La Marina aixeca els ulls enlaire i murmura alguna cosa, com si estigués resant. De tant en tant, abaixa la mirada i la fixa al mòbil. No està consultant missatges ni cap xarxa social de les que freqüenta. Avui, té examen. Ha estudiat tota la nit, gairebé no ha dormit, però no es nota cansada; només nerviosa. Ella no és de les persones que solament anant a classe ja els queda. Ella necessita estudiar, si vol aprovar, i sap que no té altra alternativa que fer-ho, perquè a casa seva no es poden permetre que vagi canviant de grau, si el que ha triat primer no li agrada. Però hi ha una paraula que se li resisteix i, per més que s’hi esforça, no li entra. La torna a mirar a la pantalla i la repeteix en veu baixa, moltes vegades, com un mantra. A veure com li anirà. Ha marxat de casa molt aviat per no haver d’estressar-se… Sort n’hi ha.
Just al seu costat, a l’esquerra, l’Emili vigila el rellotge. Té una reunió a primera hora i no pot arribar tard. És clar que l’empresa no se n’anirà a l’aigua sense ell. La seva dona, la Marga, sempre li diu, quan el veu molt neguitós per la feina i que no se l’atrapa. I té raó, ho reconeix; però no pot evitar-ho. El seu compromís està per sobre del càrrec i del sou que li paguen. Ell és així. La Marga li diu que s’aprofiten de la seva bona fe, però no és veritat, perquè realment a l’Emili li encanta la seva professió, i si és perfeccionista, la companyia no n’és la culpable... A la reunió, el director general va anticipar als comandaments intermedis que faria un anunci interessant. Torna a mirar el rellotge i, impotent, obre el mail des del telèfon i contesta alguns correus, per aprofitar el temps.
Sense voler, fa un pas enrere i trepitja la Remi. Li demana perdó, però ella es mostra molesta i se n’aparta un metre. Coi d’executius! Si haguessin de passar-se el dia carregant avis a pes de braços i netejar-los la merda del cul, no estarien tan pendents del puto mòbil. Està cansada. Molt cansada! Ahir, va arribar a casa que ja eren les onze de la nit, i encara estava tot per fer. Tres fills i un home que no són capaços ni de preparar-se un ou ferrat, i que l’esperen a ella, que és l’única amb una feina estable i un sou mig digne, perquè els faci el sopar. El Guillermo Andrés, el seu marit, està a l’atur. Li surten feines esporàdiques, però mai res fix, i es passa el dia al bar. Ell li diu que ho fa perquè allà és on van -de vegades- alguns capatassos a buscar jornalers, però l’única veritat és la pudor de conyac que fa quan torna a casa. I els seus tres nois, no sent-hi ella de tot el dia, amb només ell d’exemple, no van per bon camí. Les amistats que tenen no li agraden i ja està tipa d’haver de donar la cara per cada un a l’escola i l’institut. Però què hi pot fer? Van venir de molt lluny per fugir del perill que els suposava viure al seu país d’origen. El Guillermo era policia i estava amenaçat de mort pels narcos. Allà no hi tenien futur… Però el present que tenen aquí tampoc és gens esperançador. Malgrat tot, aquí, estan vius, i si a ella li toca carregar el pes de la família és un peatge necessari.
La dona que té al seu davant no sembla pas que estigui millor que ella. No la pot veure bé perquè li dona l’esquena, però quan es gira una mica de costat, sembla que plora. Va arreglada. No aparenta ser rica, però és evident que tampoc és pobra. Ara, li ha caigut el mocador a terra i la Remi s’ajup per recollir-li. És un mocador de cotó, brodat amb dues inicials barroques: MV, de Montserrat Viladomat; qui li agraeix el gest amb un cop de cap avergonyit.
