Un nom pot significar moltes coses, fins i tot n'hi ha que no signifiquen res, però en el cas de The Cult, el seu nom descriu perfectament el que representa aquest duet com a banda de culte. Tot i que fa algunes dècades, Ian Astbury i Billy Duffy, van triomfar en el mainstream, el pas del temps els ha portat a ser una banda de culte per a amants del rock que no sona a tot arreu. De totes les bandes que van sorgir en l'era post punk, The Cult són els més complicats de qualificar. Mentre que d'altres bandes com U2 o The Cure van definir el seu so des del principi i s'hi han mantingut fidels, la banda fundada com Southern Death Cult pel cantant Ian Astbury i el guitarrista Billy Duffy el 1982 ha reinventat i reimaginat el seu so i estètica diverses vegades, del post punk a gòtics o a Deus del rock d'estadi. A mitjans dels 80, la banda es va mudar a la costa oest dels Estats Units i allà s'hi van trobar un grapat d'executius de discogràfiques que connectarien amb ells, "Potser van trobar en The Cult, i particularment en Ian, alguna cosa que els recordava l'honestedat dels 60", explica el guitarrista Billy Duffy. Alhora, la crítica anglesa els destrossava a la seva terra natal.

Quan estaven al capdamunt de la popularitat, a la segona meitat dels 80, Rick Rubin i Bob Rock van produir dos dels discos de més èxit de The Cult, Electric (1987) i Sonic Temple (1989), respectivament. A aquests àlbums s'hi suma lògicament Love (1985), i tots tres van vendre milions de còpies a tot el món. En aquella època, bandes com Metallica, Aerosmith i Guns N' Roses van tenir a The Cult com a teloners en algunes de les seves gires més importants, i el que aleshores era el bateria de The Cult, Matt Sorum, va passar a ser membre de Guns N' Roses durant l'era d'Use Your Illusion, anys més tard també formaria part de Velvet Revolver juntament amb Slah i Duff McKagan.

L'estranya relació de parella, un continu estira-i-arronsa entre Ian Astbury i Billy Duffy ha estat el motor que ha impulsat a The Cult des del principi. El primer, d'una infància ambulant que el va fer anar d'Anglaterra a Ontario, Canadà i Glasgow Escòcia, és un poeta/guerrer amant de Jim Morrison i un apassionat de la música amb una profunda espiritualitat fruit de la seva relació amb els indis quan vivia al Canadà. L'altre, membre de la banda punk de Manchester de finals dels 70, The Nosebleeds, juntament amb el futur cantant dels Smiths, Morrissey i, més endavant, membre de la banda post punk, Theatre Of Hate, és un paio que abraça de bon grat el paper de guitarrista estrella del rock, descrivint el viatge de la seva banda com "un viatge pirata de dibuixos animats". Aquesta peculiar relació de parella va catalitzar en el seu millor moment, la sèrie d'àlbums gairebé impecables que van publicar entre el seu debut, Dreamtime (1984) i l'espectacular superèxit, Sonic Temple (1989), amb combinació perfecta d'espiritualitat i mala llet, tot i que en diferents dosis. Pel camí, Ian Astbury i Billy Duffy, amb el baixista Jamie Stewart i un canviant rosari de bateries, han creat himnes gòtics tribals (Spiritwalker), que mostra el gran interès d'Ian Astbury en tot el relacionat amb els nadius nord-americans i el tema del xamanisme, l'immortal himne de rock alternatiu (She Sells Sanctuary) o el boogie rock (Lil' Devil), cridant l'atenció de tothom, des del productor superestrella Rick Rubin fins al líder de Guns N' Roses, Axl Rose.

