- Aquest article dona continuïtat a Berga: Corpus, papers i la plaça Cremada (I) -

(4) Cremaven 11 fuets per Ple, en una plaça Cremada, i ben recremada

Sí. Cremada i anualment recremada, a to de ritual i so de mite sota intensos xàfecs de foc, veritable front de guerra lúdica avui. Farà 100 anys aviat que, en ocasió de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt (1916), saltaren 16 Plens a la plaça, a l’hora de la Patum, i espaordiren tothom, amb totes les de la llei. Aquell excés de foc, mai vist, que ressalten les cròniques. Preparar fuets i taula per a una ara ritual tan exquisida, devia significar hores extres per al Xeró. Retallar la partida de foc podria significar avui reduir riscos tal vegada –seguretat obliga-, també la normatitis emanada de les directrius europees-, alhora que facilitaria posar a règim sobretot el dèficit, objectiu potser també més que recomanable i necessari. Sigui com sigui, guardi Déu d'aixecar el cap els qui visqueren aquell salt de Plens del 1916.

És a to personal, tanmateix, que Jaume Farràs s'encomana a les beneïdes ànimes d’aquells avantpassats i els demana intercessió i benignitat davant d'aquella aimada Geganta que enamorà a Mn. Armengou, als organismes i institucions de la ciutat: si Patum commemorativa del centenari hi ha el 2016, per què no celebrar-la només amb 16 Plens saltant a la plaça, com aleshores, duent cadascun d’ells els 11 fuets amb què encara saltaren per la Patum del 1936, segons crònica prou extensa i explícita que narra dita efemèride. Disposem, a més, de dos o tres textos del segle XIX que donen fe d'aquest; podem publicar-ne fonts i referències: Els diables Plens duien onze fuets: nou probablement entre els sis del cap i els tres de la cua, i una bengala a cada mà. Més clar que l'estret calaix del Sr. Esteve, i la seva Auca.

Còpia hi ha de la dita efemèride, prou extensa i explícita a l’Arxiu Comarcal de la Ciutat, a la Biblioteca de Catalunya, a més d’ésser trobable en altres fons -a la xarxa sense anar més lluny: Red de Redes y de enredos, ni haver de recórrer a altres espais siderals per trobar-la. Fàcil ho posa la Wiqui o Mr. Google, saberuts com són, tothora i quasi arreu si hom hi connecta... Sempre disposats a assessorar, amb el suport avui de la novedosa  IA que en altre temps vivia només "en la casa de Pepito!". Joia i alegria dona poder dir, a més de la Wiqui o Mr. Google diuen, assegurar-se’n del tot i  proclamar aquell "ευρήκα" de savis: ho he trobat, ho he vist, ara ho entenc i, amb cava o sense, entonar joiosos el medievalesc Congratulamini (sense conduir, però després si multa vols estalviar-te a més de protegir la teva vida i les d’altri).

Hi ha, a més, de dos o tres textos prou coneguts del segle XIX que donen fe del mateix: Els diables Plens duien onze fuets: nou probablement entre els sis del cap i els tres de la cua, i una bengala a cada mà. Més clar que l’estret calaix del Sr. Esteve, i la seva Auca. Sense parar-hi esment tal vegada, sense dedicar-hi esforços d’interpretació, sense ànim de ser exhaustius ni fer-ne menys encara cap casus belli per la nostra part, ressaltem, això no obstant, que de referències, a més, als 11 fuets per ple, n’hi ha en textos publicats per Mn. Armengou, Josep Noguera, Ramon Felipó i, sobretot, Albert Rumbo. Aquest els dedica encara algunes pàgines en la reedició el 2011, de La Patum, què és. Ho fa al suggestiu capítol: "El cançoner popular anònim de la Patum" (sobretot a les pàgines finals 130-133) on, per més que se les empesqui, no troba manera de fer quadrar el nombre de fuets que du cada Ple; acaba matant-ho obviant, sense adonar-se’n, el que ell mateix havia dit: "Els Plens duien 11 fuets".

"Per què en duien 11 -es pregunta més d’una persona- si no ho he vist mai, del meu record almenys?" -De la memòria es diu sovint que és selectiva quan no tira pel dret: interessada o més curta que la cua d’un conill! -Vaja: no calien "acompanyants", als Plens, és clar, amable lector, ni hi havia tanta fal·lera ciutadana tampoc per fer Patum, i menys encara per fer de guiter ni d’àngel, ni de diablot ni dur ni fer els gegants, sinó que actuaven assalariats, per encàrrec potser, com ja es feia des d’inici del 1600!