La Montserrat és vídua de fa més de vint anys i té el seu únic fill, el Francesc, a l’hospital. Li van trobar un tumor a l’estómac: un adenocarcinoma gàstric de no massa bon pronòstic. Ja fa unes setmanes que és a l’hospital i a ella se li estripa l’ànima cada vespre quan se’n torna capa casa i el deixa allà, tot sol. La Montserrat s’hi quedaria sempre. Una mare no abandonaria mai un fill, i ella té la sensació que és el que fa cada dia. Els metges li diuen que no pateixi, que està en bones mans i que li cal descansar, si no vol caure malalta, també. Si almenys tingués algú que l’ajudés! Però no. El Francesc es va deixar de la dona, ja fa temps, i la noia no n’ha volgut tornar a saber mai més res. Per sort, no van arribar a tenir fills. Ell jugava a les màquines. S’havia quedat sense feina, la multinacional on treballava havia tancat perquè li sortia més barat anar a produir a un altre país amb sous més baixos i el xicot no trobava res. Si hagués volgut estudiar, quan era jove… Va anar a viure a casa seva i no en sortia. Segur que passava una depressió, però no volia ni sentir a parlar de visitar un especialista. Anava tot el dia en pijama, menjava poc, fumava sense parar i ja es veia a venir que allò s’acabaria malament, malgrat que no s’hagués tornat a acostar a una escurabutxaques d’aquelles que li havien portat la ruïna econòmica i com a persona. Però què vols fer-hi, un fill és un fill, i per més culpa que pugui arribar a tenir del seu desenllaç, com a mare, continuaries donant la vida per ell, si pogués ser. No es pot treure del cap tota aquesta història que, en bucle, se li va repetint tota l’estona des que el telèfon l’ha tret del llit per dir-li que anés tan de pressa com pogués cap a l’hospital.
Amb el mocador encara a la mà, s’eixuga els llagrimals i, inconscientment, es tapa el nas per evitar respirar el fum de la cigarreta que acaba d’encendre la noia del seu costat. La Montserrat hi està acostumada, però això no evita que senti igualment una repulsió visceral per aquell vici tan desagradable. A més a més, allà no s’hi pot fumar i un jove que queda una mica més enllà reprova a la infractora, que molt inquieta, gira cua i s’allunya fins al darrere de tot.
Va vestida estranya, per l’hora que és. Un vestit molt curt, amb uns lluentons que, a la llum del dia, no llueixen gaire, i un abric de pell sintètica molt tronat, que no la deu abrigar gens. S’abraça a ella mateixa i fa pipades llargues. Necessitaria fotre’s alguna cosa més forta, però ja no li queda res, i aquí on és, hauria de fer preguntes massa incòmodes per comprar-ne. Ha d’arribar a casa. Allà, hi té el que necessita. Tot i que amb la pasta que porta repartida entre la bossa de mà, el sostenidor i ficada a l’anus dins un preservatiu, perquè si la roben no li ho puguin prendre tot; podria aconseguir el que fos, si sabés on anar a buscar-ho.
Aquesta nit, l’han llogada una colla de directius de no sap quin consorci, per a una festa privada. No estava sola. Hi havia dues noies més: una russa com ella, però a qui no havia vist abans, i una brasilera que ja coneixia d’altres vegades, a part dels dos goril·les que envia el seu enllaç per protegir-les, quan les contracta. No és un proxeneta, ja que les prostitutes no depenen exclusivament d’ell. Ell només els ofereix feines, perquè està molt ben relacionat, però elles poden dir que no, si no els va bé o ja passen d’aquesta merda. Tanmateix, n’hi ha molt poques que se’n surtin, estan enganxades i ja no serveixen per a res més. En qualsevol cas, avui no s’ha trobat inconfortable. Ha hagut de fer unes quantes fel·lacions i follar-se al que semblava que manava més, juntament amb les altres dues, mentre la resta l’animaven al seu voltant, com si fos un atleta a punt de creuar la meta; però no ha patit en cap moment, i els segurates que les vetllaven han pogut estar-se a xerrar a fora, tranquil·lament, mentre elles treballaven. Només han intervingut al final, quan han vist que la matinada despuntava, i han enviat a tothom cap a casa. Hi havia coca, per allà, i ha pogut fer un parell de ratlles, però ja fa massa estona i ara necessita alguna cosa més forta. Quan va començar a dedicar-se a aquest ofici, amb una mica d’alcohol i un porro, ja es tranquil·litzava i podia funcionar tota la nit. Quan va començar… Si la seva mare ho sabés, es moriria. La pobra dona es pensa que fa de model, perquè és molt guapa, però no és veritat; no pas ara. Fa un parell d’anys, sí que s’hi dedicava, i estava prou ben pagada, però no per tenir cap luxe ni fer fortuna. Si volia guanyar més, havia de fer un pas endavant… malgrat que fos cap a l’abisme.
