Joseph Leonard Bonamassa va néixer el 8 de Maig de 1977 a New Hartford, Nova York. Als 4 anys va començar a tocar la guitarra, molt influenciat pel Blues que escoltava a casa, als 11 va ser un dels molts alumnes del gran guitarrista americà Danny Gatton, amb el que milloraria moltíssim la seva habilitat, fins al punt que un any després, als 12, Joe Bonamassa ja tenia la seva pròpia banda. Es deien, Smokin’ Joe Bonamassa i solien tocar a l'oest de Nova York i a Pennsilvània els caps de setmana, perquè entre setmana havia d'anar a l’escola, a Joe Bonamassa li anava relativament bé amb la seva banda. En aquell temps, als 12 anys, li van oferir ser teloner del gran B.B. King, cosa que Joe va acceptar sense pensar-s’ho, B.B. King era el seu ídol i era impossible rebutjar una cosa així, a més de que el fet de tocar amb B.B. King li obriria moltes més portes.

Durant tot aquell estiu va ser teloner de B.B. King almenys unes 20 vegades arribant a compartir moltes coses junts, afirmant que era la millor persona que mai ha conegut en el món de la música i del que va rebre molts consells, però el més important pel Joe va ser, “Vigila els teus diners, cuida que et paguin bé”, consell que Joe Bonamassa continua aplicant fins al dia d'avui. L'haver estat tot aquell temps amb B.B. King, va fer adonar a Joe Bonamassa que així es com volia viure, fent música. Després d'aquell estiu i aquella gira amb B.B. King, quan va tornar al col·legi li van preguntar que què havia fet durant les vacances i ell va explicar de manera detallada que havia anat de gira amb B.B. King, però tant els seus companys de classe com el professor van pensar que era una broma, per sort, Joe aquell dia portava l’acreditació de camerinos de la gira i tots van quedar bocabadats. 

[h3]12 Years Old Joe Bonamassa Plays Insane! B.B. King Stage Opening[/h3]

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Pg4JVBcE2zM[/youtube]

Abans de complir 18 anys, Joe Bonamassa era membre de la banda de Blues Rock, Bloodline, que originàriament tenia de ser la seva banda d’acompanyament, al costat dels fills de Miles Davis, Robby Krieger i Berry Oakley. A pesar de que la banda no va aconseguir l'èxit que inicialment esperaven, van atreure atenció per l’habilitat de Joe Bonamassa a la guitarra i en el poc temps que Bloodline va existir, van editar un disc homònim al 1994 que va ser ben rebut per la crítica, i la cançó Stone Cold Hearted, va arribar al número 32 de la llista Billboard. Malgrat extenses gires, incloent dates tocant amb Tesla i Lynyrd Skynyrd entre maig i juliol de 1995, Bloodline va durar només 5 anys, des de 1991 fins a 1996, any en què es van separar. 

Joe Bonamassa ha fet més que ningú per reactivar el Blues del segle XXI, i el seu currículum és tan extens i prolífic que costa de seguir-lo. Quan va començar, pocs haurien apostat que Joe Bonamassa es destaparia d’aquesta manera, i encara menys que presidiria un catàleg de 15 àlbums en 22 anys, contant només els seus d’estudi en solitari. El cognom, un galimaties amb massa síl·labes per lluir-lo en una samarreta. La imatge, un friki de la guitarra cara rodó, deixat, amb uns texans arrugats i amb una mica de papada als seus vint i pocs anys. Les seves habilitats amb la guitarra eren evidents, però, realment feien falta més revisions i versions de Blues?. Aquestes van ser les primeres impressions que el productor Kevin Shirley es va endur de la seva primera trobada amb Joe Bonamassa a mitjans dels anys 90. I, tanmateix, també hi havia alguna cosa allà, si s’estava a l’aguait, un lleu indici de que amb una mica d'orientació i uns quants retocs, aquest noi anònim del nord de l'estat de Nova York podria arribar a ser alguna cosa molt especial. 