Organitzadors i dinamitzadors del Corpus berguedà es queixaven de manca de voluntaris, cap als 40’s-60’s com havia succeït feia mig segle a Igualada als darrers compassos del XIX: deixaren d’executar els antics bullicis postprofessionals per Corpus -la Patera o Patena- amb més de 40 executants representant la lluita de Moros i Cristians a l’estil d’Alcoi, des de finals del XVIII-; a semblança de la Bulla, Bolsia berguedana rebatejada com a Patum el 1793! Tanta similitud no deu ser casual.  Causal?- Colzes posem-hi en algun altre moment, creuem els dits i que la sort d’alguna fotografia o altra documentació contribueixi a esclarir-ho. 

Si el 1936 els Plens duien encara 11 fuets, durant quantes patums des dels 40’s es mantingué el mateix nombre per barba a socarrimar? Aquelles patums dels 40’s i fins a quasi els 60’s es produïen en una plaça sí! És clar, saquejada i cremada des d’abans del 1500, secularment rostida pels ritus de bullicis i Patum i, ailàs, quasi deserta. Si memòria individual i col·lectiva hi ha cal potser enroscar-la replegant front i celles una mica fins a descobrir de quina forma -quasi potser imperceptible- devia anar-se produint el canvi. Fet del qual cal, certament, acabar de datar-ne el quan i potser el com, més que no pas el perquè. El procés aniria suprimint un fuet per Ple alhora que anà introduint-s’hi la figura de l’acompanyant.  

Resta encara un cert nombre de persones grans a Berga, amb 7 o més dècades a l’esquena, moltes patums taral·lejades i d’envejable memòria, que recorden la lletra amb què de petits cantussejaven els Salts de Plens, i que reflecteix fidelment el que succeïa pel que fa al nombre de fuets: "Tres al cul, sis al cap i un altre a cada costat". Sense escarafalls ni temences al pudor que hom pogués experimentar en evocar el terme cul – digne portador de la cua d’on penjaven les tres relíquies manufacturades pel Xeró-, ens decantem per dir les coses pel seu nom, i a defugir les càbales que, agradi o no, i peti qui peti, s’han anat fent per tal de fer quadrar el nombre de fuets que du un Ple avui. Val la pena, donar-hi gaire més voltes quan els textos, dibuix a part, són tan clars?

Si preservar cal la fidelitat al passat (i no tan sols vetllar per l’estricta ortodòxia a canvis més o menys necessaris, sigui per manca d’informació, per inadequada interpretació de les dades, sempre escadusseres, de què es disposa), cal ser amatents també, més enllà del cançoner oral existent, als escrits i als materials gràfics que molts berguedans han vist potser de forma inconscient i sense adonar-se del detall. Ho avançàvem a l'Especial Patum del desaparegut Berguedà Actual l'any 2011: El dibuix de la portada del Programa de Corpus del 1920 exhibeix tot un Ple dotat dels 11 fuets: comme il faut! Dibuix sí, no pas fotografia. Fou reproduït també en un full parroquial del 1952 almenys i, amb lupa pacient en mà, caldria contrastar-lo amb el que hi ha a la pàgina 33, de la 1ª edició (1950) de La Patum què és, de Mn. Jaume Huch i Guixé. 

Vital i ben vivificada resulta aquesta plaça secularment ruixada pel foc purificador, do de Zeus, déu de déus i de les deesses més distretes i divertides de tot el Panteó. D’un foc ritual amb què volem fer reviure, commemorant-lo, el mite fundacional de la vila i ciutat de Berga anualment i des de fa ja alguns segles; amb tota probabilitat no pas tants, certament, com ens hem atipat de sentir a dir, llegir i fins i tot repetir amb escàs o poc coneixement de causa, insistim, si més no avalada i acompanyada amb proves i documents.   

Entenem, llavors, que cal fonamentar millor aquelles tesis encara poc contrastables, agosarades, tal vegada, per falta de proves documentals més precises i explícites, sobre l’origen i desenvolupament del Corpus berguedà, amb processó local i bullicis postprocessionals inclosos, anteriors al XVII. I això per més que unes comptades referències deixin entendre que ja se celebrava Processó de Corpus a Berga, almenys des de l’any 1454, i 1472, dues referències donades a conèixer a l‘Erol per l’Albert Rumbo, referida la primera a l’existència de processó de Corpus, i a uns objectes litúrgics l’altra: una Custòdia d’argent del Corpus i a un possible humeral de què se serviria el sacerdot en dur "lo Corpus [Christi] per la Vila". 

