- Aquest article dona continuïtat a Berga: Corpus, papers i la plaça Cremada (II) -

(5) Busca, i tal vegada, trobaràs

Algunes dades permeten obrir perspectives de recerca en aquesta direcció. Des de la sovint recurrent anàlisi comparativa, suggeria seguir de prop des de quan a Igualada començaren a celebrar els seus Bullicis al Santíssim Sagrament versus Patera -mena de lluita entre moros i cristians, desapareguda els darrers anys del segle XIX-, i en quin moment i de forma simultània Berga perd els termes prou suggestius de bollisia, bolsia i bulla –usats des del 1621 almenys i fins a l'any 1793 que és quan, per primera vegada, trobem escrit el mot la paraula Patum, com férem notar l’any 1979-, designant tots ells la noció de bullanga, i aquesta de ball (segons el significat de l’ètim que amaga el verb grec βάλλω en veu mitja), per a passar a fer ús del de Patum, associant, cantant-les, dues paraules germanes en el procés nostrat de cultura popular: Patera Patum, (la patum patena al dir d’un soldat tot desconcertat i de guàrdia l’any 1820), amb ritme i to populars i festius. I destacava que no deu casual, ni debades, atès que al XVIII, i sembla que no pas abans, associaven en una ben coneguda tonada popular les dues paraules amb partitura inclosa i un verset final parlant del ... fum!  Àvies i avis resten a Berga per a evocar amb il·lusió aquella tonada.

No ho és tampoc que els primers acords i pressupostos municipals trobats sobre bullicis per l’Octava de Corpus siguin a Berga d’inicis del XVII. Ni ho és, semblantment, que les primeres relacions d’Administradors dels Quatre barris per l’Octava de Corpus no es coneguin fins al 1619, recollits i publicats l’any 1987 a Corpus berguedà i Administradors 1619-1987, tal vegada en consonància amb la institució definitiva de la Confraria del Santíssim Sagrament el 1618, tot i que l’autorització papal dati, sembla, del 1612, segons un pergamí existent a l’APB. 

De recent creació, el bisbat de Solsona, se les havia, d’altra banda, joguinejant en donar els primers passos, i anà dotant-se d’aquelles estructures que li eren pròpies, com a novella institució que era. Arribaren ben aviat cops de crossa antibullangues a l’interior dels temples (segons les Sinodals del 1689 del bisbe Santos), la prohibició posterior, l’any 1723, per part del vicari general de Solsona que afectaria de ple els bullicis berguedans en foragitar del temple elements constitutius dels bullicis com “Mulassa, Diables, Gegants i altres postures indecents”.  L’interrogant resta suspès i persistent en l’aire: “Hi ha queixes explícites abans de la creació del bisbat de Solsona sobre aldarulls denunciats i condemnables pels bisbes d’Urgell sobre el Corpus al Berguedà o sobre altres Celebracions extraprocessionals en aquell Bisbat?

L’Església global i les diocesanes tindrien amb el temps l’ajut de les explícites disposicions reials de condemna emanades directament de la política de Carles III (Cèdula reial del 1779). En algun moment o altre, la gresca cuinada per Corpus a Berga devia tenir també la seva denúncia perquè hi ha una nota d’inicis del XIX en què l’Alcalde Gerónimo de Aguero s’hauria oposat a la festa. Arribat el fet a coneguda del Rei potser com a denúncia, el monarca no s’oposà a què es continués celebrant la Patum “usada de tiempo inmemorial” i atès que és “inocentísima”. Menys innocència, malícia o tal vegada desori, bullici i escàndol devia percebre-hi el Vicari general de Solsona el 1723, en condemnar sense pal·liatius allò que seria denominat Patum almenys des del 1793. Fos el que fos la Patum, devia haver canviat o reprimit ni que fos ad hoc la seva capacitat de revolta i follia perquè sa majestat reial, amb posat de comprensible bonhomia, permissiva i humanitzada, apostés per una resolució d’estil nihil obstat. 

Aparentment idèntics, els textos reproduïts en les fotografies poden ser obra de la mateixa mà i autor; presenten, tanmateix, diferències en el còmput de paraules per línia i una dada important: El segon conté la data: “est Decret vingué lo die 9 Janer de 1806”, i l’altre no. Heus-ne el text transcrit i observi’s els pocs canvis detectats: “Enterado el Rey del genero de diversión llamada Patum, usada de t[iem]po inmemorial en la villa de Berga en la festividad y Octava de Corpus à q. se opuso el Alc[alde]. mr. Dn. Geronimo de Agüero, y mediante que es inocentísima y debe presedirla el Magistrado, ha resuelto S. M. q. continue practicándose como hasta aquí". Val a dir que la reproducció del segon prové d’una fotocòpia feta el 1978 en trobar un full, una octaveta quasi, cap al final d’un llibre intitulat “Consuetud de la sagristia”, mentre que l’original de l’altre, forma part d’un plec de documents sota el títol comú de “Miscel·lània”.  

