Robert William Gary Moore va néixer a Belfast el 4 d'abril de 1952. Tenia només 16 anys quan es va fer un nom com a membre de la banda de Blues Rock de Dublín, Skid Row (no confondre amb la banda de Hair Metal de New Jersey fundada posteriorment, i d'on deriva el nom, pagant 35.000 dòlars a Gary Moore pels drets d'autor per poder-lo utilitzar). Seria en aquesta primera etapa quan va començar la seva amistat de per vida amb Phil Lynott, que era el cantant de Skid Row abans de formar Thin Lizzy el 1969, la banda de Rock més gran d'Irlanda. Gary Moore s'uniria a Thin Lizzy per poc temps l'any 1974, i més endavant tornaria dues vegades. Va fer només un àlbum amb la banda, Black Rose (1979). Però ell i Lynott estaven fets l'un per l'altre i van continuar col·laborant junts durant molts anys fins a la mort de Phil Lynott el 1986. Gary Moore tenia un ventall d'estils notablement ampli. La Fusió Jazz Rock no és per a tothom, i a finals dels 70 va gravar tres àlbums amb el grup Colosseum II, successor de la banda de finals dels 60, Colosseum, Strange New Flesh (1976), Electric Savage (1977) i War Dance (1977). Inicialment, la banda estava formada a més per Don Airey (futur teclista de Rainbow i Deep Purple, Neil Murray, que després seria el baixista de Whitesnake) i Mike Starrs (veu). Però va ser com a guitarrista de Hard Rock que faria gran part de la seva millor música, tant com a membre de Thin Lizzy com en solitari, i va ser com a Bluesman que es va reinventar amb èxit a l'última part de la seva carrera, començant per l'àlbum Still Got The Blues (1990).
A mitjans dels 70, Gary Moore va patir un tràgic episodi que el va marcar per a tota la vida. Estava en un bar, dos homes van començar a assetjar verbalment a la seva xicota i, després d'enfrontar-s'hi, un d'ells va trencar una ampolla a la barra i li va tallar la cara. Les cicatrius li van causar un gran trauma. El seu amic Eric Bell va comentar: "El va canviar totalment. Gran part d'aquella ira i emoció reprimides sortirien en la seva manera de tocar, i també d'altres maneres. Ha de ser difícil viure una situació així". Durant la dècada posterior, amagava les cicatrius en fotografies i vídeos mirant cap avall o sent enfocat des de la distància, inclús es demanava a la premsa que l'entrevistava que l'enfoqués d'una posició determinada.
El 1994, Gary Moore va fer realitat un dels seus somnis d'adolescent quan es va unir als antics companys de la banda de Clapton a Cream, Jack Bruce i Ginger Baker, el "Power Trio", BBM (Bruce-Baker-Moore), en el que només editarien un disc, Around The Next Dream (1994). L'any 1995 també va rendir homenatge a la seva gran influència, el guitarrista original de Fleetwood Mac, Peter Green, amb l'àlbum de versions Blues For Greeny, i el 2007 l'homenatge era a una altra de les seves grans influències, Jimi Hendrix. Per al concert van ser convidats Billy Cox i Mitch Mitchell, baixista i bateria respectivament de The Jimi Hendrix Experience, l'àlbum es publicaria posteriorment, Blues For Jimi (2012). El mateix Gary Moore també va ser una inspiració per a una generació de guitarristes de Rock com Slash (Guns N' Roses), Randy Rhoads (Ozzy Osbourne), Kirk Hammett (Metallica), Doug Aldrich (Whitesnake), Zakk Wylde (Ozzy Osbourne), Joe Bonamassa, Adrian Smith (Iron Maiden) o Vivian Campbell (Def Leppard) entre d'altres, que el 2011 va fer un parèntesi amb Def Leppard per fer de Gary Moore a la reunió de Thin Lizzy. Segons Campbell, "Gary no estava d'hòsties quan tocava, hi havia una força física en la seva forma de tocar. No només tocava de pressa, tocava furiós. Aquesta era la diferència entre Gary Moore i els altres guitarristes, aquella intensitat".