Diuen que de mica en mica s’omple la pica i és precisament d’això de què es tracta. De despeses generades en brandons hem anat trobant-ne d’explícites en altres documents sense indicar que assistissin a la Processó de Corpus. Hem vist recentment a l’APB una nota econòmica del 1512 amb diverses partides anotades on s’indica que s’adquireix "per lo die de Corpus encens, una unça". És clar, però, que podia cremar-se durant les processons o en altres cerimònies religioses. Inversemblant seria que ho destinessin a pólvora per a fuets!

A més del text del 1527, que informa sobre la processó de Corpus del moment i que donà a conèixer el Dr. Huch, és cert també que prodiguen més indicis de temes processionals des del primer terç del 1500 per Corpus a Berga. Ho veiem reflectit en els comptes econòmics sobre misses celebrades any rere any per la Comunitat de Preveres, sense que de moment el gruix de proves des d’aquesta aproximació sigui concloent. Poc sabem, a més, de bulles o bullícies postprocessionals i independents, per més hipòtesis que hom pugui formular-se avui per avui.

A "Algunes aportacions a la història de la Vila de Berga i a la de la seva festa cabdal, la Patum" (L'Erol, núm. 101), La Dolors Santandreu s’havia fixat en unes celebracions festives i cíviques que generaren despeses "per lo die de Corpus", a les quals caldria fer front, segons acord del Consell General de la Vila del 28 d’abril de 1555. Aquest, entenem, fora un viarany per on intentar eixamplar el pas i anar documentant la via fins a poder-la  transitar sota el doble camatge o perspectiva, el religiós i el popular, el processional i el festiu postprocessional d’aquella festivitat i processó del Corpus que Mn. Armengou deia que "fou la mare venerable que va engendrar la Patum".

No cal dir que a qui més qui menys li plauria, i complauria, fer-se amb el moment precís, anterior als XIV-XVII, en què serien engendrades processons religioses i bullicis populars, no pas com a germanes siameses sinó tan sols com ben agermanades mare-i-filla si cabia, fins a almenys que cadascuna d’elles: la processó de Corpus i les bullícies patumesques postprocessionals independents, anessin separant-se una de l’altra, tot emprenent, talment princeses emancipades, els seus propis i genuïns vols de llibertat, religiosa l’una, laica, ogiàstica i un pèl bàquica l’altra. 

Amb paciència, sort i il·lusió, i mentre agulles ben amagades restin al paller, potser algun dia, fortuna adjuvante, podrem satisfer aquest enigmàtic desfici. Mentre, però, entenem que no cal esperar que, a còpia d’afirmar que una cosa és groga o vermella –professó i fenomen festiu amb bullangues patumesques incloses- acabi sent autèntica, pel simple fet de repetir-ho amb persistència i fins a desdir per enèsima vegada. Una gota constant sobre roca ferma obrirà més o menys esvoranc segons quina sigui la duresa, força i intensitat, l’acció i la reacció d’una part i l'altra; deixem-ne el càlcul en mans d’experts. Certament, no hauria d’obrir, però, la més petita escletxa al dubte la imprecisió i menys encara l’error, si més no en termes de recerca. Perer i om generen fruits diferents: fruits, tanmateix, més verds o més madurs! I prou! 

Acceptem grosso modo que la festivitat i celebració del Corpus amb la seva Processó haurà estat, en algun moment del procés, "la mare venerable que va engendrar la Patum" a dir de Mn. Armengou. Sense fòrceps en el part, tanmateix, i per més crosses episcopals i decrets governamentals que s’hagin produït i decretat, la gestació i doble part de la processó-bullicis postprocessionals haurà estat obra conjunta d’una sola matriu processional, esdevinguda gran festassa. Poc sabem encara de l’origen, procés, circumstàncies, actors i, de moment, el quan va produir-se. Celebrar la festivitat del Corpus i fer processons seria certament un cos-matriu, ara bé, d’aquí a fecundar i engendrar processó i bullicis populars, figues poden ser d’un altre paner. De criatura nata i registrada en tant que processó de Corpus i elements bulliciosos, n’hi ha, certament, si més no des del 1621. Sabrem més, si sort i encert tenim, buscant i seguint altres pistes i rastres fins avui poc o gens fressats, o si més no "de poch such", que facin exquisit el brou, tanmateix. I esperem que n‘existeixi algun rastre entre els avui  encara papers supervivents.   

Caldrà, doncs, prosseguir la recerca, si no sota terra, com diria l’invencible Eudald Carbonell, sí almenys escrutant pergamins i papers d’esgrogueïda tinta que no hagin estat blanc d’humitats, de l’imperdonable, embogit i foll foc de revoltes i guerres, ni de la peremptòria necessitat d’embolicar pólvora xeresca a cal Cès Xeró.   

- Aquest article clourà en una tercera entrega -