4 anys desprès, Joe Bonamassa editava el seu primer disc en solitari titulat, A New Day Yesterday (2000), àlbum que aconseguiria la novena posició a la llista Billboard Blues d'aquell mateix any. L'àlbum, inclou cançons originals escrites per Joe i també covers de Jethro Tull, Free, Rory Gallagher i Warren Haynes. Va ser molt ben rebut per la crítica, qualificant-lo com un gran debut i aclamant l'estil de Bonamassa. En tornar de la gira, Joe Bonamassa es va reunir de nou amb el seu productor per gravar el nou àlbum, So It’s Like That (2002), que malgrat aconseguir el primer lloc a la llista Billboard Blues, va rebre critiques molt diverses, alguns crítics van considerar l’àlbum com molt genèric i un clixé, però tot i això va ser un gran èxit comercial. Entre els anys 2002 i 2006, tots els seus àlbums, incloent el So It’s Like That (2002), Blues Deluxe (2003), Had To Cry Today (2004) i You & Me (2006), van ocupar el  numero 1 de la llista Billboard Blues, i un any desprès amb l'àlbum Sloe Gin (2007), Joe Bonamassa aconsegueix debutar en el Billboard Mainstream 200, ocupant el número 184.

El que va passar després va ser una transformació tan radical com remoure l’armari de vestits de David Bowie. Quan l'associació de Joe Bonamassa amb el productor Kevin Shirley va començar a l’àlbum You & Me del 2006, tot el relacionat amb el guitarrista va ser enderrocat i reconstruït, des del més superficial fins al més fonamental. La seva antiga banda de musics va ser despatxada, es va aprimar i es va desfer dels texans arrugats, substituint-los per vestits a mida, un físic preparat per a la batalla i ulleres de sol que el feien tan fredament inescrutable com un Terminator. I el més important, amb una petita empenta, Joe Bonamassa va acceptar posar-se a prova com a compositor. El seu primer àlbum clàssic, Sloe Gin (2007), anunciava la bona notícia, no era només un guitarrista de classe mundial, sinó una força creativa total que escrivia música que trencava amb el dogma del Blues, lletres intel·ligents que anaven més enllà de dones infidels, i tot venut per una veu tronadora que no concorda amb l'home modest que et trobes al camerino. 

Des del moment que va ser ungit per Eric Clapton a l’emblemàtic concert del Royal Albert Hall al 2009, poca gent negava que Bonamassa era el Bluesman del moment. Des d’aleshores, tots els seus àlbums han estat d'èxit a les llistes de vendes, The Ballad Of John Henry (2009), Black Rock (2010) (amb el que compleix un altre dels seus somnis, gravar un duet amb B.B. King, amb la cançó, Night Life), Dust Bowl (2011) i Driving Towards The Daylight (2012) van arribar a entrar al Top 40. Però és una altra qualitat, menys sexy però vital, la que l'ha mantingut al capdamunt del podi, una ètica de treball ferotge que fa que Bonamassa tingui una mitjana de més d'un àlbum a l'any entre els seus innombrables projectes, des del principal en solitari, amb la banda Black Country Communion i la seva col·laboració amb Beth Hart.

Amb el seu àlbum en directe, Beacon Theatre: Live From New York (2012), gravat durant dues nits del 4 i 5 de novembre de 2011 en aquest recinte, hi col·labora un altre dels seus grans herois, Paul Rodgers, ex cantant de Free i Bad Company, a més de Beth Hart amb un parell de temes del seu recent disc conjunt, Don’t Explain (2011), i el gran John Hiatt. No és un àlbum de grans èxits ni una altra manera d'escoltar les cançons, sinó deixar constància de la gira de 2011, una de les de més èxit de Joe Bonamassa. L’àlbum Different Shades Of Blue (2014), va arribar al número 8 del Billboard Mainstream, el lloc més alt que ha aconseguit un àlbum de Joe fins ara. I des del 2016, tots els seus àlbums han tingut un gran èxit comercial, Blues Of Desperation (2016), Redemption (2018), Royal Tea (2020) i el seu últim àlbum, Time Clocks (2021), han aconseguit el numero 1 de la llista Billboard Blues. Un gran fita per Bonamassa. Tot això fa que escollir els millors moments de Joe Bonamassa sigui un feliç trenca closques i condemna a qualsevol seguidor a fer un treball en progrés. De moment però, aquests àlbums representen el millor del Sr. Blues Post Mil·lenni, i una prova gloriosa de que els aneguets lleigs de vegades poden sorprendre. Aquests són alguns dels seus millors àlbums. 