[h3]Del Blues al Hard Rock
Gary Moore - Back On The Streets (1978)[/h3]
.jpg)
Cinc anys després de Grinding Stone (1973), gravat en el període entre la seva sortida de Skid Row i la seva primera entrada a Thin Lizzy i que havia estat el seu àlbum de debut en solitari, Back On The Streets (1978) va ser el segon. Quan es va publicar, Phil Lynott ja havia convençut a Gary Moore per tornar a Thin Lizzy. Però Lynott va tenir un paper clau a l'àlbum. Phil Lynott és la veu principal del tema Parisienne Walkways, que es convertiria en l'èxit de Gary Moore. Tots dos també van reelaborar Don't Believe A Word de Thin Lizzy del seu format original cap a un Blues lent amb un efecte brillant, però va ser a la cançó Back On The Streets que dona títol a l'àlbum on realment es va desfermar, com només ell podia fer-ho.
Gary Moore & Phil Lynott - Parisienne Walkways
Gary Moore & Thin Lizzy - Don't Believe A Word
[h3]Thin Lizzy - Black Rose (1979)[/h3]
.jpg)
L'àlbum Nightlife (1974) de Thin Lizzy només incloïa una cançó amb Gary Moore, la balada clàssica Still In Love With You. Però en la seva tercera i última etapa amb la banda, es va quedar el temps suficient per gravar l'àlbum Black Rose (1979) sencer. Gary Moore va posar un coet al cul de Thin Lizzy. El seu contundent solo de guitarra a l'èxit del single Waiting For An Alibi va fer que el seu company guitarrista a la banda, Scott Gorham, exclamés "que et follin, Gary!". Gorham, més endavant, va declarar que "va ser idea de Gary tornar el caràcter irlandès a Thin Lizzy". El resultat va ser el mític tema, Roisin Dubh (Black Rose): A Rock Legend. Les sessions de gravació, però, van estar marcades per la forta addicció a les drogues de Phil Lynott i Scott Gorham.
Thin Lizzy - Waiting For An Alibi
[h3]Gary Moore - G-Force (1980)[/h3]
.jpg)
Després d'haver deixat sobtadament Thin Lizzy per última vegada el juliol de 1979 en plena gira pels Estats Units, enmig de les disputes pel consum de drogues de Lynott i Gorham (anys després, Moore va afirmar: "Tot i que no em penedeixo d'haver marxat, potser no va ser la millor manera de fer-ho. Suposo que podia haver-ho fet d'una altra manera. Simplement, havia de marxar"), Gary Moore es va instal·lar breument a Los Angeles, on, estranyament, es va relacionar amb dos dels drogoaddictes més famosos de la música. Primer, amb Ozzy Osbourne, però quan això no va funcionar, va formar una nova banda, G-Force, amb Glenn Hughes (Deep Purple). Però Glenn Hughes va ser acomiadat ràpidament i l'àlbum de G-Force va acabar amb un nou cantant, Willie Dee.