A tenor del notari Josep Altarriba i de l’historiador Jacinto Vilardaga, el governador militar de nom Juan de Ahumada, durant la Bulla del 1715, s’interessaria amb certa malfiança tal vegada per tot el que significava aquella celebració, per dir-ho d’alguna manera. I tres dies més tard sortí el que va donar de si aquella ràpida i fructífera recerca notarial, tal com fou exposada en “Textos i comentaris sobre les Bullícies de Berga al segle XVII, segons les actes i comptes municipals” publicat a les Actes de la XXIII Assemblea intercomarcal d’estudiosos” (Berga, juny de 1975, pp. 69-79) o a La Patum de Berga. Nou Art Thor, Barcelona. pp. 14-15.  1979,1986).

Això no obstant, caldria buscar probablement un paller -de pallers(!)-si realment aquest document va existir: “Las noticias de los principales hechos de la guerra de sucesión”, manuscrit fet pel notari José Altarriba, a tenor de les fonts bibliogràfiques esmentades per Jacinto Vilardaga. Esbrinar, igualment, si fou certa la presència d’aquell Ahumada a la Bulla d’aquell 1715, si Patum pogué celebrar-se; aprofundir també en les denúncies del 1737 esmentades per Florejachs al periòdic El Bergadán, núm 43, del 03/06/1877; els estira-i-arronses per raons de protocol dels Regidors municipals de l’any 1880, i tot d’altres moments amb facècies prohibitives o limitadores de la festa per part de polítics o eclesiàstics, quan no d’algun batlle, com Blasco o Blasi segons quina sigui la font, encara per constatar.  

El quid de la qüestió roman obert a manca de proves documentals concloents que base sòlida posi al des de quan Berga va celebrar Processó de Corpus, en quin moment apareix l’actuació d’elements populars i profans durant la processó, a dintre del temple i a fora... Avançar i omplir els buits sobre des de quan existeixen bullicis, bolsies o bulla a Berga anteriors al 1600. No s’ha trobat administradors dels quatre barris anteriors al 1619. La distribució de la vila en barris devia existir. Hi havia ja establertes les festes de barri amb administradors que poguessin gratar-se la butxaca?

Mentre esperem aprofundir en aquests i altres aspectes, seguirem foguejant ritualment any rere any l’anomenada avui plaça de Sant Pere, temps enrere plaça de la Constitució i força abans Plaça Cremada, i plaça de la vila de Berga. Des de quan l’actual Plaça de Sant Pere es deia Plaça Cremada, ens preguntem encontinent; qui, quan i ran de què fou incendiada? I amb això abordem enguany el darrer aspecte de recerca patumològica, en ves a saber si no presentant la mateixa placenta que veié engendrar, néixer i créixer el bullici patumaire, sí, el d’aquella Plaça Cremada: quan i per qui.

(6) La Plaça Cremada, probablement incendiada el 1468

El tema no és nou del tot. Enarborats amb el mite, i talment píndola a prendre’s sí o sí, hem combregat o no amb una altra imprecisió, en aquest cas d’arrel històrica. Alhora que adopta la visió de Jacinto Vilardaga, Mn. Armengou al seu llibre sobre la Patum, pp.14-15, desmunta l’explicació adduïda per Climent Florejachs a El Bergadán de 1877 en què, partint d’unes declaracions del 1737 ran d’una denúncia, exposa que "la Patum recuerda, cuando la antigua Ciudad servía de mezquita a los enemigos de la fe, los gloriosos hechos de armas alcanzados por nuestros antepasados contra los Sarracenos y el incendio de la ciudad por los moros que dejaron sólo un pequeño recinto o isla que la titularon Plaza Cremada que es lo que hoy existe todavía y en donde se verifica la Patum". I ho fa assenyalant que Florejachs "confonia les ràtzies dels sarraïns a l’Edat Mitjana amb l’incendi de la plaça que després fou anomenada Plaça Cremada en la guerra dels francesos el 1655".