[h3]Joe Bonamassa - Sloe Gin (2007)[/h3]
L'arribada de Kevin Shirley com a productor i mestre de cerimònies va posar els pels de punta amb el disc You & Me de l'any anterior, però va ser amb Sloe Gin (2007) el que va provocar portar a Joe Bonamassa més enllà del tòpic de Bluesman de bar cap a una genuïna brillantor. Conceptualment, l'àlbum recordava Led Zeppelin III, amb grans èxits com Sloe Gin, Dirt In My Pocket o Around The Bend, versions com Ball Peen Hammer de Chris Whitley i Seagull de Bad Company anunciaven al guitarrista com un autèntic aspirant. L'àlbum li va proporcionar el número 1 a la llista Billboard Blues. 

Joe Bonamassa - Sloe Gin (Live From The Royal Albert Hall 2009)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=adRGd54rUGs[/youtube]

[h3]Joe Bonamassa - The Ballad Of John Henry (2009)[/h3]
Cada àlbum de Bonamassa es guia per una paraula clau, i per a aquest setè va ser “swampy” (pantanós). Adequat per un disc que porta el nom d'un heroi afroamericà del folklore popular, de constitució física imponent i que amb el seu gran martell clavava les vies del tren, John Henry era més “Heavy” (pesat) que qualsevol cosa que Joe Bonamassa hagués publicat abans. Tot i això, el canvi més gran va ser el pes emocional, amb les melancòliques Stop!, Happier Times o The Great Flood, posant al descobert un home que abans s’amagava darrere d'unes ulleres de sol. Segons Bonamassa, "Al fer la primera meitat de l'àlbum, em trobava al lloc més feliç de la meva vida. La segona meitat em va trobar en un estat completament oposat".

Joe Bonamassa – Stop! (Live From The Royal Albert Hall 2009)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=b-69Djk5HdQ[/youtube]

[h3]Joe Bonamassa - Dust Bowl (2011)[/h3]
Esgotat per la gira de Black Country Communion i atrapat pel material nou, l'heroi de la guitarra, "No podia ni fer funcionar els seus dits quan van començar les sessions”, diu Kevin Shirley. Dust Bowl seria rescatat només després que el productor mantingués a Joe Bonamassa pràcticament sota arrest domiciliari. La tàctica va fer girar la clau per encendre i va encoratjar el que segurament és l'àlbum més atmosfèric de Bonamassa. Amb temassos com, Slow Train, Dust Bowl, Black Lung Heartache, Tennessee Plates o Prisoner.

Joe Bonamassa - Dust Bowl (Beacon Theatre Live From New York 2012)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=24XSDpIk-TE[/youtube]

[h3]Black Country Communion - Black Country Communion 2 (2011)[/h3]
Amb tres cançons produïdes per dia, l’àlbum Black Country Communion 2 representa tant el punt més àlgid de la Super Banda com l’àlbum més precipitat del Rock modern. Tot i que Glenn Hughes va ser el principal compositor del disc, Joe Bonamassa es va recrear amb el que va anomenar, "Una excusa per roquejar sense complexes", portant els riffs al terreny de Jimmy Page com a I Can See Your Spirit, o reestructurant el tema de Led Zeppelin, The Battle Of Evermore amb el seu riff de mandolina cap a The Battle For Hadrian’s Wall amb guitarra. Al 2011, la revista musical Classic Rock Magazine va nomenar Black Country Communion com Banda Revelació De L’any. Malauradament, les esquerdes ja començaven a aparèixer. 

