La saltadora es va acostar al caire de la plataforma i va donar l’esquena a la piscina.
 
Mentre situava la vertical del seu cos sobre els deu metres de caiguda, repenjant únicament les puntes dels dos peus a la superfície dura i antilliscant des d’on havia d’enlairar-se, els espectadors presents a les grades del recinte cridaven excitats per la gran fita que estava a punt d’assolir aquella noia de només catorze anys.
 
El seu cos infantil encara no mostrava cap símptoma de pubertat, però la seva maduresa mental desmentia molts tractats sobre l’adolescència. I mentre els seus entrenadors, la família i el públic només pensaven en la puntuació que havia d’assolir per proclamar-se campiona olímpica de la disciplina, ella només visualitzava el salt que estava a punt d’executar i que la seva lleugera musculatura ja tenia memoritzat després dels centenars de vegades que l’havia assajat durant els entrenaments.
 
La final estava sent disputada, però ella ja s’havia presentat com la més ferma candidata a la victòria final, amb unes puntuacions estratosfèriques als salts anteriors, que només podien malaguanyar-se si ara cometia un error fatal. L’emoció, doncs, s’havia focalitzat en dues competicions simultànies: la que mantenien la representant australiana, la nord-americana i la seva companya xinesa, dos anys més gran i l’absoluta favorita abans de començar, per conquerir la plata i el bronze, i la que lliurava ella contra ella mateixa per assolir la perfecció en cada un dels seus exercicis.
 
Havien entrat en la darrera ronda i, després del salt de l’australiana, la nord-americana ja sabia que, si volia medalla, havia de fer un últim intent gairebé impossible, i no ho va aconseguir. Per tant, si cap de les dues xineses que faltaven per participar no fallava, la representant dels Estats Units es quedaria sense pujar al podi. La penúltima participant va complir amb el pronòstic i va sumar la puntuació necessària per mantenir-se a dalt de tot i assegurar-se la segona posició. Només faltava saltar ella per conèixer el desenllaç d’aquest esport tan precís i preciosista, quan va sonar el telèfon, trencant el clima d’emoció que s’havia creat al menjador de casa on ell menjava crispetes escarxofat al sofà.
 
Va dubtar. Va dubtar de si esperar a veure el darrer salt i arriscar-se que el mòbil deixés de sonar sobre el trinxant que presidia la sala, on sempre el deixava a carregar, i es perdés la trucada, o de si aixecar-se ben de pressa per despenjar i acabar la conversa abans l’atleta xinesa no es precipités cap a l’aigua amb aquell múltiple salt mortal amb tirabuixó inicial que tenia previst realitzar. Al capdavall, segur que es tractava d’una telefonada comercial d’aquelles que fan tanta mandra i que atens només per respecte a la persona que l’ha de fer per poder guanyar-se el pa. Però, i si era algú altre? La seva mare ja era gran i vivia sola. Podia ser una trucada important.
 
Es va aixecar de cop, oblidant-se del bol que tenia a la falda, escampant les crispetes que li quedaven per sobre d’aquella catifa tan peluda que intentaven preservar sempre de brutícia no menjant-hi mai a prop, perquè costava molt de fer neta. Sense desenganxar la vista de la pantalla, intentava calçar-se les sabatilles que s’havia tret per estar més còmode, però no hi havia manera d’encertar-les i ho va deixar córrer. En marxar sense mirar on posava els peus, però, va picar amb la punta dels dits a la pota de la taula auxiliar que tenien just al costat d’allà on seia i que no va poder evitar. Un dolor intens li va recórrer totes les connexions neuronals fins a arribar-li al cervell, el qual, com a resposta, va fer alliberar un crit desproporcionat a les seves cordes bucals, desatenent el risc imminent que suposava el cable de l’aspiradora, que no havia volgut desar per no perdre’s ni un segon de la competició televisada, després d’haver-lo passat en havent dinat.
 
L’ensopegada, gairebé còmica, va ser fatal perquè el noi, en un intent desesperat d’acrobàcia final, va caure i, amb tot el seu pes, va picar de cap amb el radiador, mentre la saltadora estirava els braços lateralment per iniciar el seu exercici definitiu i tots dos acabaven el que havien començat amb un irreversible salt mortal.

Xavier Gonzàlez-Costa és escriptor, actor i activista cultural. Ha publicat poesia, narrativa, literatura infantil i teatre, essent aquesta última disciplina per la qual ha estat més reconegut, amb diferents premis i estrenes, arreu dels Països Catalans. És lletrista de cançons i col·labora habitualment en la direcció i conducció d'actes culturals o benèfics. Enamorat de l'Àfrica, ha estat en més d'una dotzena de països d'aquest continent, cooperant amb l'organització "Viatgers sense Fronteres" que va presidir durant setze anys.

Bet Calderer és una Berguedana de Barcelona, artista i grafista. Sortida dels forns de la Facultat de Belles Arts de la capital, se sent orgullosa de poder dir que va començar a treballar al costat Pepe Calvo, amb qui va aprendre l'ofici de donar solucions de disseny gràfic per a empreses com Coca-cola, Santiveri, Martínez-Bimbo, Marcilla, etc. Des de fa quinze anys ha fet de la seva passió, la pintura i el dibuix, el seu modus vivendi. Ha col•laborat amb Ibèrica de danza amb l'escenografia pictórica de l'espectacle “Las estaciones”.