Cada cop som més els berguedans que ens vam quedar sense l'oportunitat de viure una de les mítiques nits del Martins, la discoteca que s'amagava a la Valldan, darrere de Cal Passasserres. La sala va tancar les portes l'any 1992 però l'essència va continuar-se desprenent més enllà de les seves parets. L'escampaven els que havien descobert piles de discos de rock and roll a les seves sessions musicals, i els que hi havien descobert altres coses, sent els últims d'anar a dormir.

Aquest dissabte, el primer dia d'agost, l'essència del Martins va reviure i va envair el Konvent de Cal Rosal. El principal responsable en va ser Jordi Alsina, i ho va fer recordant els anys que haiva punxat discos en aquesta sala. Però, en aquesta cerimònia, Alsina va estar acompanyat pels seus germans, les seves parelles i un bon grapat d'antics clients que recordaven com si fos avui el que havien trobat dins d'aquella sala, que anava més enllà de moltes coses.

La sessió va començar a l'espai de bar del Konvent, on alguns encara acabàvem de sopar. Va ser un regal. Alsina va demostrar que això de posar música és com anar amb bicicleta i, des de bon principi, va saber donar els volums convenients en cada moment. Suaus, insinuadors durant l'àpat, i creixents fins al punt de fer retronar un Whole Lotta Love de Led Zeppelin quan la nit ja estava arrancada. I a tot això s'hi ha d'afegir que la sessió va ser íntegrament amb vinils seleccionats de l'àmplia col·lecció que té aquest berguedà apassionat per la música i la literatura.

Jordi Alsina va combinar diverses èpoques i gèneres que havien sonat al Martins. Els que van tenir la sort de passar-hi diverses nits, confirmaven que tots els temes que van ressonar al Konvent eren els que havien omplert la pista de la discoteca, anys enrere. Des de la veu esgarrapada, amb reminiscències de soul, de Procol Harum, fins a la mítica Layla d'Eric Clapton. Això, passant per Lola i You Really Got Me, dels Kinks. Una delícia de selecció, en definitiva.

Al final de la nit, quan el Brown Sugar dels Rolling Stones ja havia fet posar alguna pell eriçada a més d'un i més d'una, Alsina acabava la sessió, baixant poc a poc la intensitat. Quedaven els més fidels, i tant el discjockey com els assistents notaven que el cansament feia acte de presència. Han passat més anys dels que sembla. Però en l'atmosfera surava la satisfacció. La satisfacció de confirmar que aquella època havia estat intensa, inoblidable. I de deixar clar que, per més anys que passin, la bona música no morirà mai.