Black Country Communion- Man In The Middle

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=hy6WLBvBXaI[/youtube]

[h3]Joe Bonamassa - Driving Towards The Daylight (2012)[/h3]
A excepció de quatre cançons, la resta són versions de temes bluseros als que Bonamassa els hi ha donat un aire Rock que, sense fer-los perdre la seva essència els ha omplert de vitalitat. Els originals son Dislocated Boy, Driving Towards The Daylight, Heavenly Soul i Somewhere Trouble Don’t Go (que sona com si fos dels ZZ Top). Les versions, Stones In My Passway de Robert Johnson, en la que Bonamassa recorda els tocs que imprimia Jimmy Page a aquests clàssics del Blues, Who's Been Talking de Howlin' Wolf en que li surt un Blues Rock inigualable també d’aires Led Zeppelin, o I Got All You Need de Koko Tylor en aquest cas d'essències més Blues. A la resta de les versions, Bonamassa els imprimeix el seu segell d'identitat, de categoria queda Too Much Ain't Enogh Love un cover de Jimmy Barnes de 1987 que a més hi posa la veu. Joe Bonamassa va ser recompensat amb les seves posicions més altes a les llistes fins al moment, el número 2 al Regne Unit i el número 23 als Estats Units.

Joe Bonamassa - Driving Towards The Daylight

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=wTG-bCMG05E[/youtube]

[h3]Joe Bonamassa - An Acoustic Evening At The Vienna Opera House (2013)[/h3]
Es pot dir-li qualsevol cosa d’ell, però no es pot acusar a Joe Bonamassa de “passar pel tubo”. Al 2012 hi va haver un flaire de mort o glòria quan el guitarrista va reunir un grup de musics a la capital austríaca amb una varietat d'instruments gens comuns a les seves cançons, des d’un violí, passant per una mandolina, fins un acordió i més. Tal i com va reconèixer el mateix Joe Bonamassa, "Això pot sortir molt bé, o en cas contrari, estarem cardats". La idea era, d’una banda un concert acústic amb una revisió més nua i detallada de les cançons preferides de Bonamassa, i per l’altra, que aquest fos un esdeveniment memorable, a l'Òpera de Viena, per on hi havien passat Mozart i Beethoven. És fa difícil, potser impossible, destacar un tema d'aquest concert quan és un èxit en el seu conjunt. El disc ho reflecteix amb una col·lecció de 21 temes clàssics.
 
Joe Bonamassa - Jockey Full of Bourbon (Live At the Vienna Opera House 2013)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=v8lOSERcJFE[/youtube]

[h3]Joe Bonamassa - Different Shades Of Blue (2014)[/h3]
Al 2014, després d'un període de dos anys sense publicar res en solitari (cosa gens habitual en ell), altres Bluesman com Gary Clark Jr. havien assaltat el seu podi, Joe Bonamassa es va trobar en la inusual posició d'haver de provar-se a si mateix. Amb aquesta evidència, el tot o res coincidia amb ell. Excepte el tema inicial, Hey Baby (New Rising Sun) de Jimi Hendrix, Different Shades Of Blue va ser un clàssic totalment original, co escrit conjuntament amb la flor i nata de Nashville, amb temes destacats com Love Ain't A Love Song, l’homònim Different Shades Of Blue o So, What Would I Do, l'àlbum va establir a Joe Bonamassa com a compositor amb tots els colors a la seva paleta.

Joe Bonamassa - Different Shades Of Blue

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Z3_GOk36JD0[/youtube]

[h3]Joe Bonamassa - Royal Tea (2020)[/h3]
Bonamassa va co escriure les cançons amb el seu nou millor amic, l'antic guitarra de Whitesnake, Bernie Marsden, amb contribucions addicionals de Pete Brown (lletrista de Cream), Jools Holland i Dave Stewart. El sempre present productor Kevin Shirley va optar per un gran so que va caracteritzar l'àlbum des del primer moment, des del grandiós arranjament orquestral de When One Door Opens, fins al so espontani de Why Does It Take So Long To Say Goodbye o les arrasadores A Conversation With Alice i Royal Tea, on la guitarra de Bonamassa es mou gairebé inconscientment entre Jeff Beck i Jimmy Page. És un disc carnós, contundent i gran. 