Els invasors, sobretot els explicats si no construïts des del romanticisme, solen ser titllats de caps de turc, i redundant i incòmode no sigui aquesta afirmació! Això ocorre tant si se’ls identifica com a moros, àrabs, turcs o francesos, sigui quin sigui el procés i el moment històric en què s’hagi produït- o no produït- la brega. És evident que el nom de Plaça Cremada es referia a la plaça de Sant Pere, abans coneguda com a plaça de la vila o Plaça Nova de Berga. Cremada des de quan i per qui? –Ni pels sarraïns d’en Florejachs, i tampoc pels francesos el 1655 de Vilardaga i Armengou, ni autoria fora dels hugonots el 1581, a tenor de Santandreu.  

Així, a l’efemèride 164, Jacinto Vilardaga en parlar del 14 d’octubre de 1655 deixà escrit: "Los franceses, en su ataque furioso, iban ganando terreno por las calles, pero al llegar a la plaza de San Pedro, comprendieron que habían de morir todos si querían ir ganando el resto de la población; por lo que resolvieron esperar a que sus zapadores hubiesen terminado la mina, que estaban construyendo para volar el Castillo, y para poner, en el entretanto, una valla entre ellos y sus contrarios, prendieron fuego a las casas de la plaza. Desde entonces la plaza de San Pedro fué y es conocida con el nombre de Cremada". 

Cordills, quantes facècies van muntar-nos els formatgers francesos, quan no escapats dels seus tretzes revolucionaris! Amb hugonots, munts de gascons, bons homes i bones dones travessant Pirineus a més de refugiats per no ser carn de guillotina! Fogueig a una plaça més que recremada, removent els fonaments del Castell de Sant Ferran, posant negra la Moreneta montserratina, morint amb amor i patriotisme a l’extrem ponentí de la serralada a Busa, posant setge des de la Seu fins a la costa i donant lluentor de gala a la Girona invencible…  Prou! Domeu, Sant Lluís, els vostres fervents devots! Serra de pas i d’acollida som, fàcil és parar-hi tenda.  Pau i de treva duen les nostres venes. Sol, sexe i sorra -les tres S cobejades dels 60’s – continuen esperant-vos a les costes nostrades, germanes més assolellades que les d’altres verals. Ho saben prou bé les caça-sols vingudes d’Escandinàvia!

Santandreu, per la seva banda, se n’adonà també –com exposa Jaume Cunill i Bonet en un detallat article en fase d’elaboració- que el nom plaça Cremada apareix força abans que la data que acabem d’assenyalar, 1655; és present en tot de documents previs a aquella data, i troba, certament, un encaix plausible amb els fets incendiaris evocats al núm. 131 d’una altra efemèride del 7/11/1581, en indicar Vilardaga que "una partida de hogonotes penetró de noche sigilosamente en el Castillo, en el que estaba la Iglesia Parroquial, que saquearon, llevándose los objetos de valor que hallaron, incluso las reliquias de Santa Eulalia y de San Lorenzo. Cuando al día siguiente los bergadanes advirtieron el saqueo, ya los hugonotes estaban camino de Foix". 

En la Historia de Berga, Vilardaga -i posteriorment el Dr. Ramon Huch i Guixer (1955)- ja s’havien esplaiat tractant més àmpliament aquestes incursions als nostres verals durant les guerres franceses de religió entre els hugonots o protestants i catòlics. Acabaven sent, al cap i a la fi, com pugnes de religió en uns altres territoris d’una Espanya catòlica i inquisidora, regnada per Felip II. Es remuntaven al 1570 i anirien ressorgint en diversos moments fins al 1598.  

Sense ànim d’analitzar si en aquest saqueig i robatori al Castell de Berga els hugonots van baixar o no després fins a la vila i van calar-hi foc, el fet cabdal és que aquesta explicació tampoc és convincent i no s’adiu al que mostren els documents, atès que una vegada més la Plaça Cremada era esmentada en força altres referències notarials anteriors al 1581. Hom podria ben dir, per tant, que plovia sobre mullat, que recremaven una i altra vegada el que ja havien deixat prèviament socarrimat i ben rostit. Les teories i dates proposades per Florejachs, Vilardaga, Armengou i fins i tot Santandreu topaven un i altre cop amb documents previs a les dates assenyalades: 1655 i 1581. Quanta tossuderia amaguen els paperots! Muts i, tanmateix, parlen i fan parlar.