Sharon Osbourne (dona d'Ozzy Osbourne), lluitadora, despietada i intransigent com el seu pare es va convertir en mànager de Gary Moore. Sharon va dir a Gary Moore que deixar Thin Lizzy, "Va ser un dels pitjors errors de la seva carrera. Thin Lizzy acabaven de petar-ho i estaven guanyant impuls a Amèrica. Era la gira perfecta per a ells, i ell la va cagar. Mai tornes a recuperar aquest impuls". Gary li havia dit a Glenn Hughes que volia formar una banda amb ell, però Sharon deia que Glenn Hughes era un desastre i que estava boig. Glenn Hughes explica la seva versió, "Hi havia molt poca gent a la indústria musical que no consumis cocaïna, i Gary era un d'ells, odiava aquesta droga. Adorava a Gary i ens estàvem fent bons amics. Mai parlava directament de la coca, però si estàvem al Rainbow Bar i la gent esnifava coca a les taules, es notava que a Gary no li agradava. Durant aquell temps en què Gary es quedaria amb mi, vaig pensar, serà un convidat a casa meva, segur que puc parar de consumir durant un temps. I ho vaig fer. Però qualsevol que sigui addicte o alcohòlic només pot amagar la seva addicció durant un temps abans de tornar a començar a remenar a dins la bossa. Jo era un addicte i no m'adonava que tenia un problema. El meu estil de vida no encaixava amb el seu, que era més aviat un club de bevedors, Sharon, Mark (l'altre membre de la banda) i Gary eren tots bevedors, i si ets un addicte a la coca dins d'aquest grup, al final s'espatlla la festa. Devia ser l'agost de 1979, el meu vint-i-vuit aniversari, i la Sharon em va organitzar una festa a La Dome de Sunset Boulevard. Aquella nit em vaig emborratxar molt, vaig caure al carro del pastís i em vaig dislocar l'espatlla. La Sharon es pixava de riure i em vaig enfadar molt i, pel que sembla, vaig dir que deixava la banda, cosa que no recordo haver dit, per cert. Llavors, l'endemà, vaig rebre una trucada de la Sharon cap a les 11 del matí i li vaig preguntar a quina hora començàvem, i em va dir, bé, no comencem perquè has deixat la banda. Vaig intentar recular i dir-li que no era la meva intenció, però la Sharon pot ser bastant cruel i em va dir que havia d'arreglar les meves merdes abans de fer res més. Era la primera vegada que perdia una banda per la meva addicció".
Així que, estaven en un embolic perquè sabien que no trobarien un altre tio com Glenn Hughes que cantés i toqués a un nivell tan alt. També escrivia cançons, així que Glenn aportava melodies genials, Hard i Heavy, però també melòdiques i amb ànima. Un complement perfecte per a la forma de tocar de Gary, però van haver de començar a buscar a un altre lloc. Sharon també estava començant a posar les seves energies cap a una altra banda, Ozzy Osbourne. Sharon i Ozzy es van conèixer el 1974 quan el seu pare es va fer càrrec del management de Black Sabbath. Quan van expulsar a Ozzy de Black Sabbath l'any 1979, Sharon es va convertir en el seu mànager. Intentant rellançar la carrera en solitari de l'Ozzy, Sharon va demanar ajuda a G-Force. La idea era que Gary Moore treballés amb Ozzy de manera regular. Va rebutjar l'oferta de ser el guitarrista de la banda de l'Ozzy, lloc que ocuparia Randy Rhoads. La broma entre els companys de discogràfica de Gary era que si Gary s'hagués acostat més a Sharon, la seva futura carrera podria haver anat d'una manera molt diferent. Finalment, va trobar un cantant per G-Force, Willie Dee, però Gary no estava satisfet del tot. No trobar el cantant adequat va ser un gran obstacle per a Gary Moore. Però al cap i la fi no necessitava cap líder, ell era el líder, i volia ser més gran. No estava on volia estar i es va acabar G-Force en menys d'un any. Es pot considerar com un dels discs clàssics perduts de Gary Moore.
[h3]Del Hard Rock al Heavy Metal
Gary Moore - Corridors Of Power (1982)[/h3]
.jpg)
El 1982, tornava a Londres, va signar amb Virgin Records i abans d'acabar l'any va sortir a la venda Corridors Of Power, amb un estil inspirat en la nova onada del Heavy Metal britànic (NWOBHM) i amb influències AOR (Adult Oriented Rock) nord-americà de bandes com Journey o REO Speedwagon. És un dels millors àlbums en solitari de Gary Moore, i un "tour de force" de Hard Rock en el que va marcar la seva autoritat com a gran estrella per mèrits propis. Amb el suport d'una banda del més alt nivell, el bateria Ian Paice (Deep Purple), el baixista Neil Murray (Whitesnake) i el teclista Tommy Eyre (Joe Cocker), Gary Moore va demostrar ser un cantant amb dos collons i un guitarrista de l'hòstia. Corridors Of Power té moltes grans cançons, les poderoses Don't Take Me For A Loser, Rockin' Every Night o End Of The World, la "Power Ballad" Always Gonna Love You o una versió assassina de Free, Wishing Well.