Joe Bonamassa - Why Does It Take So Long To Say Goodbye

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=6EO4Qap7GpI[/youtube]

[h3]Joe Bonamassa - Time Clocks (2021)[/h3]
Joe Bonamassa va plantejar Time Clocks com un "àlbum de metro", aniria en metro a l'estudi amb una guitarra, deixant que els ritmes de la ciutat de Nova York dictessin la música. Al final, com tot en l'era Covid, aquest 15è àlbum va sortir molt diferent, no només per la producció de Kevin Shirley, sinó amb el rerefons de la pandèmia filtrant-se a les cançons, més progressives, més dures i més reflexives que les d’abans. Una de les cançons destacades és la que dona títol al disc, Time Clocks, amb tocs Country i una tornada enganxosa, però l’àlbum té molts moments, el riff de Notches, el toc Folk de The Loyal Kind, la fantàstica balada Mind’s Eye, o l’increïble Blues Soul a The Heart That Never Waits. 

Joe Bonamassa - Time Clocks

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Z7116ryQV-I[/youtube]

[h3]Joe Bonamassa, duets eterns amb Beth Hart[/h3]

De Beth Hart ja en vaig fer un article en aquesta secció al 2018 titulat, Beth Hart: La reencarnació de Janis Joplin. Us deixo l’enllaç per si el voleu revisar.

Al 2011, la col·laboració entre Joe Bonamassa i Beth Hart va ser tota una revelació. Ara, si mirem enrere, va resultar ser una associació per a l’eternitat. Gairebé totes les millors col·laboracions del Rock han sorgit del no res, i els tres àlbums d’estudi de Joe Bonamassa i Beth Hart s’han convertit en clàssics, un recordatori per la posteritat que va unir a la reencarnació de Janis Joplin, Beth Hart, amb el guitarrista que va re avivar el Blues pel nou mil·lenni, Joe Bonamassa. Beth Hart i Joe Bonamassa son un tàndem reconegut com un dels grans duets de la musica americana d'arrels (Roots Music), una força de la natura que fa que saltin espurnes cada vegada que s’ajunten, només cal escoltar els seus tres àlbums, Don't Explain (2011), Seesaw (2013) i Black Coffee (2018), a més del seu directe Live In Amsterdam (2014).

Retrocedint en el temps, abans de l’àlbum Don’t Explain (2011), Beth Hart i Joe Bonamassa eren bèsties molt diferents. Ella era l'artista amb més classe del circuit  Californià, fusionant Blues, Soul, Jazz i Rock, i col·laborant amb gegants com Slash, Warren Haynes o Jeff Beck. Ell era el nou rei del Blues, al qui Eric Clapton li va entregar la corona en un històric concert al Royal Albert Hall al 2009. Fins i tot les seves personalitats eren pols oposats. Hart és tot nervi, mentre que Bonamassa és més tranquil. Tots dos havien girat en el mateix circuit, i Joe Bonamassa fins i tot havia vist un concert demolidor de Beth Hart a Londres que el va impactar. Però a l'estiu del 2010, mentre el guitarrista treballava a l'estudi escoltant Ike & Tina Turner, va imaginar un projecte propi de Soul modern, tot el que necessitava era la veu perfecta. "Així que vaig rebre una trucada de Joe que em preguntava si volia fer un disc, i vam fer clic a l'instant", recorda Beth Hart. 

Hart i Bonamassa van estar parlant, elaborant una llista de covers de Soul, recorda Beth Hart. "Vaig posar-hi Chocolate Jesus de Tom Waits i Ain't No Way de Aretha Franklin, d'una llista que també incloïa Don't Explain de Billie Holiday, For My Friend de Bill Withers, Sinner's Prayer de Ray Charles i I'd Rather Go Blind de Etta James”. Però quan el productor Kevin Shirley els va posar en acció, tres tomes com a màxim, aquests vells estàndards cremaven amb un foc modern que encenia els altaveus.  

[h3]Beth Hart & Joe Bonamassa - Don’t Explain (2011)[/h3] Don’t Explain (2011) es va convertir en un dels àlbums més venuts de la discogràfica (en total, els tres àlbums del duet han venut més de 300.000 còpies a Europa). I tot i que els dos artistes tenien les seves pròpies i aclamades carreres en solitari, la química era massa bona com per ignorar-la. 