Ara, els porros gairebé no els toca, prefereix la benzodiazepina, i si aconsegueix una mica de metadona, encara millor. La barreja amb la cocaïna i és el que l’hi permet continuar tirant, bonica per fora, podrida per dins, sense llençar-se a la via. Ha d’arribar a casa. Allà, hi té de tot… però ha d’arribar a casa. I mentre espera, per no desesperar-se, encén una altra cigarreta.
El Jordi, l’home que l’ha increpada abans, no es treu el telèfon de l’orella. També està nerviós. Ja serà el tercer dia seguit que arriba tard a la feina, i ahir el seu cap va ser taxatiu i el va amenaçar seriosament si es repetia. Ara, no li contesta les trucades i pateix el que no està escrit, atemorit per les conseqüències d’aquell nou endarreriment. Mira a l’horitzó, però el tren no arriba. Va amb més de vint minuts de demora, i en aquest moment se senten els senyals de megafonia i una veu metàl·lica que anuncia que, per culpa d’un despreniment a causa de la pluja d’aquests dies, s’ha interromput el servei i hauran d’esperar tres quarts d’hora més a què vinguin uns autocars a recollir-los.
I així és com, un dia més, tot se n’ha anat a fer punyetes per culpa d’un tren que, en lloc de portar-nos al futur, ens arrossega cap enrere, sense que ningú n’assumeixi la culpa i es fonguin els nostres impostos de qualsevol manera. Mentre estant, la Marina no ha pogut fer l’examen i haurà de repetir l’assignatura, carregant als seus pares amb el sobrecost que suposa; l’Emili no ha arribat a la reunió i ha quedat fora de l’equip que s’hi ha format per viatjar als Estats Units a representar la seu de Barcelona a la convenció que hi celebra anualment la seva empresa; la Remi no ha cobrat el sou sencer que li tocava, perquè el fill de l’avi de qui té cura s’ha hagut d’esperar dues hores més del compte a què ella arribés, i les hi ha descomptat del sobre que li dona, però no al preu que a ella li paga, sinó al seu d’empleat de banca; la Polina, que és la noia russa que fumava a l’andana, no ha resistit més l’angoixa, ha buscat un camell per fora l’estació i ara convulsiona amb els ulls en blanc i una xeringa clavada al braç, asseguda a la tassa d’un vàter de senyora fastigós, i al Jordi l’han despatxat de la feina. Almenys la Montserrat ha agafat un taxi i, tot i el trànsit de primera hora que hi ha per entrar a la ciutat, ha tingut temps d’arribar a l’hospital i abraçar el seu fill, que l’esperava, com una criatura espantada, per dir-li l’últim adeu.
- - -
No sé si a tu, lectora o lector, aquestes sis vivències t’han commogut, d’alguna manera. Potser no, són de ficció i no tenen en absolut cap referent a la vida real; però segur que cada dia, a les nostres Rodalies, n’hi ha algunes, que si no són ben iguals, s’hi assemblen una mica, o fins i tot són més dramàtiques, malauradament. Això no obstant, com titelles en mans d’un titellaire pervers, cada matí, a l’andana, continuem esperant que arribi el tren.
Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, comunicador i activista cultural. Ha publicat poesia, literatura infantil, relats breus i teatre, havent estat reconegut amb diversos premis arreu dels Països Catalans. Col·labora amb diferents mitjans i participa habitualment en la conducció d'esdeveniments públics. Compromès en la lluita contra les injustícies, va presidir durant setze anys l'oenagé "Viatgers sense Fronteres", i el seu dietari poètic sobre la guerra a Ucraïna "Un llençol blanc" ha esdevingut una referència, en haver-se considerat una eina de cohesió social i de reivindicació de la pau.
Bet Calderer és una berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, especialitzant-se en branding, tot creant dissenys per a empreses com Coca-Cola, Santiveri, Martínez-Bimbo o Marcilla. Ja com a freelance, ha treballat creant campanyes per Beself Brands, Associació Hepa o la imatge de marca i etiquetes de vi per a 'La Diferenta' viticultors. Ha combinat el grafisme amb la pintura per a Decorcuadros, decoradors i interioristes o botigues de mobiliari com Kibuc.
