El cuc d'una castanya es va trobar amb el cuc d'un rovelló, es van caure simpàtics i van començar a conversar. Primer va sortir el tema del temps. Era una tardor plujosa que s'alternava amb setmanes de molta calor, i això a ells els agradava. Després van parlar de la família, d'on venien, de si tenien parents llunyans, i amb aquesta història hi van passar hores. De fet, quan es miraven l'un a l'altre i es comparaven, la semblança era notòria. El cos blanc, aquell moviment sinuós (els encantava la ballaruga!) i el cap negre, per no perdre'l mai, a menys que algun accident fortuït els partís per la meitat. Aquest va ser el tercer assumpte del qual van xerrar: el perill constant al qual s'enfrontaven, producte de l'eufòria amb què els seus màxims enemics collien, triaven i cuinaven -per devorar després- casa seva.
Arribats a aquest punt de la conversa, les seves inquietuds més existencials van prendre el relleu a les trivialitats amb què s'havien anat agafant confiança. El ser o no ser de Hamlet, el crit de Munch o la desesperança de Gregor Samsa eren dubtes que connectaven aquells dos cucs amb les angoixes més humanes. I és que, al final (o directament des del principi), quina diferència hi ha entre la vida d'un cuc i la d'una persona? Shopenhauer deia que no n'hi havia cap, que "el mateix que en l'home s'anomena voluntat, es troba també en l'animal". Instint de supervivència, res més. Però Darwin havia anat una mica més enllà.
"L'home amb totes les seves nobles qualitats (…) encara porta en el seu cos el segell indeleble de la seva baixa ascendència". Per poder arribar a aquesta conclusió, l'autor de L'origen de les espècies, primer, va haver de recórrer mig món. Avui dia, per adonar-te del primitivisme del nostre humà llinatge, no cal moure'ns de casa. Només fa falta fer una cerca amb el dispositiu que ara mateix teniu a les mans, i hi trobareu aquesta dejecció ignominiosa de la nostra condició, anunciada amb uns titulars que es repeteixen cada dos per tres, amb més o menys cruesa, amb més o menys sensacionalisme, però sempre més o menys iguals: Tres menors del Berguedà són denunciats per agredir sexualment una companya de l'escola i gravar els fets; Una nena víctima de bullying es va suïcidar, i alguns dels seus companys van celebrar la seva mort amb comentaris com "finalment està morta"; Detenen tres menors per intentar cremar un sense sostre i atacar firaires migrants; Tres menors, detinguts a València per torturar un altre jove fins a la mort. I així, fins a la nàusea.
Les nostres "nobles qualitats", que deia aquell, no ens fan diferents dels dos cucs que hem deixat a mitja conversa, just quan estaven a punt d'arribar a un epíleg similar. Un dubte shakespearià amb què aquelles dues bestioletes tan modestes intel·lectualment ens interpel·len, mirant-nos als ulls de fit a fit:
Com pot ser que un cuc en una castanya, que només ha menjat castanya i deu ser només castanya, ens faci fàstic de mossegar; o que el cuc d'un rovelló, que només ha menjat rovelló i deu ser només això, ens faci angúnia d'empassar; quan som capaços d'engolir tanta merda a cullerades?
Som el que mengem! Agafeu aquesta afirmació de Feuerbach i apliqueu una regla de tres inversa amb les premisses anteriors. No crec que ningú se sorprengui del resultat.
