de funcionari públic s’hagin de passar unes oposicions per demostrar la teva suficiència, mentre que qualsevol gandul ambiciós pot arribar a governar i decidir en nom de tots, amb l’única expertesa que la de llepar culs i remenar la cua?
Perdoneu-me, però hi ha coses que són intolerables. I em sap greu generalitzar, perquè soc conscient que també hi ha moltes persones de bona fe i perfectament preparades que sacrifiquen la seva vida i entren en política per una vocació i una voluntat sinceres de servei públic, i que és molt injust que se les qüestioni i se les fiqui al mateix sac que a tots aquells desaprensius que han triat aquest ofici únicament per satisfer el seu egocentrisme, sortir a la foto i menjar del plat dels altres. Pocavergonyes que treballen d’això i viuen de tots, però que no treballen per a tots, ja que la seva empresa i a l’únic a què deuen lleialtat són ells mateixos i el partit.
Potser el que diré ara pot semblar contradictori i, molt probablement, pot ser controvertit, però la política està mal pagada. M’explico: no pot ser que qualsevol comandament intermedi d’una multinacional cobri el mateix, o més, que el president de la Generalitat. Mentre això sigui així, on us penseu que preferiran treballar els professionals més qualificats? Si es posés al capdavant del país al CEO d’una cotitzada i el seu Govern fos un veritable Comitè de Direcció, amb dones i homes preparats i amb àmplia experiència en les seves respectives atribucions per afrontar temes i moments crítics amb la màxima eficiència, les coses ens anirien d’una altra manera. Es podrien discutir les ideologies i les prioritats programàtiques de cada candidat, però l’execució de qui governés tindria unes garanties contrastades. Jo n’estic convençut, i crec que tot el que estem veient al País Valencià aquests dies n’és una evidència dramàtica i sagnant. I és que dirigir qualsevol administració a base de canapès, cara dura i rialletes és molt fàcil, però quan la realitat et vomita a la cara, la teva incompetència queda al descobert i no pots evitar que se’t vegin les vergonyes.
Perquè quan aquell senyor surt davant de tothom el dimarts al migdia i diu que el temporal es desplaça cap a “Cuenca”, ignorant totes les previsions i els avisos de l’Agència Estatal de Meteorologia, no està pensant en el seu país, sinó en com defensar que la primera decisió que va prendre quan va entrar a governar, de la mà d’un partit antidemocràtic i negacionista, fos la de tancar el “chiringuito” de la Unitat d’Emergències Valenciana. Perquè quan rebutja l’ajuda que se li ofereix des de Catalunya, però s’afanya a agrair únicament la solidaritat de les comunitats autònomes governades pel seu partit, no té al cap les necessitats reals de la seva gent, sinó la factura política que haurà de justificar davant els seus dirigents i -potser- pagar a les properes eleccions. Perquè quan es posa l’armilla taronja per sortir a la televisió, no ho fa per anar a treure fang, sinó perquè el fang no l’empastifi a ell.
Qualsevol empresa de dimensions aproximades que presti un servei essencial a la societat té establerts uns protocols i uns comitès de crisi transversals, sempre a punt i amb els seus membres, titulars i suplents, localitzables, per si esdevé qualsevol incident rellevant no perdre ni un minut de temps i actuar amb la màxima celeritat, activant els mecanismes i recursos organitzacionals, operatius, humans i de comunicació oportuns per adaptar-se a la nova necessitat. Perquè és la seva responsabilitat, ja que de la seva activitat, o la seva inactivitat, en pot dependre el ser o no ser dels seus usuaris o clients.
És molt estressant, és veritat, i no tothom té la personalitat o la voluntat per assumir-ho. És legítim i, si és així, no passa res. A la hostaleria, la construcció i molts altres sectors no troben gent per treballar, i aquest compromís no és tan vital, malgrat que siguin feines igual de dignes i, en el cas de molts, molt més dignificants. Però els polítics grimpadors miren amunt, com les rates quan fugen d’un vaixell que s’enfonsa. Perquè de blablablà en saben molt, però arremangar-se no els ha fet mai massa gràcia.
I jo em pregunto, tornant a la gestió de la DANA que ha fet la Generalitat Valenciana, si el famós Article 155 contempla que “si una comunitat autònoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen”, el Govern de l’estat pot prendre-li les competències, i l’Article 15 del Títol I sobre Drets i Deures Fonamentals de la mateixa sacrosanta Constitució resa que “tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral”; veient el que ha passat, i amb l’experiència que tenen en fer-ho, no s’hauria d’haver activat?
Segurament no pot ser i jo només soc un ignorant de sang calenta, ja ho sé. Però quan algú va escriure que “són més perillosos per inútils que per corruptes”, vaig pensar que tenia raó.
Ara, la gent demana dimissions, però no n’hi ha prou. La catàstrofe natural potser va ser inevitable, però la magnitud de la tragèdia, quantificada en centenars de víctimes mortals i la ruïna econòmica de milers d’afectats, ha arribat a aquest extrem per la maliciosa gestió d’uns polítics per a qui només plegar és una factura massa barata. El preu just? És tan bèstia el que ha passat, que només la seva consciència pot dictar-los com pagar, però jo no podria viure amb tot aquest dolor a la consciència i actuaria en conseqüència. A veure què fan ells…
He escoltat a la ràdio que l’alcalde d’una de les localitats més damnificades deia, sincerament afectat, que ara això no toca, i segurament té raó. Ell és allà, amb l’ànima partida, però donant la cara, i es mereix que tots els que ens ho mirem de lluny li respectem l’opinió. El que cal ara és ajuda, i la solidaritat de la gent és l’únic brot verd enmig d’aquest fangueig tan espantós, demostrant que “sols el poble salva al poble”, que cantava Berri Txarrak.
En qualsevol cas, i ja per acabar, demano disculpes per si algú s’ha pogut sentir incòmode amb tot això que escrit, però que no s’hi atabali. Aquesta és una secció de ficció i qualsevol semblança amb la realitat és una puta coincidència.
Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, comunicador i activista cultural. Ha publicat poesia, literatura infantil, relats breus i teatre, havent estat reconegut amb diversos premis arreu dels Països Catalans. Col·labora amb diferents mitjans i participa habitualment en la conducció d'esdeveniments públics. Compromès en la lluita contra les injustícies, va presidir durant setze anys l'oenagé "Viatgers sense Fronteres", i el seu dietari poètic sobre la guerra a Ucraïna "Un llençol blanc" ha esdevingut una referència, en haver-se considerat una eina de cohesió social i de reivindicació de la pau.
Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, especialitzant-se en branding, tot creant dissenys per a empreses com Coca-Cola, Santiveri, Martínez-Bimbo o Marcilla. Ja com a freelance, ha treballat creant campanyes per Beself Brands, Associació Hepa o la imatge de marca i etiquetes de vi per a 'La Diferenta' viticultors. Ha combinat el grafisme amb la pintura per a Decorcuadros, decoradors i interioristes o botigues de mobiliari com Kibuc.