El següent article és fruit d'una reflexió d'anys enrere de l'autor, qui creu que el text continua sent encara prou vigent. Es posa a disposició dels lectors de NacióBerguedà, amb l'avinentesa de la proximitat de la celebració de la Patum de 2025.

"Amb mans d'antic operari i l'encant del trobador; solfes, trons i algun diari et brodava el vell Xeró". (Agustí Ferrer i Gasol a Patum de 1980)

(1) "Per fuets és bo"

No era precisament carn de garrí allò que amagava aquesta anotació, estampada al revers d’una carta, per més precisos, datada a Berga el 17 d’octubre del 1631, guardada a l’Arxiu de la Comunitat de Preveres (d'ara endavant APB). Era, com comentaven alguns, ... haver trobat una agulla, en un paller! Era alhora, teia i prova més que fefaents: enxampar, com qui diu, encara les mans a la massa en un acte destructiu, conclouria tot un Ministerio Fiscal amb el teatralitzat rigor que escau a semblant entorn i cas -si cas s’esdevingués-, al moment d’exposar fil per randa fets i proves a su señoría. I tot, justament escrit al revers d’un altre document tot ell destinat a acabar els seus dies i nits, esdevingut cendra, a l’ara pàtria de la plaça Cremada. "Per fuets és bo": amb to i aire d’anatema. Sonava a sentència, certament, era una proclama expeditiva: Ben atapeït de pólvora i d’un tro, seria carn de canó.  

Qui els ho havia de dir a aquest, i a un altre text notarial datat el 14 d’abril de 1653 ran d’una revenda que Pere Farràs, d’Espinalbet, fa a Joan Ribera de la casa de la Rectoria, de dues feixes de terra i d’un hort, que viatjarien de propina segles enllà, malgrat llur fatal destí inicial, assenyalats, amb bona lletra i grafia, a còpia de tinta marronosa. 

Sort, perseverança i encert tinguem, sidrals a part, i fem possible que, documents com aquests, no hagin de vagar pels segles dels segles pel blau sideral, tal com ha etzibat tot un estirat i seriós ministre d’Afers exteriors, en referir-se al nostre poble, i país. Amb uns quatre segles ja d’existència, aquests documents han sobreviscut a condemnes de mort prematura. Evitem-los ara, pel cap baix, l’estada i la vivència d’un ja anunciat illenc silenci sepulcral al costat de Robinson, ... no fos cas que, en trobar-se el novel·lesc senyoràs estranyament acompanyat, li sobrevingués algun calfred de desert, tot i estar-hi còmodament instal·lat, i ben acompanyat de plàcides ones ... No li pertorbeu el son, no fos cas que es deixés dur per alguna facècia pirotècnica nociva, qualsevulla. Amb la vènia del lector: després d’un viatge segles ençà, escapolits de ràtzies successòries i de successives carlinades, quin cangueli per a aquests tristos papers, això sí! Supervivents!  Ben trobats, doncs, i a casa restin ad consultam usumque dels investigadors! 

Ve a tomb l’excursus perquè Mn. Armengou  a La Patum de Berga (pp. 30.40) i també a la Revista Queralt, núm 17, el febrer de 1957, a més de Josep Noguera, a la Visió històrica de la Patum de Berga. (pp. 51-52) desgranen els avatars amb què topava en Cès Xeró a l’hora de confeccionar els sis-cents fuets que escalfaven les patums fa poc més de mig segle.

Ni amb moltes mans i encara amb més mànigues amigues, a més d’una voluntat inqüestionable, es donaria l'abast avui per enfervorir les bullangues nostrades, insadollables i famèliques d’enamorats d’un Zeus, llunyà en el temps, i d’un Vulcà, divinitat un pèl més pròxima, tanmateix, més que bimil·lenària. Amb menys mil·lennis a l’esquena, per cert, que els acumulats per la España trimil·lenària, eterna i immortal que enyorava doña Esperanza Aguirre, d’agre record. A mercè vivim avui de la pirotècnia i de la dèria professionalitzadora, productes cuinats a les fargues de societats autoproclamades desenvolupades, en base a antigues i noves formes laborals. Volem?, dolem l’absència d’aquell Xeró?

Aquell i un altre document classificat com a "papers de poch such" de fa també algunes centúries, havien de servir per embolicar, certament, els materials dels coets patumescos en mans de tot un mestre en l’ofici, Francesc Safont i Freixa, al dir del mossèn; sí, al dir d’aquell capellà venerable el pensament del qual feia anar de corcoll a “la secreta” i a la guàrdia civil; que gaudia de línia directa i s’escrivia amb la Geganta, amb qui tenia ben establerta una comunicació fàcil, fins a desdir, tot enraonant, si calia, en ple carrer Major, més que no pas des de la trona, sobre neguits i inquietuds, alhora que de pors i les temences humanitzades que també caracteritzaven, tant a ell com a la seva comunitat. 