Beth Hart & Joe Bonamassa - I'd Rather Go Blind (Live In Amsterdam 2014)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=UEHwO_UEp7A[/youtube]

Beth Hart & Joe Bonamassa - I'll Take Care Of You (Beacon Theatre Live From New York 2012)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=KFphuiMxA7I[/youtube]

Beth Hart & Joe Bonamassa – Sinner’s Prayer (Beacon Theatre Live From New York 2012)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=-uFZDj1bM-E[/youtube]

[h3]Beth Hart & Joe Bonamassa - Seesaw (2013)[/h3]
Seesaw (2013) va ser la seqüela que va augmentar l'aposta. Amb el títol i el cover del tema clàssic de Aretha Franklin, Seesaw mostrava les habilitats màgiques del duet amb temes com Them There Eyes de Billie Holiday, If I Tell You I Love You de Melody Gardot o Nutbush City Limits de Ike & Tina Turner. Joe Bonamassa va assenyalar que, "Amb aquestes cançons, hi ha una bellesa en la manera com Beth Hart interpreta les melodies més sentides". El disc els portaria a la nominació pels Grammy i a una mini gira per Europa de la que en sortiria l’àlbum en directe Live In Amsterdam (2014), en el que ho borden. 

Beth Hart & Joe Bonamassa - Nutbush City Limits (Live In Amsterdam 2014)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=maFEuaEUzzo[/youtube]

Beth Hart & Joe Bonamassa - I Love You More Than You'll Ever Know (Live In Amsterdam 2014)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=bOQ07fVVDJQ[/youtube]

Beth Hart & Joe Bonamassa - Close To My Fire (Live In Amsterdam 2014)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=-kmm5VXtLi0[/youtube]

[h3]Beth Hart & Joe Bonamassa - Live In Amsterdam (2014)[/h3]
Live In Amsterdam (2014), de més de dues hores, inclou els clàssics del Blues i del Soul dels seus dos àlbums, temes molt ben portats al seu terreny, de grans com Tom Waits, Melody Gardot, Don Covay & Steve Cropper, Al Green, Billie Holiday, Buddy Milers, Al Kooper, Aretha Franklin o Etta James. 

Beth Hart & Joe Bonamassa - Cant Let Go (Live In Amsterdam 2014)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ioQKULTa0dE[/youtube]

Beth Hart & Joe Bonamassa - Your Heart Is As Black As Night (Live In Amsterdam 2014)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=1MEN7caRPsw[/youtube]

Beth Hart & Joe Bonamassa - Baddest Blues (Live In Amsterdam 2014)

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=sNZw797pDmI[/youtube]

[h3]Beth Hart & Joe Bonamassa - Black Coffee (2018)[/h3]
Black Coffee (2018) ha estat el final perfecte (de moment), un tercer àlbum que va aportar sang nova i frescor a les cançons dels Edgar Winter, Steve Marriott, Ella Fitzgerald, Howlin' Wolf, Lucinda Williams, Etta James, Ike & Tina Turner, LaVern Baker o Lil’ Green. Encara avui, Black Coffee segueix sent un disc tan ambiciós que la seva reedició ha exigit dos discos de vinil, amb un Bonus Track, Come Rain Or Come Shine de Ray Charles. 

Beth Hart & Joe Bonamassa - Black Coffee

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NooMzmbE0xc[/youtube]

Beth Hart & Joe Bonamassa - Give It Everything You Got

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=fHjD_M_0J70[/youtube]

El so de la química amb ferro roent mai passa de moda, el naixement de Beth Hart i Joe Bonamassa com a força combinada no ha perdut res del seu poder, tal com diu Beth Hart, "Amb Joe, senzillament sentia com si pogués volar...". Un tàndem que per moments formaven i formen una espècie de Ike & Tina Turner del segle XXI. De fet Joe Bonamassa sempre ha descrit a Beth Hart com un encreuament perfecte entre Steve Marriot i Tina Turner.