Gary Moore - Always Gonna Love You
Gary Moore - Wishing Well (Live At Monsters Of Rock 2003)
[h3]Gary Moore - Victims Of The Future (1983)[/h3]
.jpg)
La continuació de Corridors Of Power va ser essencialment una repetició. Considerat pel mateix guitarrista com un disc de Heavy Metal, va vendre més que el seu anterior treball, disparant-lo a l'èxit. Els seus tres singles, Hold On To Love, Shapes Of Thing i Empty Rooms (la segona balada més famosa de Gary Moore) van entrar entre els 100 més venuts a l'UK Singles Chart, cosa que no passava des de 1978 amb Parisienne Walkways. Després de l'èxit amb el cover de Free, Wishing Well a Corridors Of Power, a Victims Of The Future, Gary Moore va fer el mateix amb Shapes Of Things de The Yardbirds, amb cors del cantant de Slade, Noddy Holder. A més del tema èpic que dona títol al disc, Victims Of The Future. Al Festival de Donington de 1984, Gary Moore es va enfrontar a Eddie Van Halen i Angus Young en una batalla de "Guitar Heroes", i va guanyar!
Gary Moore - Empty Rooms
Gary Moore - Shapes Of Things (Live At Monsters Of Rock 2003)
[h3]Gary Moore - Run For Cover (1985)[/h3]
.jpg)
Després del desastre de G-Force l'any 1980, Glenn Hughes òbviament es va sorprendre quan Gary Moore el va portar com a cocreador de Run For Cover. Però, un cop més, aquest "dream team" es va torçar ràpidament. Glenn Hughes aleshores també era un addicte al crack i, quan Gary Moore se'n va assabentar, el va acomiadar a l'instant. Com a resultat, Glenn Hughes només va aparèixer a la meitat de l'àlbum i va posar la veu principal al tema Reach For The Sky. Per a la gravació, a més de Glenn Hughes, Gary va convidar a alguns dels seus amics com el líder de Thin Lizzy, Phil Lynott, i al exbaixista de Uriah Heep, Bob Daisley, entre altres. L'àlbum també inclou una nova versió del tema Empty Rooms del disc anterior. Però els millors temes van ser els dos que Gary Moore va gravar amb Phil Lynott, els clàssics Out In The Fields i Military Man, aquest escrit originalment per a la banda posterior a Thin Lizzy de Phil Lynott, Grand Slam. Aquestes cançons van ser les últimes grans actuacions de Lynott.
Gary Moore feat. Phil Lynott - Out In The Fields
Gary Moore feat. Phil Lynott - Military Man (Live 1985)
[h3]Gary Moore - Wild Frontier (1987)[/h3]
.jpg)
El primer àlbum que Gary Moore va gravar després de la mort del seu amic Phil Lynott, Wild Frontier, portava una senzilla dedicatòria a la contraportada, "For Philip". Gary havia escrit la cançó que dona títol a l'àlbum perquè Phil Lynott la cantés. Al final, la cançó i el disc servirien com a epitafi. El títol del disc està inspirat en el conflicte armat d'Irlanda del Nord. Hi ha un sabor de l'herència irlandesa de Gary Moore i Thin Lizzy al superhit Over The Hills And Far Away, també inspirat en la situació política d'Irlanda, amb aquelles gaites i violins que el fan tan únic, com també al tema Johnny Boy. The Loner ben bé podria ser la preqüela del tema posterior Still Got The Blues, que es va convertir en un dels èxits més aclamats del guitarrista, és un instrumental escrit amb l'exteclista de Jeff Beck, Max Middleton, on la guitarra de Gary Moore té una profunda càrrega d'emotivitat. Explica la llegenda que, en no quedar satisfet amb el resultat de les pistes de bateria gravades, Gary Moore va decidir programar tota la part de bateria de l'àlbum. De cara al directe, però, sí que va haver de contractar a Eric Singer, conegut bateria de KISS. Wild Frontier va ser l'homenatge perfecte a Phil Lynott.