No calien a Mn. Josep més recursos comunicatius a l’estil d’e-mails, ni d’emilis per mantenir contacte constant i proper amb els conciutadans, feligresos i amics. Tampoc productes emesos per cal Messenger o per altres firmes. Ni vivia pendent, ni tothora penjat de cal WhatsApp... Era ... persona d’anhels, aquell capellà! Observava amatent el desfici d’un Xeró, enderiat en la recerca de diaris, papers de solfa o altres paperots prou consistents que li facilitessin la seva delicada i quasi divinitzada tasca, repte i passió.

A fe que segles enrere, hi havia a la Reverenda Comunitat de Preveres qui remenava les cireres, i qui triava paperots, amb una organització quasi monacal. Feien i desfeien rúbriques, relacions i inventaris del que trobaven; transcrivien quan no interpretaven l’herència del que havien rebut com a llegat. Condemnaren alguns textos a ser embolic de fuets, a fer-ne carn de canó, pel seu escàs suc i bruc, segons el coneixement i parer de qui fes la tria. Sense saber com ni per què, ves per on que els dits documents, destinats a ser xera patumaire per tenir "poch such", s’escapoliren ara de les humitats, adés de les flames. Reeixiren així a sobreviure fins i tot a les necessitats més peremptòries de paper que tenia en Xeró, en benefici de donar escalf festiu a les diverses covades de patumaires, ni que fos tan sols durant l’Octava de Corpus. Heus ací, per tant, uns mers papers, supervivents, tanmateix, alhora que testimonis muts, que donem a conèixer i que no paren d’inquietar-nos.   

Tot un menut i sincer retolàs, digne d’encapçalar un capítol: "Per fuets és bo". A fe de Déu que no camuflava llonganisses, lloms, pernils ni bisbes de senglar, com podria ben succeir avui en mans d’un màrqueting agressiu on tot o quasi tot s’hi val, en nom del déu mercat: oferta-demanda. De la mateixa manera que a l’om no se li pot demanar peres, no era transformable, tampoc el document en qüestió, en llaminer petador al dir vallesà, o en altres contrades espetec, llonganisseta, tastet... Tothora i arreu ve de gust provar-lo, fer-ne el tast, mai millor dit!, sigui quin sigui el nom, la denominació d’origen (DO), el pretext o l’escaient oportunitat: per Corpus, com és ara. És ampli i profusament contrastat l’engreix porcí en la nostrada llenca triangular mediterrània del Principat pels experts industrials de fer botifarres – catalanes!- i altres derivats que també pengen, abans de ser abocats a satisfer budells insaciables. I, a còpia de cuina de disseny, ho és també la corresponent transformació en productes que endrapem, amb la cara descoberta i sense pietat cap al regne animal, a peu de brasa, ben entaulats, i millor servits. 

Evident és que en forjar pacientment el Diccionari, el mestre Pompeu Fabra ignorava que a Berga se servien del mot fuet no pas per a designar l’objecte amb què fuetejar bèsties o persones sinó per, curull a vessar de pólvora encesa, posar la guita i els diablots patumescos en solfa i entusiasta òrbita festiva, capgirant del tot la més usual i estricta quotidianitat. I això, mentre esma i vida conservin aquells coets, avui més curts que fa uns anys, fins al desitjat espetec final, i l’explícit i ineludible encàrrec al Cesc de torn que petin ben fort, i que "no facin figa". 

Assegurar l’alè i l’esclat igni, heus ací la bella tasca, comesa i escomesa de l’orfebre Xeró. Gràcies, senyor i nissaga de xeres, pets i espetecs per tantes xeresques viscudes! Anys de vida en salut i matèria primera, doncs, Srs. Xerons de torn: i que mai us manqui esma, il·lusió ni matèria primera. Absteniu-vos, però, de convertir més pergamins ni altres protocols en xàldigues destructives, per més que ben enfervorida i passional brega festiva celebrin els berguedans per l’Octava de Corpus. 