Àmpliament documentada, Jaume Cunill demostra en una recerca recent que l’expressió Plaça Cremada és present en textos diversos a partir del 1500.  Així, Joan de Lompera àlies Sastre, gascó (Caixa 11, Manual 11/16, 1553-1564) esmenta "la plaça de Berga vulgarment dita la plaça cremada" l’any 1561. S’hi refereix també l’any 1558 un altre notari, Bernat Llanes (Caixa 14, Manual 14/8, 1552-1563). Apareix igualment esmentat el nom d’aquella plaça ran de vendes de finques, horts i altres tipus de transaccions. Així, el notari Bernat Llanes l’any 1552 deixa constància que "Caterina, vídua de Francesc Rocafort, posseeix casa a la plaça cremada de Berga". Diu també que el 25 de maig de 1541 "Joana, vídua de Pere Sahuc àlies Garrigosa, paraire de la vila de Sallent, ven un pati a la plaça cremada de Berga. I que aquest pati limita amb el de Francesc Sorribes, apotecari de Berga ja difunt, i amb Antoni Rou, forner, habitant a Berga. El preu de la venda va ser de 4 lliures".  

Hi ha constància, igualment, que el 7 d’abril de 1535 “Miquel Teixidor, paraire de la vila de Berga, fa venda al venerable mossèn Joan Bretons, prevere també de la vila, d’aquell pati que té i posseeix a la plaça Cremada, lo qual pati té en alou i senyoria del Rei amb un cens de 2 sous anuals”. Un apunt notarial de Francesc Romeu dóna fe de la venda d’una casa al militar Rafel Onofre del Graner, feta el 4 de juliol de 1526:  “Eulàlia, vídua de Joan Saig paraire, i Joan Saig el seu fill, hereus de Bernat Baloç, paraire difunt pare de la dita Eulàlia, venen casa a la plaça Cremada a Rafel Onofre del Graner militar de Berga. El preu de la venda van ser 6 ducats d’or. L'octubre del 1500 es diu que els germans de la Seu d’Urgell, Arnau Colomer i Joan Pere Colomer, fills de Pere Colomer, originaris tots ells de Berga, hi posseïen encara una casa, concretament a la plaça Cremada. El nom i la vox populi de Plaça Cremada remunta fins a almenys l’any 1500, a proves, coneixement, proves i parer de Jaume Cunill.

A partir d’aquesta data i fins a l'any 1382, Cunill no ha trobat en cap altre lloc el nom de Plaça Cremada, fins avui almenys, de manera que descartem per indocumentada l’explicació de Florejachs -que imputava aquella acció incendiària als Sarraïns-, i donem per vàlida la data d’aparició d’aquell terme entorn del 1500, mentre altres troballes no precisin ni demostrin el contrari. En referir-se des d’aleshores ençà a la Plaça Cremada, seria probablement per al poble i pels notaris de l’època recordar els nefastos efectes, amb diverses cases i carrers cremats a la ciutat, per l’acció incendiària que va produir-se durant la guerra civil catalana, l’any 1468, de la qual Vilardaga poca cosa n’explica, com volent tal vegada passar-hi de puntetes, tant en el relat històric –caps. VIII-IX, de la Història de Berga- com en les Efemèrides bergadanas, en una pàgina arrodonida: la 100!

Entre altres indicis i raons, Cunill fonamenta la seva hipòtesi en textos com el del 7 de novembre de 1482, i que transcrivim: “Nosaltres Pere Andreu de Sorribes, Francesc Clari, Damià Avià i Francesc de Cantallops, consellers de l’any present de la vila de Berga disposem que la casa anomenada de la vila construïda a la plaça de la Vila que per infortunis de la guerra va ser cremada, destruïda i les pedres derruïdes i cremades [...] estableixen a vós mestre Liot, bretó, i als vostres amb els pactes avall escrits en dita casa i pati”. 

Un altre document notarial, incomplet i sense data, que està però a continuació de documents datats el novembre de 1485 a la mateixa pàgina -i que, per tant, sembla ser una còpia o una confirmació de l’establiment de mestre Liot de 7 de novembre de 1482- aporta també detalls prou interessants no recollits en l’anterior: “Sigui conegut per tothom que nosaltres Pere Andreu de Sorribes, Francesc Clari, Damià Avià i Francesc de Cantallops, consellers del present any de la dita vila de Berga, disposen que la casa anomenada de la vila construïda a la plaça de dita Vila que per gent d’armes en temps de guerra de dita vila va ser cremada i les seves pedres derruïdes [...] que havia estat la casa de la universitat de dita vila [...] per utilitat de dita vila [...] estableixen a mestre Liot fuster del regne de Bretanya habitant de la vila de Berga i als vostres amb els pactes, condicions i retencions avall descrites en aquesta casa i pati”. 

D’ajut siguin, doncs, aquestes dades documentades, reflexions i perspectives, emeses calamo fluente, per aprofundir millor en tot el que sabem i, millor encara, en tot allò que ignorem, sobre l’antiga Octava de Corpus a Berga, més encara sobre la seva ara pàtria: Cremada. Tornem-li amb generositat històrica el nom.

Bon Corpus, i millor Patum de 2025.