Gary Moore - Wild Frontier
Gary Moore - Over The Hills And Far Away
[h3]Del Heavy Metal al Blues
Gary Moore - Still Got The Blues (1990)[/h3]
.jpg)
A finals dels 80, Gary Moore s'havia cansat del Heavy Metal. Es va fer evident en el seu àlbum After The War (1989). Igual que amb Run For Cover (1985), Gary Moore va convidar a alguns amics músics, hi van col·laborar Ozzy Osbourne, Don Airey i Cozy Powell entre d'altres. Els singles van ser, el superèxit After The War i Ready For Love, a més, la cançó Bloods Of Emeralds és un tribut al seu amic Phil Lynott.
Gary Moore - After The War
La resposta va ser tornar a les seves arrels, tocar Blues elèctric. Gary Moore no estava còmode amb la música que estava fent en aquell moment, afirmant que, "de sobte, no sabia qui havia fet aquells àlbums. No m'hi reconeixia en cap d'ells. Vaig pensar, a la merda, he de fer alguna cosa al respecte. Però no sabia què. Llavors vaig tornar a agafar la guitarra i aquell petit Blues va sortir per si sol. I em vaig adonar que això passava cada cop que agafava la guitarra. Sempre sortia primer un Blues, perquè era la música que em sortia de manera natural. Vaig pensar: Hmm...". El seu amic Eric Bell (el guitarrista original de Thin Lizzy i que Gary substituiria a la banda) va explicar que una nit cap a finals de 1989, Gary Moore li va trucar per dir-li que s'havia avorrit del Heavy Metal. Gary va preguntar a Bell si recordava alguna de les cançons que havien tocat quan van compartir escenaris al circuit de Blues de Belfast. Bell li'n va dir 10 o 12, i explica: "Al voltant de sis mesos després, estic passejant pel centre comercial i veig un cartell amb un pòster a mida real de Gary Moore amb vestit d'home, que diu, 'Still Got The Blues-New Album Out Now'. Em vaig aturar a mirar-lo. No m'ho podia creure. Vaig pensar, collons, ho ha aconseguit!". El seu teclista habitual, Don Airey, que va tocar a l'àlbum i a la banda de la gira, diu que Gary finalment s'havia trobat a si mateix després de molts anys, "Vaig pensar, Déu meu, finalment ha trobat el que vol fer. Crec que el Hard Rock li resultava limitant, tot el tema de la imatge que es portava als 80, la fórmula i les melenes de laca, que ell havia intentat portar. Però quan vam fer Still Got The Blues, tot el que va fer va ser tocar. Va tocar, tocar i tocar, hi ha 47 bobines de cinta en algun lloc que no van arribar a l'àlbum, amb la guitarra més increïble. Tot era en directe i fèiem diferents tomes, però semblava que ell mai tocava el mateix dues vegades".
Després hi havia el "look". A Still Got The Blues Gary Moore portava un elegant vestit blau. Va explicar que, "L'única raó per la qual em vaig posar un vestit quan vaig fer Still Got The Blues és perquè volia enviar un missatge molt clar als fans del Hard Rock que el que estava fent ara no era necessàriament una cosa que els agradaria, i també com a senyal per a la gent a la qual potser no li hauria agradat res del que havia fet en el passat, que de nou, això era una altra cosa, quelcom nou. Volia començar de zero i el vestit em va semblar una bona manera de transmetre aquest missatge. La gent em pregunta, cap on va el Blues ara?, i sempre contesto, ha estat a tot arreu, a tot el món. La qüestió és on et porta el Blues després. Sempre ha estat allà, i continua sent-hi tots aquests anys després, que és el que el converteix en una forma de música tan important. Per a mi, no és tant un cas de, encara tinc el Blues com que el Blues encara em té a mi".