Al principi sentien que el punk (malgrat totes les portes que obria) imposava massa regles, moltes d'elles dictades per un cercle de crítics musicals que definien el gust de la gent. Billy Duffy, afirma: "Al final també hi havia un pilot de bandes dolentes de punk. Sempre hem volgut ser una banda de rock, tenim una visió molt senzilla, d'una banda, de rock que es fonamenta en la guitarra. Ian té una veu de baríton única, la seva veu sona molt forta per naturalesa, he tocat amb cantants de fama mundial, i no canten amb tanta potència. Això no és particularment important, però és curiós, la veu d'Ian és gairebé d'òpera, molt poderosa". Ian se'n riu quan sent parlar de totes les etiquetes que els han encolomat, i diu que el que fan ara és "post tot". Ian Astbury i Billy Duffy han crescut com a parella creativa des de les seves diferències: "Sempre ha estat una col·laboració", diu el guitarrista, aclarint que solen estar en desacord. "Jo preferiria que The Cult fos més una banda de hard rock, però Ian no se sent còmode cantant així, i no vol fingir-ho", afegeix.

Per descomptat, com tots els mecanismes de precisió, l'eix Astbury/Duffy és propens a trencar-se. Es van separar amargament arran de la mala rebuda per crítica i fans de l'àlbum The Cult (1994), es van tornar a reunir per al confús Beyond Good And Evil (2001), es van tornar a separar l'any següent i es van tornar a reunir l'any 2006. Aquesta última reunió s'ha aguantat, amb una sèrie d'àlbums que potser no hauran aportat gaire al seu llegat, però tampoc l'han deshonrat. The Cult continuen en actiu, tot i que, s'han resistit en gran manera a l'atractiu fàcil de la nostàlgia. Al viatge pirata de dibuixos animats encara li queden uns quants torns més.

Love (1985)

Després d'haver aconseguit el reconeixement amb el primer àlbum, Dreamtime (1984), l'any següent van publicar Love, l'àlbum que els portaria als primers llocs de les llistes d'èxit britàniques amb cançons com She Sells Sanctuary i Rain. El segon disc de The Cult, va agafar a la banda en plena transició entre el seu passat underground i el seu futur de rock d'estadi. Però no es tractava d'un llançament qualsevol, aquesta era una banda que s'adonava del seu potencial i s'hi recreava. La guitarra brillant i estrident de Billy Duffy semblava il·luminar un camí per sortir de la fortalesa gòtica, mentre que Ian Astbury era descarat en la seva identificació amb els més dèbils de la societat. Love estava ple de riffs enganxosos, des de la tribal i punxant cançó que dona títol al disc i la psicodèlica The Phoenix fins a la melancòlica crida a les armes de Big Neon Glitter, sense oblidar els dos temes bàsics de mitjans dels 80, She Sells Sanctuary i Rain.

The Cult - She Sells Sanctuary


The Cult – Rain

 

Electric (1987)

En un principi s'havia de titular Peace, fins que el nou productor Rick Rubin s'hi va involucrar i les sessions originals es van descartar. Rick Rubin havia acceptat amb la condició que tornessin a gravar el single, Love Removal Machine. Després els va convèncer de gravar de nou totes les cançons de l'àlbum. La discogràfica de The Cult, es va emprenyar molt, havien gastat dos mesos de feina i gairebé 250.000 lliures esterlines en la gravació descartada. Però després d'escoltar el nou resultat, van accedir encantats. En el seu tercer àlbum, la metamorfosi de The Cult, de banda rock alternatiu i gòtic a les llistes d'èxit es va completar. Rick Rubin va donar al so de la banda la lluentor de hard rock necessària, ressaltant a la perfecció els riffs de Billy Duffy i permetent a Ian Astbury alliberar el seu animal interior. També els va deixar satisfer les seves fantasies de Led Zeppelin i AC/DC a King Contrary Man i Lil' Devil. La reescriptura del Start Me Up dels Stones a Love Removal Machine no era un senyal de falta d'inspiració, més aviat era pur desvergonyiment. Electritzant. Amb el disc venent més de tres milions de còpies, la banda gira pels Estats Units amb Guns N' Roses. A Austràlia, en un dels seus concerts, van trinxar un equip valorat en trenta mil lliures esterlines, la conseqüència seria que no podrien fer la gira planificada per al Japó. Cap empresa els hi volia llogar l'equip. Les tensions internes amenaçaven de destruir la feina feta i en acabar la gira va haver-hi canvis a The Cult, Ian Astbury i Billy Duffy, van acomiadar al bateria Les Warner i als mànagers, Grant i Edwards. Van decidir mudar-se a Los Angeles, Califòrnia, juntament amb el baixista original, Jamie Stewart.

