Quan la nena va veure aquells globus fantàstics, en va demanar un als seus pares, immediatament.

Eren uns globus extraordinaris, lluents, amb diferents formes i colors, que lluitaven per fugir, per volar, per sortir volant i alliberar-se d’aquell lligam que els sotmetia a una gravetat per a la qual no havien estat dissenyats.

Després de l’oportú estira-i-arronsa i l’habitual assumpció de responsabilitats domèstiques i conductuals exigides pels dos progenitors, tot i tenir tothom ben clara l’efímera validesa d’aquells compromisos tan retòrics i desgastats, la nostra nena va poder escollir el seu globus.

En va triar un de vermell, molt bonic, amb forma de cor. Era preciós. Potser carrincló, sí, però amb un innegable significat. Un símbol, això. Un símbol que es reflectia en el cristal·lí humit dels seus ulls, posant color i contrast a unes ninetes que brillaven com mai.

La mare, el pare i el seu germà gran l’observaven, embadalits, pendents d’aquella mirada silenciosa, però tan carregada d’intenció. Pendents d’ella, la seva nena, d’aquella nena que estimaven com res més al món. Pendents d’ella, la seva mirada i el seu gest. Un gest molt simple, natural, natural i alhora fascinant, per senzill, per tan savi, per ser tan senzill com senzillament savi. I simbòlic, també. Un gest, només un gest i, tanmateix, tot un missatge…

La nena va obrir la seva maneta d’infant, mentre enlairava la seva mirada gegant i deixava anar el globus cel amunt perquè pogués fugir, perquè pogués volar, perquè pogués sortir volant, alliberant-lo del seu lligam.

… I Banksy passava per allà.