El resultat del canvi d'estil va ser recompensat tant amb elogis de la crítica com amb l'àlbum d'èxit, Still Got The Blues (1990), que va tenir col·laboracions de les llegendes del Blues, Albert Collins i Albert King, a més de George Harrison (Gary Moore li va tornar el favor col·laborant a la superbanda de Harrison, Traveling Wilburys). L'àlbum Still Got The Blues va ser Top 20 al Regne Unit, i amb la commovedora cançó que dona títol al disc, va crear un clàssic del Blues modern. És l'àlbum amb més èxit de la carrera de Gary Moore, del que en van sortir sis singles, Oh Pretty Woman, Still Got The Blues, Walking By Myself, Too Tired, Moving On i Midnight Blues. Gary Moore estava inquiet per com els fans i els crítics rebrien l'àlbum, temia que els seus fans del Hard Rock el deixarien de banda i que no impressionaria als del Blues. Still Got The Blues va tornar a posar el Blues britànic en el mapa, va inspirar a una nova generació de guitarristes i va proporcionar gran part del repertori de l'escena del Blues en els pubs del Regne Unit de la dècada dels 90.
Gary Moore - Oh Pretty Woman (Live At Montreux 1997)
Gary Moore - Still Got The Blues
Gary Moore - Walking By Myself (Live At Montreux 1997)
Gary Moore - Moving On (Live At Montreux 1990)
[h3]BBM (Bruce-Baker-Moore): Els Cream, canviant a Eric Clapton per Gary Moore.
BBM - Around The Next Dream (1994)[/h3]
.jpg)
El gener de 1993, Cream va ingressar al Saló de la Fama del Rock And Roll. Van tocar junts en públic per primera vegada des que Cream es va separar el 1968, es van abraçar i van riure junts, creant un gran rebombori dins la indústria musical que es tornarien a ajuntar. Però sempre va ser decisió de Clapton, perquè tenia l'organització darrere seu per fer-ho possible i, probablement amb un ull posat en la seva pròpia carrera en solitari, no va voler fer-ho. Ara, que la indústria encara parlava de Cream, a la discogràfica Virgin se li va presentar l'oportunitat que dues terceres parts de Cream es combinessin amb el seu guitarrista estrella en el qual potencialment seria una banda monstruosa. L'acord es va signar per a un àlbum "sense compromís", és a dir, que no formava part del contracte principal de Gary Moore amb la discogràfica.
Ja a l'estudi de gravació, després d'escalfar tocant algunes cançons de Cream, Gary Moore va explicar que "vam començar a gravar cançons i va ser molt fàcil, no hi va haver cap problema. Va ser molt divertit i vaig poder apreciar la química entre Jack Bruce i Ginger Baker. No era en absolut res del que pensava, no estaven barallats. Crec que Jack admira Ginger, i Ginger ho sap, així que mai li dirà que no és bo. Són com dos germans que es burxen l'un a l'altre". L'àlbum, Around The Next Dream, va sortir a la venda el 17 de maig de 1994 a l'inici de la gira. Tot l'ambient sobre una possible reunió de Cream, i el fet que la meitat dels temes tinguessin clarament el seu antecedent a Cream, va donar als crítics molta munició per a comentaris en la línia de, "No van poder aconseguir a Eric Clapton, així que van aconseguir a Gary Moore", cosa que estava molt allunyada de la realitat. Gary Moore recorda que en una entrevista li van preguntar: "Sempre has volgut ser Eric Clapton? I ara, pots ser-ho? I vaig pensar: No, ves a la merda! I Ginger va intervenir contestant, el Gary toca com el Gary i l'Eric toca com l'Eric". A Jack també el molestaven les burles de "Succedani de Cream": "Volíem fer deliberadament una picada d'ullet cap a Cream. Era l'època en la què Oasis copiava als Beatles, així que vaig pensar, per què no hauria de fer una còpia de mi mateix? Així que, va ser molt deliberat i crec que va funcionar molt bé". Alguns crítics, però, van anar en la direcció oposada d'alguns del seus col·legues, afirmant que l'àlbum estava "Satisfactòriament ben arrodonit... el que demostra que BBM no és Cream reformat amb una notable omissió, sinó una banda creïble per dret propi".