The Cult - Lil' Devil


The Cult - Love Removal Machine
 

Sonic Temple (1989)

Sonic Temple (1989) era The Cult en el seu apogeu, el seu últim intent per convertir-se en una de les bandes més grans del planeta. No ho van aconseguir, però sí que van deixar aquest gloriós monument a l'excés sonor. Sonic Temple continua la línia musculosa de l'anterior Electric. Produït per Bob Rock, el quart àlbum recollia les seves preocupacions habituals i augmentava la potència amb temes immensos com, Edie (Ciao Baby), el patiment dels indígenes a American Horse, el culte a Led Zepelin a Soul Asylum, Sweet Soul Sister o l'apoteòsica i palpitant Fire Woman, mentre que a Sun King semblaven reconèixer que The Cult sabien que havien arribat al seu límit (This Is Where It All Ends / Aquí és on acaba tot), i els instal·la definitivament en el Star System amb un disc de platí. La gira promocional de l'àlbum comptaria amb el bateria Matt Sorum, que acompanyaria a The Cult en altres ocasions i John Webster als teclats. La part europea de la gira, The Cult acompanyaven a Aerosmith, després la gira era de suport a Metallica. Oliver Stone va arribar a oferir-li a Ian Astbury el paper del seu admirat Jim Morrison en la pel·lícula, The Doors de 1991, rebutjant el cantant l'oferiment per no estar d'acord amb la imatge que donaven de l'immortal Jim Morrison, el paper finalment el va interpretar Val Kilmer.

The Cult - Fire Woman


The Cult - Edie (Ciao Baby)


The Cult - Sweet Soul Sister


The Cult - Sun King


The Cult - Wild Flower


A principis de 1990, The Cult estava de gira pels Estats Units. Després d'un concert a Atlanta, Geòrgia, el mànager de la banda va comunicar a Ian Astbury que el seu pare, que estava malalt de càncer, acabava de morir. Així que, després dels últims concerts a l'abril, la resta de la gira es va cancel·lar. Després vindrien altres contratemps. Com la retirada del baixista Jamie Stewart per anar a viure al Canadà amb la seva dona. O la sortida del bateria Matt Sorum per a unir-se a Guns N' Roses. Amb tal panorama, la banda estava a punt de separar-se.
 

Ceremony (1991)

A l'època dels 90, amb l'aparició del moviment grunge a Seattle, el hard rock va perdre una gran quantitat de fans, la banda de Ian Astbury i Billy Duffy no seria una excepció, tot i que The Cult havia estat un referent per a moltes de les bandes que triomfaven amb el grunge i el rock alternatiu. El cinquè àlbum, Ceremony, va arribar al número 25 als Estats Units, però continuava sent difícil desfer-se de la sensació que The Cult haurien d'haver sigut molt més grans en aquests moments de la seva carrera. Tampoc va ajudar el fet que l'àlbum, Nevermind de Nirvana es publiqués exactament el mateix dia. Tot i això, almenys sonorament, Ceremony, mantenia alts els nivells d'energia de la banda. El disc estava inspirat en els indis nadius americans i clarament influenciat una altra vegada per la mística dels xamans, tot i que hi havia una certa sensació de déjà-vu amb alguns dels títols de les cançons com, Wild Hearted Son, Sweet Salvation o Indian. La icònica portada de Ceremony amb la foto d'un nen indi natiu americà, portaria a la banda a ser demandada per la mare del nen per presumpta explotació d'un menor. Aquesta circumstància va retardar el llançament del disc en alguns països. Els singles van ser, Wild Hearted Son i Heart Of Soul. Probablement, l'àlbum Ceremony, sigui el seu últim gran disc.