Passacarrers de la Patum 2025: mapes amb els recorreguts i horaris

(2) "Papers de poch such"

Devien ser –o no ser-ho- "papers de poch such" aquells que al segle XVII com avui eren fàcilment aviats a la foguera, talment quòniams eliminables, adduint raons o no de bruixeria, bo i emulant, això sí, la dèria destructora de les actuals trituradores de paperam i de documentació, o la follia febrosament crematòria de Farenheit 451. Fou aquella ràtzia expeditiva i contracultural, antídot al nihil obstat institucionalitzat des dels poders, i destinat a durar: "... Scripta manent", evitant així el vulgar "acabat de dir, acabat d'oferir" que pot seguir al "verba volant". Ras i curt, un mer bri de ventijol s'endú fàcilment els mots, també els bous, i ja no s'ouen més esquelles.

Mostren un frenesí semblant els incendiaris actuals de vehicles robats per tal d'esborrar-ne possibles empremtes, provatòries o no d'innocència. També els qui lliuren a la xera muntanyes de papers, o anihilen llapis i discos, farcits amb grapats de megues, de les quals pretenen desfer-se'n, ben atapeïdes d'informació, ves a saber si no prou comprometedora pel que fa a altres comptabilitats diferents de la A, i per operacions ètiques, estètiques, si no il·legals que haurà d’analitzar la justícia. Una justícia concebuda en majúscula, certament, i amb l'anhel que siguin impecables els resultats de la tasca encomanada a tan lloable i entendridora deessa, a qui, per cert, no li posem gens fàcil mantenir ben sostinguts i amb equitat ambdós plats de la balança, a ulls clucs. Fiscals o no, massa sovint paradisos llaminers poden no ser, en justícia, feliços.

Barraques de Patum 2025: consulta el programa de concerts

(3) Prou a les flames destructives: prou de cacera de bruixes

S'ha dit que parts importants dels papers que, talment botí d'incivil i fratricida guerra, anaren a raure als arxius de Salamanca, van contribuir amb la seva vida també a escalfar a més d’una estufeta o caldera, i a fer suportables aquelles inacabables hivernades de crua postguerra també als corresponents funcionaris d'aquelles dependències. Per generar escalfor, hem de suposar-ho així, bé calia alimentar d'alguna manera la golafre panxa del Pere Botero. Foren la misèria, fam i fred, també la deixadesa els autors que arrasaren quasi també l'idíl·lic pulmó vallesà, el bosc de Can Feu, durant aquells invivibles, per a molts, anys de guerra i de postguerra.

Humà és, diuen, ensopegar dues –si no més vegades- en una mateixa pedra. La incivilitat bèl·lica en molts pobles, ciutats i comarques quasi senceres en segles pretèrits, al XIX sobretot, no fou tampoc més respectuosa que les destrals o xerracs vallesans del segle XX amb el llegat conreat i transmès per pares, avis i rebesavis. Bregues, guerres, violència, mort i destrucció, són cinc rodes, condemnades a no moure dit. Afirmen alguns analistes que duem com incrustada la violència, a la sang, i que pot fer sang. Anhelem ser divins, com a contrast, ara per evitar-nos la fatalitat d’equivocar-nos, adés per estalviar-nos dit tràngol i, així anem topant de cap, talment vaques cegues, en una i altra soca. Fatal error, resen avui els llavis muts alhora que divinitzats de qualsevol ordinador. I et queda un nas ... de pam, i no pas a l'inrevés!

Eren realment "papers de poch such" tot el que acabà cargolat en fuets en mà del mestre Xeró? Un relat policíac demanaria trama i to de malfiança: fou realment, la crema de papers, una manera de destruir proves? De quines proves, i de què estaríem parlant? L'experiència ens diu del batec recollit als nostres arxius d'un cert nombre d'ànimes i cossos atrafegats en nàixer, créixer, viure i sobreviure cada dia, setmana, mes, any i dècada, procurant no deixar la pell per situacions ni causes com la fam, guerres, bandolerisme, morts per caiguda de llamps, víctimes d'un accident maldestre qualsevol, de caràcter bèl·lic o laboral, durant el treball amb animals. Esclafats potser d'un cop de roc, d'un revés de pedrenyal o d'escopetada quan no per l'estricta misèria, insalubritat i manca de salut d'altres temps, certament molt difícils; i la necessitat, desig i brega diària, tanmateix, per a sobreviure. Canviem a gratcient el relat de to policíac i, on dèiem malfiança, posem-hi dissort quan no negligència, i sovint sense mala fe. Rectifiquem així errors passats, aliens tal vegada, en pensar i actuar d'avui. Aigua tèrbola, doncs, a depurar, i deixar-la escórrer albirant futurs millors enllà dels temps.

- Aquest article té continuïtat en una segona entrega -