Van fer un concert d'incògnit d'escalfament (el secret pitjor guardat) al Marquee de Londres, i la banda gairebé va estar a punt de retirar-se allà mateix. Amb Cream, les disputes eren entre Jack i Ginger, mentre el plàcid Eric Clapton es mantenia al marge o intentava actuar com a pacificador. Sigui quina sigui l'etiqueta que es vulgui posar a Gary Moore, "plàcid" no seria una d'elles, Gary es va enfrontar a Jack. Alguna vegada s'havia comparat el caràcter de Gary amb el de Ritchie Blackmore i va córrer el rumor que era difícil treballar amb ell. Però ell sempre deia que mai tenia problemes amb la gent per la seva personalitat, sinó més aviat pel tema musical perquè era exigent i perfeccionista amb la seva feina. "L'estudi i l'escenari són dos entorns completament diferents. A l'escenari et trobes davant d'un públic que paga, hi ha una actuació, no hi ha repeticions ni sobre gravacions, algú ha de posar i treure cançons. Tot girava entorn de qui era el líder a l'escenari". Gary reconeixia que, malgrat l'extraordinària telepatia musical que hi havia entre ell i Jack, hi havia una dimensió "política" en la seva relació: "Cal recordar que hi havia tres, no dos, líders en aquella banda. Si els poses junts, és molt difícil que es comprometin més enllà d'un cert nivell. Crec que Jack sentia que era més cosa meva i volia tornar a estar al capdavant de la seva pròpia música, tot i que jo intentava mantenir les coses tan igualades com sigui possible. Honestament, en aquella època jo era probablement el més popular dels tres, podia omplir grans recintes per tota Europa. Crec que Jack es va sentir arrossegat per mi, però jo no ho volia així en absolut". S'havia planejat una gira pels Estats Units, però finalment la banda va parar perquè bona part del final de la gira europea va ser cancel·lada per Gary, al·legant que tenia problemes d'oïda. Ginger n'estava fart, queixant-se que Gary seguia tocant a tot volum i després cancel·lava els concerts per problemes d'oïda. La barreja tòxica d'egos, emocions i política va engolir i finalment enfonsar a BBM. Després de la gira pel Regne Unit i Europa, la banda es va separar i Gary Moore va retornar a la seva carrera en solitari facturant discos de Blues.
BBM - City Of Gold
BBM - Where In The World
Tot i tenir un gran èxit a Europa durant gran part de la seva carrera, mai es va reflectir als Estats Units, on va ser pràcticament un desconegut. Gary Moore és recordat com un dels guitarristes més talentosos, tècnicament dotat i interessants de la història del Blues, va agafar la forma tradicional d'aquest estil i la va fusionar amb el Hard Rock i el Heavy Metal. Joe Bonamassa va dir: "Mentre que els Estats Units tenia a Stevie Ray Vaughan, Europa tenia a Gary Moore", i el guitarrista de Blues i una de les influències musicals de Gary, Albert King va dir que "no creia que pogués tocar Blues. Pensava que només era un altre noi intentant entrar en el món del Blues, però sentir aquest noi tocar les coses més salvatges...".