The Cult - Heart Of Soul


The Cult - Wild Hearted Son

 

The Cult (1994)

Els fans més tradicionalistes i la premsa de l'època estan d'acord que els àlbums de The Cult, Ceremony (1991) i The Cult (1994), són els menys apreciats, sobretot l'últim amb sonoritats grunge i rock alternatiu molt de moda en aquella època. Després d'aquests discos vindria un silenci de set anys. Que aquest àlbum homònim també es conegués popularment com "l'ovella negra" (per la portada) tenia un sentit pervers, tenint en compte que The Cult eren pràcticament invisibles en aquell moment de ple apogeu del grunge. La veritat és que malauradament la música no era en absolut apassionant. Un any després de la publicació del disc, The Cult estaven de gira per Sud-amèrica, tot i tenir gravacions noves per a un nou àlbum, van decidir separar-se.
 

Beyond Good And Evil (2001)

Després de reorganitzar-se, Ian Astbury i Billy Duffy, van reclutar de nou al bateria Matt Sorum, que ja havia estat amb la banda en la gira del Sonic Temple el 1989 i 1990, però era la primera vegada que gravava un àlbum sencer amb la banda, i van incorporar al baixista Martyn LeNoble. En aquesta nova etapa, el primer concert oficial va ser el juny de 1999 i Cult Risin el títol de la gira de retorn que va ser tot un èxit, penjant el cartell de Sold Out en els trenta concerts als Estats Units. L'infravalorat Beyond Good And Evil (2001) és el títol del nou àlbum d'estudi, i el primer single, Rise, la carta de presentació de la reunió de la banda, al mateix temps que també és l'últim abans d'una nova separació. The Cult no va tenir amb Beyond Good And Evil la rebuda que esperava, tot i que els números no van ser dolents del tot. Van haver de cancel·lar la gira europea, principalment per raons de seguretat pels atemptats terroristes de l'11S, i als Estats Units, la gira va ser considerada pels fans com un desastre, The Cult només tocava molt pocs dels seus grans èxits, defraudant les expectatives de molts seguidors. Després, sorgirien nous vents de dissolució que els van portar a separar-se de nou l'any 2002. Beyond Good And Evil, el seu primer àlbum en gairebé set anys, tenia el títol provisional de Demon Process, la qual cosa té sentit perquè hi ha sons Black Sabbath des del tema que obre l'àlbum, War (The Process). Els riffs eren més bruts, servint com a recordatori, potser, per als nois de nu metal que The Cult no tenien cap intenció de deixar el seu estatus. Rise sonava més Pantera, mentre que The Saint sonava com una banda molt més jove, i amb moltes coses per demostrar. No hi ha descans, fins al tema que tanca, My Bridges Burn.

The Cult - Rise


The Cult - Take The Power


Després de la separació, Ian Astbury va ser convidat a encarnar a Jim Morrison en el projecte, The Doors Of The 21st Century, la reunió dels antics membres Ray Manzarek i Robby Krieger, va estar girant amb ells cinc anys fent al voltant de 150 concerts. "Va ser un gran honor, van ser els meus mestres, els meus mentors, els meus amics", diu Ian Astbury amb enorme gratitud.

Malgrat el que semblava una separació definitiva, el 2006, Ian Astbury i Billy Duffy van tornar a reunir-se i van gravar un nou àlbum, Born Into This (2007), reprenent la seva carrera fins a l'actualitat. The Cult ha continuat girant pel món, i després de Choice Of Weapon (2012) i Hidden City (2016), sis anys després, presenten Under The Midnight Sun (2022), un àlbum de vuit cançons en què semblen combinar la Psicodèlia del seu emblemàtic Love i la potència guitarrera de l'Electric o el Sonic Temple. "Va ser creat per les mateixes persones, hi ha alguna cosa gòtica futurista, també una mica de romanticisme, realisme, i brutalitat", segons Ian Astbury.

El passat 22 de juny, The Cult tornaven a Barcelona en la gira de presentació del seu últim disc, Under The Midnight Sun (2022), la sala Razzmatazz va penjar el cartell de Sold Out dies abans del concert. The Cult no visitava Barcelona des de l'any 2012, i hi havia moltes ganes. Amb teclat en lloc de segona guitarra, van repassar sobretot els tres àlbums que han marcat la seva carrera, Love (1985), Electric (1987) i Sonic Temple (1989), amb breus incursions als altres discs i al nou Under The Midnight Sun (2022).